Autodeterminació. Discrecionalitat constitucional

12 desembre 2019 06:00h
PIXABAY

Possiblement tornarem a recórrer el món buscant més casos d’exercici d’autodeterminació en situacions no colonials. Hui, però, cal recordar que estem cercant elements d’anàlisi d’aquell argument negacionista que, admetent el dret d’autodeterminació com a universal -no només per a situacions colonials, el considera discrecionalment sotmès a l’ordenament constitucional en cada cas concret, per a continuació, i exhibint la carta magna del 78, negar-lo a l’estat espanyol.

En anteriors entregues hem revisat breument els casos d’Alemanya, Eslovàquia i Txèquia, Noruega, Quebec, Saint Kitts and Nevis, i Montenegro. Hui aprofitarem un informe que la Comissió de Venècia (CV) -presentada a l’anterior entrega-elaborà al 1999 recollint el tractament que les Constitucions dels països membres del Consell d’Europa fan del concepte “autodeterminació”. Malgrat que la“secessió” està niuada en el concepte “autodeterminació” com una de llurs possibilitats, la CV prefereix separar ambdós conceptes, i així, en un primer epígraf constata el que podia esperar-se: les Constitucions estatals no fan referència a la possibilitat de secessió, sent eixe silenci suficient per a considerar-la inconstitucional. En molts casos llur prohibició deriva de l'afirmació de conceptes contraris com indivisibilitat, unitat nacional o integritat territorial (de la que la secessió suposa una alteració interna).

La Comissió examina restriccions als drets fonamentals com el d’associació, llibertat de premsa, o expressió -aplicades a aquells que qüestionen la unitat nacional- presents en certs ordenaments constitucionals. L’informe cita un manoll de casos referents a Moldàvia, Romania, Rússia, Geòrgia, Ucraïna, Portugal, Bulgària, Croàcia, Grècia, amb especial atenció al cas de Turquia. Sorprenent la Constitució i la llei de Partits polítics de Portugal que prohibeixen “els partits que pel seu nom o programes tinguen caràcter o àmbit regional”.

Hi ha també un recull d'excessos contra drets humans que són objecte defensors del dret d’autodeterminació (especialment si inclou la secessió) considerats inadmissibles pel Tribunal Europeu de Drets Humans. En paraules de l’alt tribunal europeu: “pertany a l’essència de la democràcia permetre que puguen ser proposats i debatuts diferents programes polítics, fins i tot aquells que impugnen el mode que un estat està organitzat...”. Paraules escrites al 1997 i que semblen vindre al cas a aquesta Espanya del 2019, on el Tribunal Constitucional censura amb amenaces que es puga, ni tan sols, parlar-ne, debatre’s i votar-se una declaració sobre el dret d’autodeterminació, defensant-lo com un dret irrenunciable, al Parlament de Catalunya (un TC a qui, al 2015, la majoria absoluta del PP afegí, urgentment, la facultat executora a la interpretativa).

En una segona part la CV constata que la referència a la lliure determinació està present en algunes Constitucions, sent variat el significat que s’usa (cap d’ells referit a la secessió): des de la reafirmació de la independència de l’estat front al món extern a llurs fronteres, fins a diversos graus d’autogovern de minories regionals amb singularitats històriques i culturals dintre de les fronteres de l’estat-nació que formen part (el que la CV denomina autodeterminació interna).

L’estudi de la CV de 1999 és merament descriptiu i rarament conté judicis de valor, un silenci que sembla justificar l’argument de la discrecionalitat que començava aquesta peça. I així, un dels membres espanyols de la CV, el jurista Josep Maria Castellà, i en referència a Catalunya, declarà al 2017 “no es pot apel·lar a la legitimitat democràtica per damunt o contra l’estat de dret”, una frase solemne que baix l’aparença d’idoneïtat i solvència amaga una versió del vell debat entre just i legal.

A la pròxima entrega aprofundirem en el dictamen de la Cort Suprema de Canada (1998), breument exposada vàries peces abans, i que a diferència del que diu el jurista espanyol de la Comissió de Venècia, sí que apel·la a la legitimitat democràtica que l’estat de dret hauria de prendre en consideració i atendre, cas que un referèndum secessionista al Quebec proporcionés un resultat clar.

next