Dimecres, dia de l’espectador, solc anar al cinema, una mania “generacional” com una altra. Dimecres passat vaig veure, als Babel de València, Le fils de Jean, una pel·lícula franco-canadenca dirigida per Philippe Lioret. En vaig eixir satisfet, commogut per la història –les històries, ben mirat– i agraït per l’exhuberància natural del Québec.
Le fils de Jean narra el viatge de Mathieu, un parisenc de 33 anys, a Montreal, alertat per un desconegut de la mort del seu pare biològic, al qual no va conéixer. Un esquema tan senzill, en principi, com suggeridor i complex segons ens en fem càrrec tal com avança la pel·lícula. El desplaçament físic i la recerca del passat sempre tenen colps amagats perquè mai no saps què hi trobaràs, això ho sabem per experiència directa. El viatge de Mathieu és un viatge curt i intens, de descoberta de fets mal soterrats, però també d’afectes ambivalents –impensables i sovint impossibles. En realitat, la pel·lícula és una mirada sobre el pes del passat (involuntari, per definició) i de la memòria –de les memòries!– que se’n deriven en la vida concreta de cadascú. Del pes del passat sobre el present, sovint en forma de llast indesitjat.
La memòria és una de les institucions socials més determinants de la vida col·lectiva, potser massa i tot, segons com ens ho mirem. Els especialistes del ram –des dels historiadors als filòsofs– han analitzat les funcions de la memòria des de diverses perspectives. El llibre La memoria, la historia, el olvido de Paul Ricoeur n’ha esdevingut un clàssic. Els interessos arrecerats sota el rètol de “memòria històrica” en són un exemple sempre d’actualitat. Les connexions d’aquesta “memòria històrica” amb les lectures més o menys interessades del passat, la reparació de les atrocitats dels conflictes bèl·lics i de les dictadures i, per tant, les relacions de la memòria amb la “justícia” donen per a un assaig ben suggeridor.
La memòria íntima i la privada –que no és la mateixa!– també tenen les seues ambivalències, bé que ho hem aprés al pas dels dies. Tothom té alguna zona d’ombra en les seues arrels, vulga o no, que això no sempre ho triem. Una memòria incerta, intuïda o voluntàriament enfosquida, segons els casos. Finalment, cadascú es relaciona amb les seues ombres com vol, com pot o com el deixen, segons casos i circumstàncies. De fet, la memòria i l’oblit estableixen una relació dialèctica que som incapaços de controlar a conveniència. No sé què en pensen, vostès, ni si tenen secrets personals o familiars, que, com és natural, no m’importen gens ni miqueta. Siga com vulga, tothom té el mateix dret de recuperar el seu passat viscut o heretat o d’oblidar-lo, si això els fa bé, pense, en eixir del cinema. De fet, l’actitud d’un fill que no vol conéixer el pare que no el va (re)conéixer hauria estat tan comprensible i cinematogràfic com la de Mathieu, que és la inversa.
David Rieff, el fill de Susang Sontag, va publicar l’any passat Elogio del olvido, un llibre que ha esdevingut un manual sobre la memòria i el seu contrapunt. Els el recomane amb la mateixa intensitat que els recomane la pel·lícula, sense prendre partit públicament. Ni per la memòria ni per l’oblit, vull dir, que cadascú per allà on l’enfila. Segons la meua manera de veure les coses, la memòria (i el passat, en general) no és cap substrat sobre el qual edifiquem el present. Ben al contrari, la memòria, siga personal o col·lectiva, és el nostre present –una part del nostre present, si més no– i el dret a viure el present com millor ens plaga és irrenunciable. La diferència és que la recuperació de segons quina memòria és un acte de la voluntat; mentre que l’oblit, no. I això ho sabia el pare de Mathieu. I ho sabem, vostès i jo, tant si ho diem com si ens ho callem.
