Ezequiel N. un dia va sentir com aquest inquietant soroll li perforava el centre mateix de l’esperança. Va sentir també aquella sensació de borratxera de mal beure que solen deixar les coses importants quan et passen, quan et traspassen i, és clar, va caure en el pou d’una tristor inconsolable en què cauen tots en les seues circumstàncies.
El cas és que una vesprada d’un primer de gener càlid amb el cel pintat de taronja, la vellesa li va caure al damunt mentre a la televisió repetien el programa de cap d’any, mentre el silenci s’apoderava de tot fins al punt que semblava que el veïnat de l’escala era mort, que tota la ciutat era morta, com després d’un setge brutal.
Primer la va notar a l’esquena com un pes. Després aquell pes es va tornar un gel tebi, invisible, que va penetrar-lo lentament per les oïdes, per l’espai que hi ha entre les ungles i els tous dels dits fins a envair tot el seu sistema circulatori. En aquell moment, molt espantat, va anar corrents fins a la seua habitació i, davant de l’espill de cos sencer de l’armari, es va nuar tot. No hi havia cap dubte. La vellesa l’havia acabat de posseir com una amant golafre i indesitjada. Els seus ulls cansats a penes podien reconèixer el seu rostre cendrós. Les bosses dels ulls, grosses com a punys, quasi li arribaven als peus. La seua pell flonja havia adquirit un to macilent. Els cabells començaven a clarejar per tot. Havia fet panxa i ja no quedava rastre de la seua musculatura. Era la velledat la que ara mirava a través dels seus ulls unflats aquell cos a punt de ser vençut per les hores.
De sobte, va pensar en l’habitació d’aquell apartament a la vora del mar, el seu cos nu frec a frec amb el cos un punt escanyolit d’aquella xicota que mai més no va tornar a veure, tota la primavera i l’olor del mar enredat en els pèls suaus del seu sexe, el gust agredolç del seu sexe obert com una magrana; va pensar en un cel toscà d’agost encès per milions d’estels i aquell perfum d’oliveres que s’ocultava en la foscor de la nit; va plorar per tots els carrers avui morts on va jugar d’infant; va lamentar amargament tot el que no havia pogut fer encara per covardia i que potser ja no faria perquè s’acabava el temps; va pensar en aquella delicada jove de l’altre dia, la de la parada del 10, en les seues cames blanques, en els seus genolls, en els seus pits menuts, en el seu esquelet ocult, trencadís com un motlle de guix… Definitivament, va sentir-se atrapat com un desesperat ratolí en un laberint de laboratori i va desitjar amb totes les seues forces enganyar el temps.
Fou aleshores quan es va decidir a fabricar una màquina que li tornés la joventut. A les golfes va trobar una vella rentadora. Dins del seu rovellat ventre va dipositar una fotografia en blanc i negre de Martina somnolenta o melangiosa o excitada, amb el seu rostre prim mig ocult per una floc de cabells, el cap acotat; unes bales de vidre de color blau infinit; un capseta de llumins i una engroguida cigarreta Lucky Strike; un quadern ple de gargots on a la darrera pàgina podia llegir-se encara amb una cal·ligrafia desordenada: …enrònia, flotant cos de gel al crepuscle…; un tap de vi i unes xapes de cervesa alemanya; uns soldadets de plàstic color carabassa; una entrada de concert; el mapa que ella li va dibuixar en un tros de full perquè quan anés a la seua casa no es perdés travessant la ciutat; una postal de Londres i un sotagot d’un bar del Trastevere; un paper amb un número de telèfon acabat en 2; un dau de pòquer; un antiga carta que mai no va enviar; aquell llibre de Mishima en una edició de butxaca que el va commoure. Va dipositar també, amb molta cura, el record d’un tacte de cuixes suades i tremoloses, l’olor de caramel de violeta d’un mugró, l’amanyac d’uns gemecs continguts trencant el silenci d’un botornós migdia d’estiu amb una finestra amb vistes a uns nesprers lluminosos…
Després va rodar el pany de la porta de les golfes i va agafar la clau i la va llançar al buit des d’una petita finestra per on a penes passava un filet de llum. Ja només li quedava seure davant de la seua màquina i esperar que una cosa important passés, sentir aquell tret o cruixit de crani o soroll d’aigua.
Va esperar una hora, dues hores, una setmana, anys sencers amb tots els seus segons i minuts i hores… Els veïns aviat es van oblidar d’aquell tipus estrany del tercer tercera que mai no saludava en l’ascensor, que cada vesprada llegia amb un posat greu el diari en el bar de baix de casa, que es veu que li deien Ezequiel com aquell profeta que va viure a Babilònia i que va predir, el molt mal parit, la destrucció de Jerusalem.
Un matí de desembre, al cap de molts anys, els bombers el van trobar mort o dormit o al·lucinat, al costat de la seua màquina, arrupit amb un grapat de fulles de diaris vells. Un funcionari del jutjat va aixecar acta i tot seguit se’l van endur ningú no sap on.
