Joan Garí i les memòries del sabor

Un dels metges que recentment m’ha tocat veure m’ha prohibit pràcticament menjar llevat dels bunyols que es pasten amb aire i de la immensa varietat d’eteris aromes que s’esmunyen per sota de les portes i finestres dels restaurants a les celestials hores de servei. El cas és que com que no tinc ganes de fer-me de mala sang –em convé igual de poc que alegrar-me un sopar amb un explosiu Eisbein mit Sauerkraut-, no me n’ha quedat cap altra que prendre’m la talibànica prescripció mèdica amb la resignació d’aquell a qui li amputen el dit gros del peu per evitar-li mals molt pitjors. Val a dir que mai no he estat d’àpats copiosos, ni cap gourmet però tampoc no es pot dir que siga una d’aquelles persones amb la desgràcia d’haver nascut amb el paladar de fusta.

En qualsevol cas, privar-te del menjar no deixa de ser una bona putada –o una amputada, si vostès volen- perquè, és clar, amb el menjar van moltes coses com ara el plaer immens de les relacions socials consentides o la possibilitat de retornar a l’enyorada pàtria de la infància. Vull dir que per a mi el menjar és també aquell revoltim d’olors que en el fons d’un qualsevol casalot del carrer de la Capella desprenia el moniato bullit barrejat amb la mel, la pell de la llimona, la canyella, el sucre, els cacaus i les ametlles moltes just quan s’acostaven les festes de Nadal i el poble es perfumava d’espígol i llenya cremada… o el menjar és, també, la gresca assilvestradament meridional d’un diumenge de paella en el ple de la primavera amb aquelles xicones joves, rialleres, plenes de vida… després, encara, la digestió pesant, narcòtica, acotxat sota les faldes d’un taronger esplendorós. D’aquesta experiència sensorial –potser caldria dir, religiosa?- va el darrer llibre de Joan Garí, La memòria del sabor (3i4). Un volum magníficament il·lustrat amb les fotografies de Ramón Usó que des de fa unes setmanes fa companyia en els prestatges del menjador de ma casa a la Nostra cuina de l’amic Emili Piera, a Gastronomia valenciana de Llorenç Millo i a unes quantes col·leccions de llibres de cuina i de textos diversos com un sobre formatges de França que vaig adquirir fa temps en el mercat d’un remotíssim poble de l’Armòrica o un altre sobre la cuina dels papes de Roma, quasi res diu el diari…

Garí és un escriptor solvent, de molts registres i una prosa que arrela en la millor tradició de les nostres lletres, vull dir d’escriptors com Joan Fuster o com Josep Pla. No fa massa encara, justament, rememorava el de Sueca amb un esplèndid Viatge pel meu país. En el camí de Joan Fuster, 50 anys després (3i4), de lectura obligada. En La memòria del sabor, l’escriptor de Borriana es torna a lluir. Aquest és un text a mig camí de l’elegia -com tota la literatura gastronòmica si hem de fer cas de Piera-, i de la crònica sentimental. Un homenatge, també, als seus pares, transmissors d’una determinada cultura del menjar, la nostra. Cultura obstinada i saludable que es resisteix tant a l’amnèsia culinària provocada pel fast food com a la plaga d’al·lèrgics a la cuina. Un text fantàstic entre arrossos, verdures, llegums, coques i delícies de la mar… Un text patriòtic, “el sabor”, escriu, “és una nació inequívocament més profunda que mil proclames gregàries, que mil crits aferrats impunement a l’asta d’una bandera, que mil consignes modulades a l’uníson”. Al sabor hi ha “els ancestres i la veritat elemental d’un país, d’una forma de vida”.

Un gaudi, doncs, de lectura i una tortura, també, per als qui se’ns ha condemnat de per vida a la regla monàstica, severa, de la frugalitat duta als extrems més dolorosos. Bon profit.