La intervenció l’altre dia un punt esguitada del llaurador Vicent Martí com a presentador de Mònica Oltra en un acte del Fórum Europa, ha estarrufat totes les senyores de la llotja, la premsa que ens ha de salvar dels catalans i del vietcong i, sobretot, els organitzadors mateixos de l’acte. Per a fer-ho més gros i posar-li el dit a l’ull a la vicepresidenta (mira con quién te juntas), el diari degà ja es va encarregar d’il·lustrar la notícia amb la foto d’un Martí enfurismat a la manera del pitjor Sant Vicent Ferrer, martell d’heretges i jueus.
Els lobbistes es van sentir tant escamats amb el discurs del llaurador que, de seguida, es van afanyar a disparar un comunicat en què es disculpaven en nom de tota la concurrència pel que consideraven una intervenció insultant i vexatòria. La mateixa Oltra sembla que s’ha sentit molesta. Com siga, no ha deixat en massa bon lloc Martí al qual ha excusat maternalment en lamentar que els assistents no hagueren entès la parla d’un home del poble-com si foren idiotes-, així com l’ús d’un determinat “registre lingüístic” en un lloc com aquell… tan així… El cas és que Oltra s’ho haguera pogut pensar abans a l’hora de triar parella de ball o, si més no, deixar que l’aigua correra cavallera, però, això ja són figues d’un altre paner.
He escoltat la intervenció de Martí un parell de vegades i després també a la ràdio i pense que va fer i dir el mateix que potser haurien fet i dit les desenes d’homes que he conegut al tall. Vull dir que parlà clar i valencià sobre una realitat dramàtica com és la de l’Horta de València, en definitiva de la de l’ofici de la terra, d’on mengem tots, gossets i gatets. I va tenir valor per a reclamar-se un membre de la classe popular, un més dels ‘poca-ropa’, dels que sempre paguen els plats trencats i, encara, acabà recordant a tot l’estol d’exquisits de la llibertat d’expressió que al final, com ell, tots anirien a parar a la Casa Blanca, és a dir, al cementeri, al clot si vostès ho prefereixen. No veig on hi ha l’escàndol. En la veritat potser o en la manca de finezza? En el fons, el que no se li ha perdonat a Martí és que algú com ell, que no pinta fava, els cante les quaranta a la cara. I què esperaven? Què esperava Oltra i tutti quanti ? De cas pretenien que Martí fera reverències, explicara un acudit ‘valensiano’ o fera un miracle i s’expressara com un entenimentat pastor protestant de Mississipi?.
El que realment importa és que mentre els uns i els altres discuteixen de les exquisideses del protocol o de l’art del saber estar, la realitat descrita per Martí continua esvaint-se com l’ombra d’un esperit davant la indiferència, certament, d’unes elits que es miren el món entre esmorzar i esmorzar de forquilla i ganivet o que redueixen la dialèctica a un ballet. Qui no vulga pols que no vaja a l’era.
