Avui feia una xerrada de presentació de les seues obres completes. Havien vingut de diferents contrades del món intel·lectual i intel·lectualoide. Entre els assistents semblava congregar-s’hi la flor i nata de la ploma nacional. Tots tenien com a obligació implícita acudir a la ponència d’aquell escriptor d’incomptables guardons.
Començà l’esdeveniment cultural. El batlle féu una breu introducció en què desgranava tots els mèrits de l’homanatjat com qui llegeix la llista de la compra. L’escriptor encetà la llauna amb la seua verborrea frondosa però que la crítica sempre havia lloat com a “excelsa arquitectura lingüística”. De la seua boca vessava un doll de mots tèrbols i foscos que anegaven els convidats en un llac d’ensopiment per al qual no existia redempció possible. La majoria efectuava esforços titànics per mantenir els ulls oberts. Els addictes a la filosofia oriental agraïen a Buda haver existit perquè ara podien aprofitar l’avinentesa per practicar meditació transcendental. El rostre extasiat seria confós amb embadaliment cap al discurs. Això sí, tots ells tenien en comú que en la cloenda s’acostarien a l’escriptor a felicitar-lo.
I per fi acabà aquella xerrameca enfarinada de metàfores espesseïdes, vocables recargolats de contorsionisme fonètic i hipèrbatons tan retorts que s’escaparien a l’enteniment del mateix Góngora. Un aplaudiment d’alliberació irrompé a la sala al temps que el respectable s’anava desemboirant de la modorra.
Arribava el moment de la venda del llibres al voltant dels quals la gent desfilava com qui contempla un moble. L’eixerida editorial, amb més vena comercial que literària, havia tret edicions amb diferents colors perquè cada client triàs la tonalitat que millor s’avingués amb els malaurats prestatges. La intenció decorativa era més que palesa en unes obres que ningú llegiria. Ni els tèrmits s’atrevirien a engolir-les amb el pas dels segles.
Llorenç Garcia
