Una dècima de segons abans que el Boeing 767, amb 92 persones a bord, penetrara violentament la immensa torre de cristall, jo només podia pensar en el futur com l’estel quasi recte i bombollejant, gairebé infinit que deixa un vaixell en l’aigua en el seu camí cap a l’horitzó incert, com un d’aquells secrets a mitges que es confien a un xiquet, com una promesa sagrada, inviolable. Si en aquell instant algú m’ho haguera demanat, crec que hauria estat capaç d’escriure en un insignificant tovalló de paper totes les coses bones que del ben segur estaven a punt de passar-me. Per a mi, fins aleshores, el món tenia la mateixa solidesa que aquelles torres amb les entranyes d’acer, la seua aparença d’eternitat. Adormiscat en el meu racó del present -el nostre, el de tots- perfectament condicionat com el niu de l’àliga o com el de l’escurçó, feia molt de temps que m’havia oblidat de la crueltat humana, de l’absurda i estúpida consistència de totes les nostres seguretats. Ho tenia tot i encara pensava tenir més, molt més. Ho tenia tot, sobretot la inconsciència i una fe enorme, i només em faltava el pare, l’alè necessari del seu escepticisme d’home derrotat, del seu brutal sarcasme resumit en aquella grotesca imitació que, de vegades, feia de Jimmy Fontana cantant Il mondo gira.
I de sobte, aquell avió va tallar l’estructura de la torre com un ganivet calent i esmolat talla una peça de mantega tova i el món se’n va anar en orris i es va tornar fràgil, un lloc hostil i embogit que va passar del dol i el pànic a la festa salvatge d’un consumisme desbocat i d’ací, en un tres i no-res, a la misèria més inenarrable… És com si la lepra de l’enveja, estimulada pel terror davant la contemplació de la mort, ho haguera corromput tot. La immensa majoria ens vam tornar de colp en els membres de la corrua d’un carnestoltes infame.
I encara havien d’arribar els efectes de les guerres invisibles en els mons invisibles que ens envolten com espectres desficiosos i emprenyats, els dels patiments de mitja humanitat, aquella sensació angoixant de pensar que Déu, després de tot, una vegada més, potser ens havia girat l’esquena.
Una guspira abans d’aquell instant d’aquell migdia de setembre de 2001 en aquell bar ple de mosques, perfumat de rostit de cabra i porc i cigrons bullits, no hauria pogut preveure que el món, el futur, es tornaria tan fràgil com ho és ara. Tampoc no s’ho va pensar el cambrer que es va mirar en la televisió les imatges de l’avió estavellant-se contra la torre amb cara de no entendre res, mentre eixugava un got amb un drap podrit i rosegava parsimoniosament un furgadents. Ni tampoc ningú dels passatgers que van volar amb mi poc després de la catàstrofe des de Tenerife fins a València, sobretot aquella parella d’acabats de casar que seien al meu costat, vestits de xandall, faceciosos, insuportablement pesats durant tot el vol… ni encara menys el taxista que em va dur des de Manises fins a Patraix molt preocupat per saber on es trobava el president Bush com si això tinguera realment cap importància, com si això poguera decidir res en la partida que acabava de començar i que potser durarà una eternitat. Ningú no va entendre res o potser sí i van ocultar la seua por posant aquella cara de huit del matí en el metro camí de l’abisme. El món, el meu món, el de tots, s’havia tornat de colp fràgil, molt fràgil, tan vulnerable com una closca d’ou…
