Crec haver establert a l’anterior peça que el dret d’autodeterminació dels pobles està recollit en la Carta fundacional de l’ONU i en la Carta de Drets humans. Ara cal investigar per què Catalunya, amb la seua història, les seues singularitats culturals i lingüístiques i amb un percentatge d’entorn al 80% (segons les enquestes) de catalans que demanden l’exercici d’eixe dret, no pot exercir-lo, fins ara. Us faré saber la meua hipòtesi: Catalunya no exerceix un dret reconegut en la Carta de Drets Humans de l’ONU, i ratificat per l’estat espanyol, perquè aquest estat, el que enfonsa ses arrels al secular nacionalisme castellà, no ho vol. I per tal de justificar la negativa fa servir el que algú ha batejat com l’estratègia de la barrinadora elèctrica. Els contaré en què consisteix mitjançant una adaptació.
Joan, que s’ha mudat recentment a una nova casa, necessita fer uns forats a una paret i li demana a Francesc, un veí, si li pot prestar una barrinadora elèctrica. El veí, que sí que en té una, no vol prestar-la, però tampoc vol dir-ho obertament. Aleshores fa servir diversos arguments, tots fal·laços, i caient de vegades en contradiccions, per tal d’evitar fer el préstec. En un primer moment Francesc li diu a Joan (A): no tinc barrinadora. El matí següent es creuen pel carrer, i quan Joan li fa saber que un altre veí li assegura que sí que en té, de barrinadora, Francesc ho reconeix afegint (B): en tinc, però no et serviria de res que te la deixe perquè està espatllada. Eixa mateixa tarda Joan sent Francesc fent un soroll que sembla el d’una barrinadora elèctrica i el sendemà li ho comenta en veure’s al bar. Francesc ho admet i continua argumentant (C): comences prestant la barrinadora, després la bicicleta, el cotxe, i poden acabar demanant-te les claus de l’apartament de la platja.
L’argument (A) correspondria a la negació de l’existència del dret d’autodeterminació dels pobles, una falsedat, com ja crec haver mostrat a l’article previ citat al principi. He cercat l’argument (C) al mode de la fal·làcia del pendent relliscós, que ja comentí a l’article Presos polítics, com un dels arguments que sol aparèixer per negligir el dret d’autodeterminació de Catalunya. Recentment l’ínclita presidenta de la CA de Madrid (Isabel Díaz Ayuso) ens ha regalat un altre exemple d’aquesta fal·làcia quan declarà, a propòsit de l’exhumació de Franco: Què vindrà després? La creu de la Vall? Tota la Vall? Es cremaran les parròquies com en el 36?
L’argument (B) correspondria a reconèixer que sí que existeix el dret d’autodeterminació, però no és aplicable al cas de Catalunya, i aquesta negació de l’aplicabilitat es bifurca en dos. (B1): existeix el dret d’autodeterminació, però solament per a resoldre situacions de colonialisme. (B2): existeix el dret d’autodeterminació però cal contrastar-lo amb l’ordenament constitucional de cada Estat i, en el cas espanyol, la constitució de 1978 no permet un referèndum d’autodeterminació en cap part d’Espanya. Dos variants que discutirem en posteriors entregues.
L’estratègia de la barrinadora disfressa la vertadera i única causa -al meu parer- que Catalunya no accedisca a exercir el dret d’autodeterminació: la manca absoluta de voluntat de l’estat espanyol, una negació apuntalada per la repressió, els paranys i el poder embolicador del llenguatge. L’estratègia de la barrinadora subministra als poders de l’estat espanyol la justificació necessària per a revestir-se d’una aparent aura democràtica mentre executa la repressió d’aquest dret. Ens veiem de nou discutint els arguments B1 i B2.
