L’edifici foral bastit des del segle XIII i que donà origen al reialme dels valencians tingué el seu epígon a les Corts de 1645, les últimes del Regne. Els valencians es reuniren ara sí a València, no fora del Regne com en 1626, al convent de predicadors i amb el rei present, el dit «Rei Planeta», acuitat per les revoltes que sacsejaven el seu vast imperi i la guerra amb França. La Unió d’Armes d’Olivares passà a millor vida i ara calia «desfacer el entuerto» provocat per la política uniformista que havia pretès reduir les perifèries de la Monarquia Catòlica a les exigències de Castella.
L’actualitat sempre mana, les dels temps que corren, encara que ací, fonamentalment, vulga remembrar les memòries històriques dels valencians. Dijous passat, quasi d’amagatotis, el Congrés espanyol donà llum verda a la reforma de l’Estatut valencià, paralitzada des del 2011. Un text, el de l’Estatut, que, val a dir-ho, no té res a veure amb les velles lleis valencianes, suprimides per acte de força en 1707, i que perllonga fins al ridícul la decrepitud d’una casta política —dita valenciana— submisa i obedient, muelle!, fins a l’extenuació als dictats de Madrid. El besamans a l’amo fou escenificat a la perfecció en la foto oficial amb la presidenta del Congrés espanyol, ella en el centre, la que mana, envoltada dels súbdits de Levante, que celebraven un no sé què de disposició addicional —vegeu quina reforma!— que perfecciona la destarotada «clàusula Camps», eixa que deia que la inversió de l’Estat en la Comunitat fóra equivalent al pes de la seua població; disposició que, tanmateix, xoca amb la jurisprudència emanada del Tribunal Constitucional, que ja ha dit, en sentències, que aquestes normes estatutàries no poden condicionar el Govern espanyol a l’hora d’aprovar els pressupostos generals de l’Estat. En definitiva, des del 2011 l’estira i arronsa s’ha circumscrit en com adequar la clàusula perquè el TC no la tombe i, finalment, fumata blanca, tot queda en una «participació» de la Generalitat, si la deixen —és clar—, en les decisions d’inversió de l’Estat. I ja s’ha acabat. Vegeu la moniatada! Mentrestant, l’endemà divendres, tot el Principat (els veïns-germans-compatriotes dels valencians) aixecat contra un Govern, el d’Espanya, presidit per un baliga-balaga que no té una altra ocurrència que, amb la que cau, anar a Barcelona a canviar-li el nom a l’aeroport.
I clar, clàusula Camps a tota vela, si Pedrito Sánchez va a Barcelona a organitzar una performance de consell de ministres, doncs que vinga a la Comunitat també. Només faltaria! Així que el del perruquí ja s’ha empatollat un circ, a Alacant, per a març, amb ministres i ministresses. Si corre l’exemple, el Pedrito i els seus/les seues ministres/ministresses no pararan en torreta. En fi, potser arribe el dia que, els veïns-germans-compatriotes del nord de la Sénia s’independitzen i ací, per tal d’emular-los, doncs també. El tio Camps deia que les competències pròpies de la Comunitat s’equipararien automàticament amb la d’altres estatuts aprovats posteriorment amb major nivell competencial. Doncs això: si els «catalans» volen república, nosaltres també.
