Diari La Veu del País Valencià
Breu història del més fort

La meua dona, d’uns anys ençà, ha agafat el costum d’anar al cementeri totes les setmanes. Visita els seus pares, que jauen junts. Durant uns minuts resta en silenci davant del nínxol, deixa que les llàgrimes li solquen lliures el rostre. Després s’acosta a la làpida, la toca amb la mà en un gest de comiat i se’n va.

De vegades fa un petit passeig pels carrers que conformen el cementeri per a visitar altres parents. Diu que en fer-ho troba una certa pau. Sovint fa barret amb algun o alguna coneguda i s’assabenta de les darreres baixes en el padró municipal.

Passades unes hores, com si la veïna de davant de casa li ho acabara de comunicar, em diu el nom del darrer conegut que ha anat a trobar-se amb la veritat. La vertadera veritat, aquella que realment importa, la mort.

«Saps qui ha faltat?» Una pregunta que tem i a la qual mai no conteste. Només he d’esperar uns segons i ella mateixa m’oferix la resposta. «Jacinto, aquell que anava amb tu a escola». D’una manera automàtica m’ix de la boca el seu nom i els seus cognoms, Jacinto Aguado Oliver. Uns quants anys sentint passar el mestre llista gravaren a foc en el meu cervell el nom de quasi cinquanta companys.

Jacinto era un dels més forts de la classe, d’una abraçada et tallava la respiració. Era originari d’Ossa de Montiel, de la família dels Recio. Vivia prop de ma casa. Son pare era un home alt i cepat, sa mare la recorde sempre de negre amb un mocador en el cap. Era el petit de tres germans. El major es va matar en un accident de moto mentre feia el servei militar. Jacinto tenia a casa un esparver que un dia va portar a classe, l’animal es va espantar i començà a sobrevolar els nostres caps d’una manera que jo vaig entendre amenaçadora i em vaig refugiar sota una taula per a divertiment d’uns quants.

Era valent, rebel, intens i bona persona. Era un cas com un cabaç a l’escola, solia posar-se del revés les parpelles per a causar una forta impressió en els més espantadissos. Quan les hormones començaren a despertar la nostra libido, solia masturbar-se en classe. Alguns companys en ocasions l’imitaven conformant una estranya banda de simbombes. Tenia una complicada relació amb aquell que representava l’autoritat i sovint s’enfrontava amb els mestres provocant algunes escenes delirants.

En deixar l’escola es va fer aficionat a l’alcohol, al tabac i a altres herbes. Sovint me’l trobava en alguna discoteca de la comarca, si tenia algun problema sabia sempre que podia comptar amb ell per a eixir del pas.

Després li vaig perdre la pista.

Fa uns anys me’l vaig trobar de nou en una cafeteria. Tenia un aspecte terrible. Havia patit un ictus, caminava amb dificultat i a penes se l’entenia en parlar. Vaig estar conversant una estona amb ell. Mentre parlava sentia com la tristesa anava envaint-me, com ho fa la humitat amb les parets d’una casa vella.

En deixar-lo vaig tindre la impressió que el més fort havia perdut el combat. Que la terra li siga lleu.

Comparteix

Icona de pantalla completa