Fa uns pocs dies, Diari la Veu publicava un article titulat ‘Banderes’, firmat per Joan Garí, amb el contingut del qual no puc estar més d’acord. Enhorabona a l’autor per eixa publicació que descriu el paper de les banderes com a ocultadores dels problemes reals i com a símbols de patriotismes, emocions i solucions ben simples. Entre altres coses, diu Garí: “Als nostres amics de Catalunya sempre els podrem reprotxar que hagen despertat un monstre, el monstre rojigualdo”. I afegix: “Ells sabran si ha pagat realment la pena. Actualment, en tot cas, les banderes ho inunden tot i correm el perill que els programes electorals més exitosos consistisquen, molt agudament, en la combinació de dos colors…”.
Efectivament, la despertada del monstre cavernícola i l’exhibició hiperbòlica de la bandera rojigualda es deu, en grandíssima part, al soroll i a moltes de les actuacions i a determinats moviments dels “utilitzadors” de l’altra bandera, la senyera catalana, i especialment l’estelada, amb el seu particular significat. Si el monstre mesetari i els seus símbols i ensenya particulars estaven adormits, amb grans possibilitats de no despertar-se del tot mai, l’independentisme català ja s’ha encarregat de ressuscitar-los i despertar-los. Fins ara, ha sigut el seu “guardó” més visible. El centralisme miop, la baixura de mires, la falta de sensibilitat davant la diversitat territorial i el desconeiximent interessat dels fets diferencials dels governs del PP han “promocionat” extraordinàriament l’independentisme català. Però el “procés” ha provocat l’exhibició exponencial de banderes espanyoles, també amb l’àguila imperial, amb tot el que podien (i poden) simbolitzar, com és el reviscolament i reforçament del radicalisme reaccionari de la dreta espanyolista, l’aparició i visibilització de l’extrema dreta, la reaparició del feixisme pur i dur i altres ruïnes de l’antigor. I això amb un clar efecte bumerang per a Catalunya, i perjudicial també per a l’Espanya democràtica, plural i diversa que tenim i que hem de seguir tenint.
L’independentisme ha contribuït a fer fora el govern del PP, enviscat pels casos de corrupció, encara que l’antiga CiU n’està ben amerada, i el PdCat ben contaminat, d’eixe mal. Va sumar per a la moció de censura, i per un canvi regenerador i superador de retallades i restitutori de drets i servicis; i per un recanvi per a la política del diàleg, com a recurs per als acords i consensos de tota classe possibles. Però, com ben prompte s’ha vist, eixa aportació era (i és) tan cara, que, ara per ara, mentres no es canvie, prèviament, el marc legal, és inassumible per qualsevol partit estatal, de la sensibilitat i del color que siga. Perquè el dret a l’autodeterminació, que invoca el sobiranisme, es va disposar internacionalment per a aplicar-se a situacions colonials o d’opressió nacional i dictatorial, que no és el cas d’Espanya, òbviament, ni respecte a Catalunya, ni respecte a cap altre territori espanyol. El resultat del fracàs d’eixe tracte impossible ha sigut que els representants dels que s’apropien les banderes onejants en lliça, l’espanyola i la catalana, amb estelada o sense, han unit els seus escons i les seues banderes i han fet caure el govern, que, amb el suport de raonables aliats, enarborava/enarboraven les banderes del diàleg, del consens, del respecte pel contrari i de la restitució de drets i servicis.
Les banderes “nacionals”, que també són draps i pendons, en el mal sentit, servixen de molt per a dividir, mostrar supèrbia, supremacisme, arrogància, domini, revengisme; per a ofendre, humiliar i confrontar forces. Però totes, incloses les que ara tan profusament veiem, només haurien de servir per a adornar els balcons dels organismes oficials en dies festius, per a hissar-les davant dels pòdiums de primers classificats en esdeveniments esportius, per a encapçalar delegacions en actes protocol·laris, culturals, esportius, i poc més. Les banderes que cal enarborar són les dels valors universals al servici de l’ésser humà i de les seues necessitats, com les que esmentava Joan Garí en el seu article, i no gastar penons per a tapar o ocultar les misèries que moltes vegades provoquen els qui es valen d’eixes banderes “patriòtiques”.
