La fira es planta a meitat de juny, entre el marge dret del riu i l’antic sequer de taronges, on comencen les primeres cases del poble. Cases de pobre, de façanes estretes, amb un balcó menut i una sola finestra. És una fira més de pols que de llum, d’atraccions atrotinades plantades entremig de dues rengleres de plataners gegants amb l’aspecte d’ancians mil·lenaris. No importa que siga una fira d’enganyifes, de firaires miserables. La fira sempre s’omple de gom a gom. El veïnat, posseït per l’entusiasme tafaner dels infants, sol fer cap a les set de la vesprada, quan el sol inicia el seu desgel de foc sobre els cims blavosos de la serra que s’interposa entre la vall i la mar. Puja aleshores del riu una olor de fang infecte, de canyes podrides i bestiar malalt que es barreja en l’atmosfera amb l’olor del cotó fluix de sucre, el de l’aigua de coco, el del canyamel i la regalèssia de vara, el de les borles i el de les pomes de caramel. I de seguida, amb la fira plena com un ou, cau del cel un eixam de mosquits i rantelles que es queden enganxades com gomets sobre les camises i els vestits clars d’estiu. Sonen els clàxons dels cotxes de xoc, la veu tronadora del firaire castellà que regenta la tómbola de las
muñecas chochona, el
Fort-Apache de Comansi, el barracot de les disfresses barates d’indi i
cow-boy… Intermitentment, sona també
Mamy Blue,
Un beso y una flor, Lolita Twist, Mi carro o
Las Palomitas de Maíz dels endimoniats Pekeniques que algun borratxo àvid de sexe, pixat des dels camals fins al coll de la camisa, sol ballar atordit per l’estrèpit de les sirenes. Les joves putes del barri de San Roc que encara no saben que ho són, busquen en els futbolins del coix algú a qui masturbar a canvi d’unes poques monedes mentre els més tendres i joves amants pugen al trenet de la
‘güela’ bruixa ben agafats de la mà.
Ningú com Laura G. odia tant la fira. Si s’ha avingut a vindre és pel tossut del seu marit i pels seus tres fills que duen dies martiritzant-la perquè volen pujar a la roda a fi de veure de més a prop el cel o per provar de tocar un estel amb la punta dels dits. Quan era menuda el pare sempre l’advertia amb un punt de crueltat: “A la fira no vages si no tens diners…” i com que ells mai no tenien ni un clau, doncs, pràcticament que no anaven. Si de cas ho feien, passejaven i passejaven i passejaven i mai no compraven res. Si el pare estava de bon humor, provava en la barraca de tir. De vegades, hi havia sort, i tots dos se n’anaven cofois cap a casa amb una ampolla de sidra barata i un eixarrait tros de coco.
Els xiquets i el marit per fi se n’han anat cap a la roda. Ella no ha volgut acompanyar-los i s’ha quedat asseguda davant dels cavallets. Durant uns breus segons ha observat com els seus s’allunyaven entre la multitud i, en perdre’ls de vista, s’ha abandonat dolçament a la solitud. No ho sap, però de totes les atraccions d’aquella fireta de mala mort, la única que paga la pena és aquella, la del Carousel de Babou. Aquells cavallets mai no havien visitat fins ara el poble. Monsieur Babou és un senyor gras i bigotut amb l’aspecte d’un domador de feres que habita un casa solitària de maons rojos i sostre de palla al bosc, entre Le Chalard i Jumilhac-le-Grand, en el més impenetrable del Perigord. Babou va heretar els cavallets del seu pare que al seu torn els havia heretat dels seus ancestres. El Carousel el van fabricar abans de la Gran Guerra a un taller de París sota les ordres d’un enginyer torinès mig boig i el va decorar profusament amb escenes d’exploradors i de la selva africana, un pintor bohemi de Montmartre. Pel que fa als cavallets, es diu que van ser esculpits per una colla de fusters bretons procedents de les profunditats de l’Armorica. El Carousel un dia està ací i un altre està allà. Un dia, però, desapareix i no se’l veu en molts anys. Sovint només es pot escoltar la seua música enmig del brogit del món, feblement, com el miol d’un gat perdut enmig d’una tempesta. El Carousel de Babou només és per als eterns.
