El problema que trobe amb cada treball discogràfic del compositor-intèrpret Josep Lluís Galiana és que físicament, en la terra dels vius, no pots disposar d’un mecanisme fisiològic per a deslliurar-te de quatre sentits corporals. És a dir que, a hores d’ara, tothom que coneix una mica el panorama valencià pel que fa a música d’avantguarda, jazz lliure, art sonor, música experimental…, sap poc més o menys que el senyor Galiana és un dels referents en actiu dins de la seua especialitat, la de la improvisació lliure, que tan bon punt s’hi llança a crear tot sol, o al costat d’un ordinador, una caixa de ritmes, un piano, una bateria… L’oient espera d’ell que recòrrega tots els registres, oferisca tot els ventalls tècnics contemporanis dels seus saxofons, que innove amb la improvisació, que ens deixe espatarrats i, fins i tot, amb la seua teoria, que ens ensenye a ser lliures. Tot això només és possible perquè és un tipus de música evocativa, de proposicions que persuadeixen tota la persona amb tots els seus sentits.
Inevitablement quan comences l’audició, la música, naturalment, t’entra per l’oïda i el cervell comença a processar-la. Aleshores, un ésser humà estàndard (ortodox o heterodox en els gustos), no pot permetre’s el luxe, ni té la facilitat, de desconnectar els sentits i deixar que funcione només l’oïda com a aparell receptor i el cervell com a descodificador, sinó que, segons la formació i, en major grau, les experiències artístiques o el bagatge, inevitablement el discurs creatiu el condueix a múltiples situacions, li evoca escenes, li proposa un viatge, li crea imatges, etc. Aquest procés mecanitzat, habitual, és poc més o menys com el reproductor d’àudio del Windows, que segons puja o abaixa la música fa i desfà formes i colors per pura i mera persuasió sonora. A uns els vindrà una cosa i a altres quelcom completament diferent. A mi em passa això amb cada creació de Josep Lluís Galiana. M’evoca i crec que eixa és una de les finalitats de la música: proposar sensacions que, al final, que signifique o no depèn de nosaltres. Òbviament, a banda quedaria l’escolta analítica, escorcollar la nota per la nota, el contrapunt pel contrapunt, l’harmonia per l’harmonia, es a dir, aplicar-li una percepció científica i comparativa exhaustiva a l’element sonor. Tanmateix, no és tampoc aquesta la primera necessitat immediata que requereix el fet.
La música condiciona l’estat i ens (re)crea vivències amb l’ajut de la memòria visual, olfactiva, tàctil i fins i tot gustativa. Trobe que això és bona música i ajuda a l’assimilació i l’acceptació. Li dóna un sentit en primera instància, una quotidianitat i normalitat, que treballa en pro de l’acceptació de la música contemporània i/o moderna. Aquesta música es desenvolupa i es manté per si sola en i amb un discurs i cadascú pot, segons l’experiència i els factors que abans esmentava, crear-se-la, imaginar-se-la, transportar-se, evocar-se, dissuadir-se, evadir-se, excitar-se,… És la nostra feina com a oïdors, ells la sonen i/o la creen i nosaltres hem de donar-li significança. Altra cosa és, i ací trobem un dels misteris quasi «santíssim-trinitari», que les persuasions siguen idèntiques a com ho percep qui la crea, la sona i la sent, és a dir, coincidir amb l’intèrpret o el compositor.
Aquest treball discogràfic és «només» això, una xerrada —metafòricament— entre dos músics que es coneixen, que n’han sentit parlar l’un de l’altre, que s’han escoltat, que probablement s’han seguit, però mai no havien tocat junts. És per això que els dos músics parlen, dialoguen, es conten les seues vides, vivències musicals, vicissituds interpretatives, experiències sonores, anècdotes… Un amb els saxos tenor i soprano i l’altre amb la bateria, i ens ho mostren a nosaltres, a mode de crònica d’aquella xerrada mitjançant sis improvisacions lliures amb un llenguatge contemporani que de vegades se situa en el jazz d’avantguarda, però que, d’altres vol apropar-se a una melodia contextual o certa referència sonora (ètnica) creada en el moment. Tot a duo, conversant i interactuant, respectant de vegades un diàleg per torns, d’altres, eufòrics, lluiten per obtenir-ne la raó en el discurs. Si sone, és perquè tinc res a dir, per tant hi sóc.
El treball, com es diria en altres contextos, està enregistrat a pèl. És per això, que quasi és també un treball de recull fonogràfic, de conservació de patrimoni d’actualitat, amb els recursos tècnics (d’enregistrament) a l’abast i les condicions de sonorització disposades, tot i que això no desvirtua gens la comprensió i intel·ligibilitat de la conversa instrumental. És més, li dóna cert toc de genuïnitat o, almenys, d’honradesa i versemblança. Talment, com si fórem uns xafarders que ens interessem per una conversa privada a la qual parem l’orella i escoltem el que es diuen tots dos músics.
Llimb va estar enregistrat en febrer de 2013 i posteriorment Victor Sequí (Estudios MI) va fer la producció per al segell Alina Record. Es va presentar a les darreries de desembre de 2014 i, tot i que és anterior a Ready!, tots dos treballs guarden la mateixa empenta i principis creatius amb conjunts diferents, els de la pròpia teoria de la deriva improvisatòria proposada pel nostre músic valencià.