Quan el rei acota el cap
Malgrat que els valencians eren titllats de muelles, amb sorna no exempta de mala llet, pel superministre de Felip IV, el comte-duc d’Olivares, els castellans, però, no en confiaven. No es fiaven gens dels catalans meridionals. Sí, potser, com deia el bisbe d’Urgell, desesperat pel menfotisme dels seus compatriotes meridionals, «los valencianos se contentan solo con el nombre de reino que poseen», però, tot i això, als castellans no els feien gràcia i des de Madrid aviat es prengueren les mesures oportunes perquè València no es contagiàs dels anhels secessionistes del Principat. Xe, com ara! Que porten més de quaranta anys amb la murga de la taca blava i el desficaci lingüístic donant pel sac. Aleshores, en 1640, a Madrid «teníese por cierto que los señores de los consejos de Su Majestad no se fían de los valencianos. Así se mandó parar su leva, entendiendo que han de ser más de parte y en favor de catalanes que de castellanos, habiendo de salir como saldrían por fuerza y de mala gana contra ellos». Així que quan esclatà la revolta a Barcelona, ací quietets, no siga que els espanyols isqueren escaldats. De fet, moviment n’hi hagué i simpaties a la causa de Pau Claris i companyia, com ara, també. Malgrat Espanya, el país —el de tots els catalans— eppur si muove. Ara bé: als valencians, de moment, el front de guerra contra els francesos els quedava lluny, no com als veïns-germans-compatriotes del Principat, i d’això la quietud aparent. Literalment escurats, no els feia gens de gràcia contribuir a les despeses d’una monarquia glotona, que balafiava les riqueses d’Amèrica en conflictes inacabables a Europa. Ras i curt, a un valencià de l’època, inclosa l’aristocràcia, les ànsies imperialistes del Felip IV (el «Rei Planeta») els importaven un rave. Al rei, val a dir-ho, doncs també, perquè a aquest paio, en fornir-li la cambra de barjaules (se n’encarregava l’Olivares), ja estava servit.
El rei era castellà, residia a Castella i estava envoltat d’aduladors castellans, politicastres de pa sucat amb oli que acabaven nomenats virreis a València. Vegeu ací el llistat: Enrique de Ávila y Guzmán (marquès de Povar), Luis Fajardo de Requesens y Zúñiga (marquès de Los Vélez), Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens (marquès de Los Vélez), Fernando de Borja y Aragón (comte de Mayalde), Federico Colonna (príncep de Butera), Luis de la Cerda (duc de Medinaceli), Francesc de Borja-Centelles i Dòria (duc de Gandia), Rodrigo Ponce de León (duc d’Arcos), Duarte Fernando Álvarez de Toledo (comte d’Orpesa), Pedro de Urbina y Montoya (arquebisbe de València), Luis Guillén de Montcada (duc de Montalto), Manuel de los Cobos (marquès de Camarasa), Antonio Pedro Álvarez-Osorio Gómez-Dávila y Toledo (marquès d’Astorga i San Román).
Algun valencià? De tretze només un, i gràcies, el duc de Gandia, un Borja, però, aristocràticament castellanitzat, fill de qui havia estat majordom d’Isabel de Borbó, la primera esposa de Felip IV. Persona, doncs, molt acostada a la cort. Era, però, l’únic que se salvava de la crema i, entre els valencians, l’únic amb la influència suficient per a aspirar al càrrec de virrei, que només ocupà uns mesos de 1642. Era valencià i, doncs, els castellans —ja ho he dit— no se’n fiaven.
Quan esclatà la rebel·lió al Principat, com ja expliquí la setmana passada, al superministre comte-duc d’Olivares, don Gaspar de Guzmán y Pimentel, se li acudí armar un exèrcit, pagat pels valencians, per a atacar els «catalans». Els valencians no respongueren i d’aquí que, irat, els etzibàs: «¡De modo que más estiman los de Valencia a los catalanes que a su rey!». Finalment, a Olivares la truita se li girà en contra i, amb la cua entre les cames, fou destituït pel rei. El panorama no pintava gens bé: el Principat resistia i, finalment, queia en l’òrbita de França; Portugal s’havia independitzat de facto i el malestar s’estenia per tots els racons de l’imperi del Rei Planeta, fins i tot arribava a Amèrica. El rei, finalment, hagué d’acotar el cap i intentar salvar el que poguera de la desfeta. Apuntà decididament a Catalunya i, amb el desig de recaptar fons per a la guerra, convocà Corts als valencians a iniciar el 30 d’octubre de 1645 a València. Ep! A València, al Regne, no a Montsó, com s’havia atrevit Olivares a convocar els valencians, amb fatxenderia, en 1626. Ara calia tractar els súbdits valencians amb el respecte degut a ells i al seu Regne. Vet ací el significat de les últimes Corts d’un Regne que, tot i l’espanyolització salvatge, es resistia a morir. Però un respecte, al capdavall, derivat de la crisi catalana, la qual obligava a fer concessions. Els castellans sabien ben bé quina era la naturalesa i la nació dels valencians i, pel que es jugaven al front «català», ara no s’havien d’arriscar a emprenyar-los.
