Com cada any, arriba el moment en què comencem a llevar-nos la roba, arriba el desig que amb cada peça se’n vagen també eixos quilos de més, però no. Ens han agafat estima i no pensen quedar-se orfes tan fàcilment.
Al·lèrgica autodeclarada com sóc a la pràctica de l’esport vaig optar per allò que pensava que em resultaria menys complicat per posar-me en forma. Com d’equivocada n’estava! En el món de l’esport tot és d’allò més difícil. Sobretot parlar amb propietat, i és que ja ni caminar és caminar. Eixa pràctica tan extesa entre les meues veïnes de “fer camí” està de moda, però amb algunes matisacions d’eixes modernes que requereix qualsevol esport que aspire a ser adoptat pels influencers. Primer de tot, i fonamental, el canvi de nom. Ara ja no pots dir “vaig a fer camí”. No, ara fas “sessions de power walking”. Sou lliures de seguir utlitzant el terme antic, però segurament els entesos us miraran malament.
Sembla que amb tres sessions setmanals d’entre quaranta-cinc i seixanta minuts se’t queda el cos d’Alessandra Ambrosio, mínim. Vaja, que sense adonar-te, de passejar per la rambla del poble pots passar a desfilar per la Victoria’s Secret –sempre que no acabes amb tot l’embotit que hi haja a la nevera en el moment en què arribes a casa. Un detall a tenir en compte–.
Això sí, perquè siga efectiu, els experts recomanen caminar com si arribares tard a un lloc. Quan tens dos fills, a una mitjana de quatre extraescolars cadascun d’ells, això és el més habitual, però, així, amb el Vogue en la mà, Adriana Lima i jo, semblar-nos molt no ens semblen, la qual cosa em fa pensar que potser, el power walking, efectiu al cent per cent, no és. També potser que estiga fent malament alguna cosa i és que per a complicar-ho un poc més, a banda de caminar ràpid, ho has de fer amb els braços formant un angle de 60º, muscles enrere, vista al front i panxa cap a dins. Quina tensió, també! No sé la resta, però jo, si he d’estar amb tantes coses a la volta i, a més, he d’anar mirant de reüll per dissimular quan es creue algú amb mi, així, no puc rendir.
A tot açò, tens els passos comptats per sessions. Ara, tampoc fa falta que ho compliqueu més portant el recompte mentalment. Bé, el que vulgueu, clar que això ja seria de medalla d’or, eh! Sempre podeu tirar mà de la tecnologia perquè us ajude, això sí, no cal ser tan estrictes com per a fer nit enmig del camp si arribat el moment us marca que ja heu arribat a la meta del dia. Recordeu que es tracta de fer esport simplement, no de convertir-nos en deixebles de Jesús Calleja –alguns s’ho prenen tan seriosament que mai estan de més els aclariments-.
Ah, i important també si us desorienteu, per més verd que estiga tot, no heu arribat a Galícia. Les pluges d’aquest hivern estan fent molt de mal en aquest sentit. I és que, ja ho deia Machado, “caminante, no hay camino, se hace camino al andar” i en alguns racons és així literalment, perquè les mates s’ha de vore com de templades estan aquesta temporada.
