Mai no havia conegut la por fins aquella mitja nit d’agost de 1946, entotsolat en aquella minúscula habitació d’hotel de la Rue Quincampoix de París. Mai. Potser perquè Jonas M. havia nascut del ventre tèrbol d’una dona boja i és evident que aquest fet alguna conseqüència havia de tenir en la formació complexa de la seua ànima solitària. Potser també per un simple caprici de la filla de puta de la natura a qui tant li agrada el joc de les distincions i de les rareses abominables. Mai. Ni encara aquella matinada tenebrosa de març, trenta anys endarrere, quan el vapor belga on viatjava com a mariner va estavellar-se contra els esculls a prop del port de Santos. Tot va passar en a penes cinc minuts. El vaixell, perdut enmig de la foscor, sota una pluja brutal, sacsejat per l’onatge furiós, va topar de proa amb tanta violència que va saltar prodigiosament en l’aigua com un peix de més de setze mil tones. En caure de nou a la superfície, els esculls van obrir la seua panxa de costat a costat i l’aigua va entrar sense atur per cada racó de la nau. Les enormes calderes cilíndriques de la sala de màquines van explotar matant en l’acte tots els operaris i tot seguit els cossos es van bullir en l’aigua igual que si foren quarts de gallina en un brou. La majoria dels centenars d’emigrants que dormien als entreponts de proa van morir ofegats de seguida mentre somiaven una vida millor. La proa aleshores va quedar submergida i durant uns segons, abans d’enfonsar-se del tot, la popa es va aixecar dreta cap al cel deixant a la vista unes atemoridores hèlixs de bronze talment com queixals postissos d’un gegant caníbal. Entre els crits de terror dels passatgers, entre tanta desesperació, només hi va haver uns pocs que van tenir l’aplom o la sort necessària per a poder salvar la pell.
Agafat a una fusta, Jonas va esperar més de dues hores que el rescataren. En aquella llarga espera va veure passar ben a la seua vora, silenciosament, surant com taps de suro, els cossos unflats d’homes, dones, xiquets… tots blancs com la neu, irreals com ninots. En cap moment se li va passar pel cap, però, que ell també podia morir. Simplement, es va limitar a admirar amb els ulls d’un infant la bellesa d’aquell cel fosc i misteriós de tant en tant esquerdat pels llamps, veloços i fugissers com espectres de serps màgiques. Va pensar en el cos nu d’una dona dibuixat en la penombra, en el tacte narcotitzant d’una vellutada pell de dona, en els seus mugrons menuts, erts i saborosos com cireretes cruixents, en el gust dels albercocs acabats de collir, en la sensació d’un dit dins la carn d’una refrescant i humida figa, en l’espessor apegalosa del suc dolç d’una taronja, en la tebior del sol de mitjans de juny escampant-se sobre els camps d’espígol de Grinhan, en un extasiant capvespre d’abril amb el vent suau pentinant la làmina d’aigua quieta d’un mar menut perfumat de sal, en un papallona violeta tatuada sobre una natja perfecta que hauria volgut mossegar, llepar fins l’extenuació, fins ofegar-se, en uns ulls de lluna, en una boca o un ocell oronejant sobre el cim sangonós del seu desig. Ni un bri de por en aquella nit de mort. Només el soroll de les ones colpejant les restes del vaixell, algun dèbil gemec de dolor, el so llunyà d’un tro, la música de la seua esperança intacta en meitat del desastre.
Com tampoc va tenir por uns anys després, abans de la guerra, quan aquell capità bretó de vaixell mercant que havia conegut en un bordell de Marsella el va dur a La Grand Brasserie Cyrano del Boulevard de Clichy a escoltar la preciosa Damia… (Comme le tam-tam qui résone, Dans la jungle sombre, au lion, Comme le tic-tac monotone, Qui le temps marque le point, Comme cette pluie obsédante, Qui s’acharne surt toit, Sans arrêt ce rêve fou, Me hante-toi, toi, toi…) Després van fumar opi en un amagatall del mateix local amb una colla de poetes bojos, mariners arruïnats i putes somiadores. Un opi que el va enfonsar en les profunditats de la terra on va veure els dracs devoradors de la humanitat dormint sobre muntanyes de cranis oblidats i on va poder entrar també al laberint infinit del destí i, encara, a la sala dels espills que és també la de la bogeria o la dels errors irreparables o la de l’enyor incurable o la dels somnis com arnes atrapades en antigues capses de titelles trencades, aquella sala on una vella esdentegada li va mostrar el seu cor bombollejant dins d’una ampolla de xampany Perrier Jouët, el seu cor sobre una caixa de música i al costat d’un rellotge de cadena aturat a la una de la nit, el seu cor bategant amb força dins d’una peixera junt amb un bellíssim exemplar morat de peix laberíntid, el seu cor dins d’una campana de cristall, els seus ulls plorosos, la seua tristesa infinita clavada sobre un tapís de vellut amb una agulla d’or com l’insecte rar d’un entomòleg boig.
Ni tan sols en l’infern de la guerra i la derrota, quan sol feia els camins que menaven a Burdeus, perseguit per la mort, va sentir Jonas la por, ni encara la fam o el neguit pel futur. Viuria feliç malgrat tot mentre pogués nodrir-s’hi amb la visió dels estels d’aquelles nits de maig de 1940. Ni després amb els alemanys a París, en aquell ambient de delació, traïció i terror va saber què era.
Del cert que la por la va conèixer per primera vegada en tota la seua vida aquella mitja nit d’agost de 1946, després de quedar-se sol a l’habitació d’aquell hotel apurant el que quedava d’una ampolla d’absenta, just quan els llençols començaven a refredar-se. En el mateix moment en què a l’habitació del costat va deixar d’escoltar-se en el vell giradisc C’est pas non seul amour de Guetary, quan va sonar també la darrera de les dotze campanades de la Paroisse de Saint Merry i els llamps es van quedar congelats en el cel i ja no es va sentir bufar el vent, ni repicar la pluja sobre l’ampit de la finestra, sobre la teulada de pissarra. Llavors sí que va sentir la por que un silenci poderós com mai no havia sentit li va injectar per l’esguard, per cada porus de la seua pell, entre les ungles i els tous dels dits… Un silenci pesant, un silenci de distància insalvable, un silenci desconhortador, capaç de corrompre tota esperança, un silenci pitjor que la mort car tothom sap que fins i tot la mort fa soroll de ratolins robant el rebost en els reialmes de la memòria. Un silenci esmolat com una guillotina, pudent, capaç d’escanyar qualsevol record, negre com un corb sobrevolant en la nit els sostres inhòspits de la ciutat. Aquell silenci i aquella por podríem dir que el van matar en vida. Mai més ja no va ser el mateix.
