Diari La Veu del País Valencià
Italo Calvino, la màfia i el PP
El 15 de març de 1980, mentre els jutges màrtirs Giovanni Falcone i Paolo Borsellino removien els intestins infectes d’Itàlia, l’escriptor Italo Calvino publicava al diari La Repubblica el seu ‘Apòleg dels honestos al país dels corruptes’. El text, escrit com una faula, explicava la història d’un país regit per l’il·lícit, amb un sistema polític articulat en molts centres de poder que necessitaven d’immensos recursos i mitjans per a sobreviure. Uns recursos que només es podien obtenir de forma il·legal, mitjançant favors que sempre s’acabaven tornant. El cas és que aquests centres de poder van acabar per tenir una moral interna segons la qual tot allò que es feia pel grup era legal. Ni els impostos, en altres temps destinats al bé comú, es van veure lliures dels tentacles d’aquest sistema que va convertir-los en un autèntic saqueig a la força. Però vet ací que a la última, d’alguna manera, tothom hi guanyava, tothom obtenia algun benefici sense ni tan sols haver de sentir-se moralment malament. I tant era així que al país s’hauria fins i tot assolit la felicitat universal de no ser per l’existència dels honestos. Val a dir que els que no posaven la mà al sac, que sospitem eren molt pocs, no ho feien per raó d’uns grans principis patriòtics, socials, morals o religiosos. Eren honrats, escriu Calvino no exempt d’ironia, per “costum mental”, caràcter, per “un tic nerviós”. Segons l’escriptor, no hi podien fer res per no ser així, per ser tan diferents de la resta, pel fet que per ells comptaren les coses que no es podien valorar en diners, perquè al capdavall el cap els funcionara encara amb uns “mecanismes antiquats que relacionen els guanys amb el treball, l’estima amb el mèrit, la satisfacció personal amb la satisfacció d’altres persones”. La faula no acaba ni bé ni malament. Es limita a no assegurar l’extinció dels d’aquesta raça i a considerar feliçment la remota possibilitat que algun dia puga imposar-se a un país dominat pels més lladres que Tallacordes, pels espavilats i els estafadors.

Traduïda la faula a la nostra realitat no hi ha cap dubte que el Partit Popular és un d’aquells centres de poder amb la seua pròpia moral interna, això és, a una absència de moral. Una organització que ha funcionat com una autèntica màfia, dirigida per personatges molt perillosos. Una organització que ha emprat els recursos públics en benefici propi, condemnant els administrats a la misèria i a un futur incert. I que ho ha fet d’acord amb la mateixa mentalitat criminal i cínica de les elits econòmiques i polítiques del règim franquista. Però a la faula no tan sols hi és el PP. També hi som tota la resta, és clar, allò que en diguem d’una manera vaga, melangiosa, el país. Cert, hi és el país, hi és una societat que quasi havia aconseguit la felicitat universal a l’aixopluc dels múltiples beneficis que reportava aquest sistema econòmic i polític dissenyat i controlat per les màfies. ¿Quanta gent s’ha enriquit participant de l’orgia immobiliària que afavorien els populars i els seus còmplices no importa del partit polític que foren?. ¿Quants militants del PP, amics, familiars han pogut sobreviure durant tots aquests anys, també els de la crisi, gràcies a un treball obtingut sense cap mèrit o capacitació, només a canvi de tornar el favor?. ¿Quants dels membres dels partits que avui denuncien l’homenet Rus han consentit entrar al joc de les col·locacions opaques immersos de ple en la fastigosa roda dels favors?. ¿Quantes coses callen els mateixos partits sobre els seus entorns immediats, plens de col·laboradors a doble sou i malfaeners, atrapats com estan en l’infern de la regeneració impossible?. Aquesta és, certament, la part més terrible de la faula, la que pot desarmar als qui ens poden salvar, la part de la història que s’afanyen a voler reescriure des dels límits del sistema unes noves formacions polítiques brandant la bandera de la indignació moral.

>
El problema de tot plegat és que, com recorda Carlo Alberto Brioschi en la seua Breu història de la corrupció (2009) citant el canadenc Marshall McLuhan, la indignació moral és una tècnica per a dotar l’idiota de dignitat. Sabem que només amb indignació moral, sense coherència i accions contundents contra la corrupció, aquest país està condemnat a una lenta i terrible degeneració on qualsevol idiota pot viure a costa de tots mentre faça els favors que toca i tinga habilitat per a explicar acudits grollers.

Francesc Viadel

Comparteix

Icona de pantalla completa