Va arribar el dia en què vaig ser capaç de fer un barquet de paper i poder jugar amb ell recordant com havia estat la meva vida fins ara. De petit sempre havia volgut ser mariner, navegar en un gran vaixell i passar llargues temporades a ultramar.
Vam llegir un anunci de feina. “Es necessiten treballadors per embarcar en un pesquer.”
No pagaven gaire però era la il·lusió de la meva vida, i què podia esperar un immigrant com jo sense papers. El meu amic i jo ens vam embarcar. Teníem dotze anys.
Treballàvem tot el dia. Només quatre hores per descansar. Menjàvem un bol d’arròs mal cuit i un got d’aigua. Si ens queixàvem de les condicions t’amenaçaven amb tirar-te per la borda. De tant en tant trobàvem a faltar algú que havia gosat aixecar la veu. Rebíem cops, descàrregues elèctriques o un tir al cap com va ser el cas del meu amic Shao.
Aquella nit vaig decidir fugir. Havia perdut la noció del temps, però feia més d’un any que estàvem segrestats a treballar en aquell vaixell. Preferia morir a ultramar que no que em matessin torturant-me. Em vaig poder amagar sota una xarxa que acabàvem de recollir, em vaig lligar al cos un parell de boies que s’havien trencat i em vaig escapolir cap a l’aigua. Vaig nedar sense mirar enrere. Dos dies, tres, quatre, surant a la deriva… no ho sé pas. Vaig tenir la sort de despertar-me en una platja d’arena blanca. No m’aguantava en peu, tot em voltava, arrossegant-me vaig poder arribar fins a sota una palmera.
Vaig tenir sort, sí. D’això ja fa cinc anys. Ara ajudo una ONG a lluitar i denunciar els casos d’esclavatge que hi ha en la indústria pesquera de…
*La indústria de peix i marisc. Milers de persones són forçades a treballar en vaixells de pesca, on poden romandre durant anys sense ni tan sols poder veure la costa. Moltes víctimes asseguren que van ser enganyades per intermediaris que els van prometre llocs de treball en una fàbrica i després els van portar a vaixells de pesca on se’ls va forçar a treballar.
Montse Assens
