En l’entrevista a Dorothea Tanning publicada l’1 d’octubre del 1990 a la revista d’art novaiorquesa Bomb, Carlo McCormick deia que li semblava vergonyós que mai no l’hagueren mencionada a les classes d’art modern a les quals havia assistit.
“—Bé, avui en dia, la majoria de gent no ha vist les meues obres. Ja ho sap vostè, no?
—Moltes persones que conec són grans fans seues, en realitat. Té un gran culte.
—Una figura de culte? Força oculta, en realitat. Cap museu ha fet un pas endavant per muntar una retrospectiva del meu treball.
—De veres?
—No! No, ho he estat esperant. Faré 80 anys la setmana vinent.
—Per molts anys.
—Bé, per què?
[…]
—Hi ha hagut cap retrospectiva de la seua obra?
—Sí, el 1974 a París. Al CNAC, que era el Centre Nacional d’Art Contemporani. El 1977, es va convertir en el Centre Pompidou. També n’hi va haver una altra a Bèlgica, a Knokke-le Zoute, el 1977. Res més fins ara!”