Ara mateix, només hi ha dos cavallets ocupats. Un xiquet pigallós amb el cul gros se n’ha enfilat a un de negre que té unes crineres d’or i una xiqueta, prima com un secall, n’ha escollit un de color rosa amb sella i estreps de plata. Babou prem el botó i els cavallets es posen a girar mentre sona la música d’un orgue melangiós. Laura es queda hipnotitzada amb el moviment sinuós dels cavallets. Ara passa davant seu, trotant amb elegància, un de color blau amb una testera d’ivori i un plomall de colors al cap. El vent que remou al seu pas s’endú els pensaments de Laura molt temps endarrere. Pensa en una criatura que creix sola. El pare tot el dia treballa. La mare tot el dia calla i plora. Hi ha les velles nines de drap en una caixa de sabates, un mico que toca els platerets, un quadern ple de gargots (la casa amb el caminoi voretat de flors amb un cel que té un ocell i un sol i un núvol i un fil de fum negre sobre la teulada; una escola amb un pal sense ensenya; el seu nom a mig escriure; un grapat de mots corrent pels marges com ara: pare, mare, gosset, finestra, pilota…) i una cuineta. Hi ha també la nostàlgia per les llargues nits d’estiu al carrer perfumades de meló d’Alger i bresquilla, nits amb les parets tatuades de dracs que es bateguen sota la llum dels fanals. Hi ha sobretot el transcórrer silenciós dels dies, solemne i aterridor com el dels passos de Setmana Santa, una por terrible a l’avenir. Passa ara el cavallet de foc guarnit amb un collar de pedres verdes i roges que renilla salvatgement a la lluna i aleshores, Laura, sent entre les cames un desfici que no la deixa viure i la boca se li omple tota de gust a taronja i maduixa i és quan li ve al cap aquell xicot que la va tocar en la foscor d’una escala una nit freda de Nadal o en aquell altre que hauria volgut que la besés al coll amb aquells llavis carnosos, que la toqués amb aquells dits llargs de músic de banda. No pot ni vol evitar pensar la vida com una festa amb convidats que estrenen vestits, la vida com un manoll d’urgències inajornables a les quals cal donar compliment d’immediat en les penombres del desig. Recorda encara, per damunt de tot, el seu clarinetista de banda que abans de desaparèixer per sempre més li va prometre, mentre li mossegava com un ratolí el mugró ert del seu pit esquerre, que la duria a Roma, a Londres i després a Nova York. Aquell xicot d’ulls blaus que la va entabanar dient-li que la passejaria per l’univers sencer, que la duria lluny, molt lluny d’aquell poble polsos de la vall, ofegat entre tarongers i sembrats de creïlles. Però, a la última, ni Roma, ni res de res… Simplement, després d’aquella promesa, vingueren els dies de no dir res i de donar sempre les gràcies per tot. La llar, els xiquets, el dinar a taula i després el sopar, els llençols ruixats d’esperma, el mascle esgotat, mig mort al llit, allà al seu costat com una balena varada en la platja o com un tronc. Els dies de plorar pel que no ha sigut, pel que ja no serà, pels que s’han anat… dies, dies, dies i més dies, tots uns darrere dels altres com una corrua de formigues.
Els cavallets mentre van passant, com passa la seua vida. Fan voltes infinitament sota la mirada atenta de Babou mentre es grata la panxa o s’esmola les puntes del seu bigoti engominat d’estil italià. Passa ara el cavall negre, el del cap cot i els ulls embenats amb un mocador de seda taronja, testera morada, retrangues i faixes de color violeta. El cavall negre que és un cavall que no vol girar més, que només vol volar. De sobte, Laura munta aquella bèstia preciosa i Babou llavors es treu el barret i saluda i fa un gran badall i creua les seues mans de gegant darrere del bescoll. I els cavallets, a excepció del negre que fa el camí dels estels, continuen girant i girant sense atur, removent l’aire infecte de la fira, dispersant les nuvolades d’insectes, escampant per tot arreu la fragància del sucre cremat.
Al cap d’una estona arriben els de Laura. Els xiquets estan morts de son i ell té molta gana. Esperen allà mitja hora llarga, però, res de res. Ni rastre d’ella. A saber, pensa contrariat el marit, qui li farà aquella nit el sopar. Babou, poc a poc, fent grans passes d’ós, comença a tancar el Carousel. Cobreix els cavallets amb unes lones de tela fosca que duen pintats uns estels. Apaga les llums.
A la mitja nit, el marit, desesperat, dóna compte de la desaparició de la seua dona. Dos municipals molt experimentats en aquesta classe de desaparicions anoten en un quadern amb tapadures vermelles, en lletra molt menuda, totes i cadascuna de les rutines de la desapareguda. Finalment, omplen dues fulles senceres. Un dels policies li diu que es pose tranquil, que els deixe treballar. Faran tot el que està a les seues mans. Secretament, el mateix agent pensa que potser aquella doneta guapa i que encara no ha fet els quaranta cinc, se n’haurà anat amb un firaire a veure món, des de València a Albacete passant per Jaén i Granada. Qui sap si un dia arribaran a Portugal. Potser s’ha embolicat amb el que té l’estany dels ànecs de plàstic o amb el del barracot dels rifles, qui sap si amb el que fa girar la roda.
A les notes, revisades pel jutge de la comarca, no hi consta cap ni un somni ni tampoc cap ni un desig de la desapareguda. Només rutines. Si en tenia un, dos, tres o mig somni, un alè de desig, ningú no ho sap. Detalls sense importància que tothom desconeix.
