Era el seu primer dia a l’institut “Macià Abela”. L’havien cridada per fer una substitució per la resta de l’any. Sara, professora de Física i Química, havia fullejat els exàmens de la primera avaluació i havia decidit que no estava disposada a tolerar aquelles notes en la seua assignatura. Així doncs, el primer dia de classe, s’hi presentà amb una gàbia coberta per un drap negre. Quan entrà a classe, tots els alumnes jugaven llançant-se pilotes i avions de paper i, fins i tot, quan ja feia estona que hi havia entrat, els alumnes continuaven jugant i cridant com si encara no hi fóra. Sara va girar-se cap a la porta i, de sobte, l’armari dels llibres, que era al costat de la pissarra, s’hi va desplaçar a soles. En veure aquella meravella, tota la classe emmudí sobtadament.
—Bon dia! Em diuen Sara i sóc la nova professora de Ciències de la Naturalesa. He estat llegint els vostres exàmens i ja us avise que així no anireu enlloc.
—I què ens faràs? —li va preguntar un graciós.
—Us mostraré el camí del patiment i la penitència que impose als alumnes més ganduls.
Sara va descobrir la gàbia i hi aparegué un preciós lloro de tres colors menjant-se una d’aquelles pipes gegants.
—Veieu aquest lloro? Doncs, fixeu-vos-hi bé.
Sara va petar els dits i, de sobte, el lloro es convertí en un ratolí. La classe va fer una ovació d’incredulitat. No contenta amb això i perquè no pensaren que es tractava d’un innocent truc de màgia, Sara tornà a petar els dits i el ratolí esdevingué un verderol. Aquesta vegada, els xiquets aplaudiren.
—Per què aplaudiu? Us penseu que açò és un circ?
Els xiquets no sabien ben bé què fer ni què dir.
—Això que heu vist no és cap truc. Avui ho he fet amb un pobre animaló… Per cert!
Sara va tornar a petar els dits i el lloro va adoptar la seua forma original.
—El que tracte d’explicar-vos és que no toleraré cap suspens i que pense fer-vos molts exàmens.
—Buuuaaaah! —va exclamar tota la classe.
—Aquest serà el càstig que tindran tots aquells que suspenguen els meus exàmens. Faré un examen per tema més els exàmens de les avaluacions.
—Hala! —va exclamar algú.
—Qui suspenga l’examen del tema passarà una hora convertit en una mona, qui suspenga l’examen de la segona avaluació passarà totes les classes d’una setmana convertit en un gat negre i qui suspenga l’examen de la tercera avaluació passarà totes les classes de dues setmanes convertit en un fardatxo. Un silenci sepulcral va envair la classe.
—Ací veniu a treballar i qui no respecte el meu treball en patirà les conseqüències. Us ha quedat clar?
—Sí, senyoreta! —digueren tots alhora, ja més formalets.
—Molt bé! Doncs, estudieu-vos el tema set, que el proper dia en farem l’examen. Podeu eixir.
Els alumnes, en rigorós ordre, van eixir de classe sense moure enrenou. Quan tots havien eixit, dues alumnes, Paola i Mireia, s’aproparen a la mestra.
—Cap dubte? —els va preguntar Sara.
—No, no; no volien parlar-li de la classe, sinó dels poders que té —va dir Paola.
—Com? —preguntà Sara estranyada.
—Nosaltres també els tenim i ens agradaria que ens ensenyara a treballar-los —reblà Mireia.
Sara sempre havia volgut ensenyar els seus secrets, però fins aleshores no n’havia tingut l’oportunitat.
—Fem una cosa. Us convide a dinar a ma casa i en parlem més tranquil·lament.
Les xiquetes demanaren permís als pares i acceptaren la invitació.
—Però com hi anirem? —preguntà Paola.
—Amb granera, perfa! —exclamà Mireia.
—No, no! La granera és només per a les ocasions especials. Hi anirem amb el meu cotxe, amb un cotxe ben bonic.
Les tres bruixes pujaren a un cotxe roig descapotable molt esportiu i Sara els donà una bossa de pólvores màgiques a cadascuna.
—Aquestes pólvores s’anomenen les “pólvores de la vida” i poden ressuscitar animalets morts. De camí a casa, segurament en veureu uns quants a la carretera. Un moment abans d’arribar-hi, n’agafeu un grapat, el llanceu al vent i ja veureu què passa.
Tal com els havia advertit Sara, als pocs quilòmetres trobaren una gosseta blanca molt joveneta al voral de l’autovia. Paola i Mireia llançaren les pólvores i, de sobte, la gosseta, com si s’hagués despertat d’un malson, es va alçar i va començar a córrer cercant un lloc més segur. Envaïdes per l’emoció, repetiren l’operació amb una llebre i després amb un gat, un pardalet i un eriçó. De sobte, en un revolt, un gosset va creuar la carretera sense mirar. Sara xafà a fons el pedal del fre i els dos saquets de pólvores màgiques eixirien projectats contra una muntanya que tenia forma de drac. Sara sabia que allò tindria conseqüències, perquè el poder d’aquelles pólvores era molt gran. Així que va aparcar el cotxe, comprovaren que el lloro estava bé i, amb un grapat de pipes a la mà, descendiren per veure quins eren els efectes màgics d’aquell incident. De seguida, van sentir una profunda sacsejada que quasi els féu perdre l’equilibri.
—Què passa? —va preguntar Paola, preocupada.
—Buaahh! La muntanya està tornant a la vida! —exclamà Mireia admirada.
—Crec que tenim una nova mascota —respongué Sara emocionada.
La terra de la muntanya es cobrí d’animalets i de floretes però, a poc a poc, allò que semblaven matolls i xicotets arbusts esdevingueren escames d’un verd fosc. La muntanya en forma de drac finalment havia recuperat la vida. El cap de l’animal, durant tants segles arran de terra, s’alçà orgullós d’haver vençut la mort i va fer un generós rugit que féu tremolar tots els pobles del voltant. De seguida, Sara invocà un encanteri perquè ningú no li poguera fer mal i, ja en el cotxe, continuaren endavant seguides de tots els amics que havien fet aquell matí.
A poc a poc, les tres amigues consolidaren una forta amistat que durà molts anys. Paola i Mireia cresqueren i aprengueren les arts de Sara. Totes dues anaren a la Universitat: Paola va fer-se professora de Valencià i Mireia, infermera. Per qüestions de treball es veien poc, però Mireia va començar a tenir problemes molt seriosos amb un xic molt roí. Un assumpte lleig que només es resoldria amb la màgia de les tres amigues, però aquesta és una altra història.
Antoni Rovira