Encara que a cadascuna de les pistes podríem assignar-li, posem per cas, un tema o motiu de conversa, introduïdes pels títols, podem entendre-ho com un diàleg general amb principi i final enquadrat per sengles peces amb el mateix nom i elements temàtics compartits, on en conjunt gosarem de quaranta minuts musicals. En aquest treball escoltarem açò:
Tornaveu (1ª): Galiana tria per a començar el saxo tenor i és ell qui comença la conversa. És una peça de caràcter enèrgic i rítmic que segueix els mecanismes improvisatoris habituals en la teoria de la deriva improvisada (de Galiana). A partir d’un motiu o una idea (un recurs tècnic) va creant un univers mitjançant totes les possibilitats tècniques (contemporànies) dels saxos. Ací, un breu motiu ascendent i suspensiu de caràcter interrogatori (tot i que no és una melodia, podem identificar-lo com a element principal) es desenvoluparà desplegant-se i ampliant-se (en valors més llargs) o reduint els valors rítmics. Altres vegades s’inverteix la direcció sense perdre el caràcter suspensiu. La primera part evoluciona a través del motiu ascendent i interrogatori, es reitera, és permuta o varia mentre la bateria respon a les incitacions amb temença. Serà a poc a poc que interactuarà amb més presència, la bateria, amb un ritme que vol ser un swing, però que es descara per les síncopes i els contratemps incisius del saxo tenor, que li donen un caràcter entrebancat. A poc a poc, la textura va prenent una forma puntillista, amb motius del saxo amb menys notes, amb salts intervàlics equidistants. El motiu de l’inici es presagia, se’ns recorda, es fa ressò d’allò que ja s’ha dit, és un tornaveu que amplifica la idea, el motiu. En la segona secció, tots dos instruments amainen les seues interlocucions, el so es capgira a subtone després d’un refilet, es bufa la nota, s’intueix, els slaps intercalen sons una mica definitoris, la bateria acarona per moments les pells dels instruments (del set) creant una boirina sonora i la textura és ben bé un ressò llunyà del que havia sonat abans, amb semblances en el fraseig que recorden la figura melòdica de la introducció. Algunes notes tingudes i vetllades del saxofon tenor anuncien un final, una tranquil·litat necessària, tot just després d’haver-se conegut, com aquell qui pensa que estan en la mateixa línia argumental. Pel nivell evolutiu continu del discurs musical i la quantitat de recursos avocats és, sens dubte, de les millors peces del treball.
Mudanzas: Ací és el bateria qui comença marcant un ritme constant en el plat mentre intercala cèl·lules amb la caixa, propiciant així la intervenció del saxofon tenor (novament), qui ho fa amb remolins en frullato, refilets i motius breus descendents que van acreixent en intensitat, tant és així que el bateria interpel·la amb crits indeterminats els colps sonors del saxo. En aquesta peça, la bateria té més presència, intercalant, sense perdre el fil rítmic, variacions rítmiques lliurement, a contratemps. A poc a poc, el saxo comença a imposar la seua versatilitat tímbrica i comença a deslliurar-se dels efectes de so per a reproduir un motiu reiterat de poques notes que es desenvolupa i, de vegades, s’insisteix en ell. Creix la intensitat i el nerviosisme (les preses pel canvi o una mudança de textura) dels plànols sonors que han transcorregut a través d’aquesta peça, tal vegada tres diferents, tres canvis que conclouen amb una secció molt més melòdica de la mà de Galiana.
Insectores: Encara no havia aparegut l’efecte sonor de cloure fortament les claus del saxofon (percudint) per produir sons amb una intencionalitat melòdica. La caixa sona com si recollira les reverberacions, com sonant per simpatia. Tots dos creen una textura d’absoluta incertesa mitjançant els sorolls del saxo tenor bufant notes inconnexes, recorrent a la percussió de les claus. Els dobles picats, els gemecs del saxo… són recursos que Galiana domina perfectament i els combina i crea un discurs ambigu, incert, indefinit, al qual la bateria tímidament respon creant, més que ritmes, un matalàs sonor amb la caixa i els plats.
Llimb: Un llarg bordó greu del saxo tenor que, per moments, sense interrompre’s, intercala frullatos, sons guturals, introdueix la peça mentre el bateria fa sons temerosament amb el plat suspès, com una campana en piano. Apareixen alguns detalls amb el plat que ajuden a mantenir l’enigma del bordó, el misteri, la temença de la foscor. La peça té un caràcter salmòdic, com una pregària. És la peça que més es ressenteix dels recursos a l’abast d’enregistrament, pels pianos arriscats de Galiana i la manera d’introduir efectes sonors amb dinàmiques subtils, tot i que no desvirtua el caràcter proposat, ja que el timbre elegit propicia certa dosi d’aire bufat com a recurs tècnic interpretatiu.
Tornaveu (2ª): A partir del mateix motiu melòdic-rítmic emprat en Tornaveu (1ª) hi tornen amb la conversa. Ara tots dos estan més desimbolts, sobretot la bateria interactua amb més solvència, amb més presència, potser fins i tot l’exigeix ser-hi. Galiana segueix amb la seua idea, a partir del motiu de Tornaveu (1ª) crea un nova peça, tot i que les contínues referències al motiu ascendent i suspensiu no deixa de recordar que quelcom semblant ja s’ha dit. La peça tanca el disc, ben be pensat cíclicament, on han parlat de diferents temes, de diferents coses. Amb diferents registres, amb diversos timbres.
Tot i que és molt més habitual la parella artística Galiana-Saavedra, aquest darrer a la bateria, l’evocació de Galiana és tan bigarrada (val a dir improvisada?), a més de sonar ex profeso, que qualsevol enregistrament, amb qualsevol format instrumental i amb qualsevol músic que se li opose (musicalment), implica un interès per saber què s’ha creat ara, com s’enfrontaran, què es rebatran, què s’hauran pogut dir en aquest cas entre Galiana i Sequí. És per això que el disc on hi ha dos músics contemporanis pel mig d’una trajectòria musical reconeguda és d’obligatorietat escoltar-lo.
PS: El CD es pot adquirir en els concerts del Cicle Alina o en els concerts dels autors.