I primer de tot el requisit
Els politicastres que li feren el besamans a l’Ana Pastor, presidenta del Congrés espanyol, se n’obliden, del requisit indispensable per a exercir la funció pública en territori valencià, els polítics de 1645 no. Bé, la diferència està en la naturalesa de cada parlament. En 1645 les Corts valencianes eren sobiranes. Sí, amb un rei estranger presidint-les, però sobiranes, amb capacitat de legislar sense interferències. Hui dia, allò que denominem Corts són, senzillament, una paròdia del parlamentarisme valencià del passat. Aleshores, en els temps forals, els valencians tenien ben clar que per a exercir al país dels valencians calia ser natural del Regne. Farts d’una Església castellana i castellanitzant, les Corts promulgaren com a fur l’obligatorietat que l’administració eclesiàstica del Regne fóra regida per valencians:
«Per quant és convenient i encara necessari que les persones que han d’exercir jurisdicció en lo present Regne sien no sols perites en drets, però encara que tinguen notícia pràctica e intel·ligència dels furs, privilegis i pragmàtiques, usos i bons constums d’aquella; per tant los braços supliquen a vostra majestat que, de hui avant, los que no són naturals del present Regne, vere et non ficte, no puguen tenir ni exercir oficis de vicaris generals de l’arquebisbe i bisbes de la present Ciutat i Regne, oïdor de causes pies, oficials visitadors, canceller, oficials foràneos, inquisidors contra l’herètica gravetat, fiscals, advocats, procuradors fiscals de dita Inquisició, ni tenir altre ofici algú que exercite jurisdicció eclesiàstica o secular, ordinària o delegada o d’altre gènero; i així mateix que los escrivans i altres ministres dels dessús dits oficials, dignitats i magistrats hagen de ser naturals del present Regne, vere et non ficte.»
Atenció!: ser valencians vere et non ficte, de manera «vertaderament i sincera». Em sembla una disposició d’una lògica aclaparadora. Anem a veure, què carall ha de fer un senyor de Castella o de qualsevol altre lloc ficant el nas en els afers dels valencians? Ara bé: la naturalitat regnícola es pot assolir, només faltaria!, però cal guanyar-la. Òbviament, la desconeixença de la llengua del Regne implica renunciar a la capacitat d’exercir al servei de la cosa pública. Ara, però, les Corts del Morera, el Font de Mora, el Cotino, la Milagrosa, la Miró, el Villalba, el González Lizondo i el Garcia Miralles, són incapaces d’entendre, malgrat ser de sentit comú, que els esquimals no poden regir els senegalesos o viceversa. Però —ah, és clar!— en 1645 els valencians eren independents (o semi-independents) i ara no. El Regne era Estat amb tots els ets i els uts, fóra governat per un rei castellà, francès, turc o birmà. I, com a tal, Estat, exigia i el rei atorgava: «Plau a Sa Majestat intercedir ab Sa Santedat lo que se li suplica». I així quedà i ha restat en la posteritat.
L’exèrcit del Regne
El rei, però, venia al que venia: volia diners per a armar un exèrcit. En 1626, per la Unió d’Armes, el rei, per boca del seu valido Olivares imposà una contribució d’un milió de lliures en quinze anys. Ara, però, s’anava a conformar amb molt menys i —ah!— una milícia valenciana i sota comandament valencià que faria el que les Corts li dirien. Això d’entrar a sac al Principat res de res. Com a molt arribarien fins a Tortosa i allà romandrien, a la Suda, per a rebutjar els francesos. I important: les Corts corresponen a les mercès del rei (els furs i capítols de cort) francs i lliures de tota imposició forçosa. Acordaren, com a servei ordinari i extraordinari, el manteniment d’un terç de mil dos-cents homes durant huit campanyes de sis mesos cadascuna, per a servir només a Tortosa: «los dits mil i docents homes hagen de servir i servisquen en la ciutat de Tortosa per ajuda de la sua defensa, per consistir en aquella la de tot lo dit Regne, sens que puguen eixir d’allí si no en cas que s’oferisquen algunes ocasions, per les quals sia necessari eixir de dita plaça, no excedint de quatre llegües alrededor per a oposar-se a l’enemic, seguint les órdens del governador de la mateixa plaça, acudint a les obligacions ab que deuen complir los soldats que servixen en semblants presidis.»
