A principis dels noranta, amb uns vint anys, em vaig fer collidor de taronja. El pare era el meu cap de colla i a treballar també venia el meu germà menut, Marco. Aquells jornals alegraven la precària economia familiar que durant l’estiu sempre es ressentia en extrem. L’estiu era botorn i tedi, escassesa i patiment. La tardor i l’hivern, amb l’arribada de la temporada de la taronja, i malgrat la temuda amenaça de les pluges i les glaçades, significava treball i abundor. Els jornals de collidor em van permetre estudiar batxiller en horari nocturn en un institut d’Alzira i, en acabant, fer la carrera de periodisme en la Universitat Autònoma de Barcelona. Molts metges, enginyers, advocats del país van fer els seus primers jornals com a collidors de taronja, una feina dura i sense cap consideració social. Es guanyava bé, sí, però, no eren uns diners fàcils. El jornaler del camp no tenia gairebé cap dret reconegut i el principal estímul era el que podríem qualificar com un salari digne bastant per dessota del que es guanyava en altres oficis.
Per anar a collir ens aixecàvem fosca nit encara i amb les primeres hores de llum, després de complir amb el ritual social de llogar-se en la plaça, ja estàvem al camp disposats a fer-ho tot estelles, a carregar tants camions com l’hort i les nostres forces ens permeteren. Molt sovint, però, abans de fer ni una sola alicatada, havíem d’esperar que el sol eixamorés la rosada dipositada sobre la fruita ja que calia collir-la ben eixuta perquè no es podrís a les cambres de maduració del magatzem. Llavors, esperàvem vora el foc i torràvem sardines, jugàvem a la brisca o als daus, enraonàvem abrandadament sobre política o futbol. Els dies es feien llargs i gairebé sempre bellíssims amb aquelles cortines de llum escolant-se entre una selva de branques carregades de fruita, les muntanyes blaves retallant l’horitzó, la visió màgica en un marge d’un gingoler, un magraner o una figuera, el tapís alegre de l’agret estès sota les faldes dels tarongers…i, en caure la vesprada, la rosada de nou pujant des de la terra freda cap al cel com el fum perfumat d’un sacrifici ritual.
Es treballava dur. Les taronges, ben premudes dins del rígid cabàs de cautxú, pesaven en el llom igual que un ase mort. El fred et tallava els llavis, i les mans, la cara, i si el sol s’amagava se’t gelaven fins i tot els pensaments. Tothom no valia. Calia resistència física, habilitat i paciència per encaixar sense perdre els estreps els embats sarcàstics dels membres del grup que, ben sovint, posaven a prova la solidaritat dels més solidaris, la covardia dels més covards, la intel·ligència dels més intel·ligents…
A més del meu plorat pare, em va ensenyar a collir i a viure Vicent Pous Ferragut el “Vidu”, l’home més savi que mai no he conegut, d’una ironia temible, gran coneixedor de les nostres limitacions col·lectives i, en general, de les misèries humanes. Recorde sovint, amb enyor, el meu estimadíssim Josep Joan i el seu pare; i Pepe Mayans i el seu fill Juanito; i els amics Joan el “Coto” i el seu germà Manolo; i els grans germans Briz; i Paco Sista i el seu Jordi; i Salva Cerveró i Pepe “Bala”, Escartí el “policia”, Gandieta el “del bar”, Eugenio de l’”Eau” i tantíssims altres companys, molts ja desapareguts, d’altres herois invictes encara del món del treball… I recorde, també, els noms de la terra: Fentina, Cotes, Pardines, barranc dels Algadins, Hort del Cadirer, Casa del Regal, terres del Colomer, les Jovades, Caminàs… Ens sentíem grans i dignes tot i sabent-nos la part minúscula d’un món brutal que lentament començava a desdibuixar-se, a morir com nosaltres mateixos, arrossegant amb la seua decadència terratinents i petits propietaris, jornalers de tota condició, bé arrelats a la terra, bé expulsats per les crisis al camp des de les seues fàbriques, les seues obres…
Aquests dies llegesc que avui les empreses dedicades a l’activitat agrària poden contractar, mercès a les facilitats polítiques del govern neoliberal de Madrid, becaris-collidors, això és, aturats menors de trenta anys que cobraran menys de sis euros l’hora per aprendre a tallar taronges i carregar-se un cabàs al llom. Contractes de 136 hores teòriques i 74 de pràctiques no laborals sense compromís d’inserció. Contractes merdosos, una estafa en tota regla. L’explotació laboral en el camp s’expressa en aquests moments en termes d’una cínica legalitat. La llei d’un Estat presumptivament democràtic d’un país considerat civilitzat permet precaritzar la precarització. Potser fins i tot amb el temps aquests becaris acabaran pagant per aprendre mentre les empreses que els contracten continuaran enviant a Europa els seus trens plens a curull de mercaderia, enriquint-se precàriament, cada dia un poquet menys o un poquet més. Incomprensible el silenci davant d’un abús com aquest d’un sector laboral que ja fa decennis que hauria d’haver-s’hi plantat, dit prou.
Tristament, al camp valencià ja fa molt temps que no hi ha tardor ni hivern. Només un llarg estiu de foc, rates i espavilats.
