Que siguen justament els Klarsfeld els qui manifesten els seus dubtes sobre la viabilitat d’una vida en tolerància i harmoniosa convivència en un país com França, és una inquietant, terrible notícia que hauria de preocupar no tan sols els, francesos sinó el conjunt de tots els europeus. Els Klarsfeld no són uns qualssevol. Durant els anys seixanta, la parella va desafiar l’oblit per a dur davant eels tribunals personatges brutals com Klaus Barbie, el carnisser de Lió, Kurt Lischka, el cap de la Gestapo de París, responsable de la deportació i aniquilació de 73.000 jueus francesos o, encara, un bon grapat dels alts funcionaris del règim col·laboracionista de Vichy com René Bousquet, Maurice Papon o Paul Touvier. Quan Serge i Beate van començar a investigar, a encalçar en la pau dels seus domicilis aquests criminals, tots ells s’havien convertit ja en ciutadans anònims dedicats a les seues respectables professions de jutges, funcionaris o metges. La parella, ell un advocat francès d’origen jueu que va perdre els seus a Auschwitz, i ella una activista anti-nazi alemanya, van acabar amb el seu perillós i abnegat treball amb la impunitat, la desmemòria còmplice, van trencar, a desgrat dels mateixos Estats i d’una bona part de la societat, el miratge d’un passat que es pretenia tan lluny que fins i tot havia deixat d’existir.
Durant les darreres dècades, amb la majoria dels nazis morts o jutjats, en una Europa pròspera i democràtica, conscienciada dels perills de la mentalitat totalitària i del pensament reaccionari, l’antisemitisme podia semblar una vella andròmina ideològica de l’extrema dreta. Un antisemitisme, val a dir, que va de la mà d’una islamofòbia ferotge que tard o d’hora ha de glaçar-nos amb el seu gest la sang a les venes.
El vell continent, explicava Serge al rotatiu francès, continua sent, malgrat tot, un lloc bo on viure que encara atreu milions de persones de fora. Això ha fet que, per a molts, siga necessari i urgent emmurallar Europa a fi de preservar una certa homogeneïtat de la població. Els murs, però, comporten un ascens dels populismes que, a més, s’han vist accentuats per la crisi econòmica. Els valors de l’extrema dreta, assegurava l’advocat, estan ara mateix a l’alça i els seus vells prejudicis sobre els jueus, això és sobre la seua suposada riquesa o sosteniment per part d’Israel, coincideixen amb una bona part de la població magrebina que viu en les marginades perifèries de les ciutats de França.
La combinació de factors és explosiva i ha estat convenientment aprofitada per un Front Nacional molt més radical als pobles i les ciutats, a la França interior, que no pas el que dóna a entendre la formació tal i com es podia deduir clarament l’altre dia de la lectura d’un magnífic reportatge de Dominique Albertini publicat pel diari Libération.
Tot plegat, en un món en crisi, globalitzat, amenaçat, Le Pen, com una Joana d’Arc redemptora, promet pau i seguretat, el retorn de la pàtria feliç i inequívoca, treball i prosperitat. Només hi haurà lloc en aquest paradís, però, per als francesos, per als francesos de veritat, un gènere que no inclou els mestissos, els no catòlics, els forasters d’on siga que vinguen i faça el temps que faça que hi estiguen.
El cas és que si la filla del paracaigudista guanya, certament, ja no hi haurà lloc pels Klarsfeld, com no hi haurà lloc tampoc a Europa per a França. La seua victòria serà la gran derrota de tots els demòcrates. També la derrota de la memòria.
Vídeo: ‘La Noche Temática. “El poder nazi”-TVE