Les patents de mestre de camp (general), sergent major, capitans i oficials del terç seran concedides a les persones elegides pel Regne i, en el cas dels capitans, seran elegits per les ciutats o viles a les quals tocarà organitzar la companyia. L’exèrcit, doncs, serà organitzat pel Regne i amb la intenció de defensar-lo d’una possible agressió francesa per la banda de Tortosa. Aquest exèrcit té la prohibició de ser embarcat per a ser dut a altres regions, sempre amb el consentiment del Regne, que no formen part de la Corona d’Aragó.
El rei, present, acceptà l’oferta i, així, les Corts conclogueren el 4 de desembre de 1645. Al costat del rei, com a regent de la cancelleria, era el valencià Cristòfol Crespí de Valldaura, el mateix a qui en 1626 Olivares li etzibà que els valencians eren muelles. Ara esdevingué la veu del rei davant els valencians. Felip IV, bastant tararot, només parlava castellà. I de tot això es féu document públic. Seria llarg assenyalar ara i ací cadascun dels participants. Farem, però, una excepció amb els síndics de les ciutats i viles reials que hi foren presents: Gaspar Joan Zapata, Mateu Moliner i Josep Peres Roca, en representació de València i encapçalant el braç reial; Josep Menor (Xàtiva), Andreu March (Oriola), Pere Joan (Alacant), Josep Querol (Morella), Diego Pujalt (Alzira), Jaume Giner (Castelló de la Plana), Francesc Sanxot (Vila-real), Vicent Cubelles (Ontinyent), Vicent Margarit (Alcoi), Joan Ferran (Borriana), Diego d’Aguirre (Llíria), Sebastià Molina (Biar), Miquel Puerto (Bocairent), Dionís Sessé (Alpont), Macià Cardona (Peníscola), Jaume Domènec (Penàguila), Joan Jeroni Castillo (Xèrica), Francesc Joan Mira (Xixona), Jaume Llinares (la Vila Joiosa), Joan Baptista Díez (Cabdet), Miquel Joan Riquer (Corbera), Agustí Morant (Castelló de la Ribera), Pere Ferrero (Iessa), Miquel Vidal (l’Olleria), Jaume Garrigues (Carcaixent), Almúnia (Benigànim) i Joan Roca (Onda).
A l’estiu de 1648 un exèrcit francès de set mil efectius comandat per Jean-Gaspard Ferdinand de Marchin atacà Tortosa, però no consta encara que hi haguera efectius valencians defensant la ciutat, que fou presa i saquejada. La pesta que assotà València en els anys 1647 i 1648 no permeté l’organització de cap exèrcit valencià. La reacció de Felip IV arribà en 1650 i, ara sí, amb el terç valencià promès per les Corts sota el comandament de l’alemany baró de Seebach. El contingent francès de Tortosa capitulà el 4 de desembre de 1650 i l’acció valenciana restà per escrit, de la mà del frare dominicà Francesc Gavaldà, a la Memoria para gloria de nuestra ciudad y nación del considerable socorro con el que esta sirvió a su Rey en el sitio de Tortosa contra las armas del Rey Cristianísimo de Francia (València, 1651).
Finalment, de tot plegat què? Barcelona capitulà en 1652, la guerra acabà i les Corts valencianes de 1645, el darrer alè del Regne, resten com la darrera capitulació de les elits valencianes al poder imperant que emanava d’una Espanya que ara es vestí amb la pell de corder, escarmentada pels esdeveniments al Principat de Catalunya i Portugal, sobretot a Portugal, que s’escindí per sempre de la Monarquia Catòlica. I València respongué a Tortosa, per a què? Una més de les glòries inútils de nuestra ciudad y nación. Ara bé: el regnat del darrer monarca Habsburg, Carles II, sobretot per la seua incapacitat, féu reviscolar les perifèries ibèriques. Fou cosa efímera o més aviat un miratge. El capteniment d’unes elits autòctones lliurades a Espanya, nacionalment alienades, ja aleshores anunciaven la postració que seguí al desastre de 1707, del qual són continuadors fidels, a pitjor (en 1645, si més no, almenys teníem el requisit), els responsables d’un text estatutari ni xixa ni llimonà però amb clàusula Camps, que condemna els valencians a girar l’esquena a la seua història, al seu ser i a la seua pàtria.
