Tinc un amic que compon els seus poemes utilitzant el telèfon mòbil. Quan els recita davant d’un públic conformat en la seua majoria per altres poetes, ho fa llegint-los en la pantalla lluminosa de l’aparell. Cadascú té dret a fer del seu cul un jardí. Encara que, mentre escolte la seua veu, sempre serena i tocada amb l’accent propi de la Plana Baixa, no puc evitar de veure’l com un personatge d’un relat ciència ficció.
En diverses ocasions he provat d’escriure un poema pitjant les tecles d’una màquina d’escriure, com diuen que ho feia Vicent Andrés Estellés. Mai no he aconseguit un resultat acceptable. S’han ressentit el fons i la forma. Així que, si haguera d’escriure encara que fora un aparellat, un microconte o un aforisme en el meu vell telèfon mòbil, el fet podria acabar en desastre i jo frustrat i pres per la malenconia.
Josep Iborra, un dels nostres escriptors més intel·ligents, afirmava: «Llegir, doncs, i escriure de debò vol un tempo tranquil, reposat; la pressa hi és un pecat capital». Els teclats, siguen grans o menuts, mai no m’han ajudat a aconseguir el tempo necessari.
He vist gent que aconseguix una velocitat sorprenent utilitzant el teclat d’un telèfon mòbil. N’hi ha qui els dits li van més ràpids que les neurones del cervell. N’hi ha qui acaba escrivint i tot seguit publicant en les xarxes socials, però també en les columnes dels diaris, estupideses de l’alçada d’un campanar amb l’agressivitat d’un Tiranosaure Rex lleugerament alfabetitzat. Si jo em deixara dur, tindria un grapat de querelles presentades en contra meua als jutjats.
Escriure, a més d’un tempo, necessita d’una certa reflexió, d’un instant per a sospesar allò que es va a dir i si paga la pena dir-ho.
Preferisc esbossar amb la meua vella ploma, sobre un paper en blanc, allò que pretenc evocar, suggerir o afirmar, la idea o el sentiment que vull transmetre. Tatxe, afegisc, retalle, reescric… fins que trobe que ha arribat el moment per a oferir-li-ho al teclat.
Sobre la pantalla de l’ordinador i a mesura que vaig picant el text, continue millorant el poema, el conte o l’article d’opinió. Tinc una responsabilitat sobre l’escrit que no vull eludir. El tempo del qual parla Josep Iborra m’és necessari per a evitar caure en certs paranys. Massa sermons laics s’escriuen des de les vísceres i es publiquen tot seguit, sermons de nous inquisidors que venen a alimentar un discurs de l’odi que comença a fer por. La mediocritat d’alguns, com la seua mala llet, és infinita.
