Quan encara el temps no era temps, un déu mai conegut disposà que del caos primigeni que tot ho contenia es diferenciara el cel, la terra i la mar, i que aquesta li envoltara les ribes i li donara la perfecció de la forma esfèrica amb els límits del cel. El gran savi de les Metamorfosis ens contà que el déu afegí fonts, grans llacunes i enormes llacs. Empresonà entre tortuosos màrgens els rius que es despenyaven per les muntanyes i acabaven sent xuclats per la terra o tornaven a la gran mare mar.
D’altres savis també ens digueren que algunes partícules divines es barrejaren amb la massa d’aigua infonent-hi alè vital.
Els vents bressolaven les aigües amb moviments ara suaus i acaronadors, ara forts i divertits. Unes vegades eren ones plàcides que cridaven la son, d’altres eren engrescadores i joguinaires onatges que incitaven la vida.
La llum, rajada pels déus, penetrava la líquida pell i estampava les infinites possibilitats de colors en una aquarel·la d’aigua. Ja eren jaspiats d’impressions cromàtiques on permetien extraure moviment al que semblava estàtic, ja eren tonalitats pastels i amorosides pinzellades verdosenques que aturaven en una imatge hieràtica el misteri del temps.
I el moviment jugava amb impossibles contrapunts per extraure melodies primigènies. Els símfons s’abraçaven entre ells en quantitats màgiques per donar la xifra exacta. Aleshores la simfonia amorosia les aigües que s’encisaven a escoltar allò que els estava naixent d’ells mateixos. Res no explicava el miracle perquè el miracle era la font d’on sorgia.
I les partícules divines, trapelles com eren, anaven esdevenint habitants aquàtics. Les sensacions eren el seu únic aliment, i la frescor de les pregoneses i el caliu suau de la superfície els escrivia l’agradosa partitura als plecs més ocults.
En aquell paradís humit romangueren el llarguíssim instant etern. Cap altra funció que no fóra escalar per la partitura de la felicitat no els estava encomanada. Fam, set, cansament, sexe… res no els pertorbava. Portaven inscrit el missatge de la perfecció i cadascun d’aquells éssers es perllongava cap al destí que els déus els havien preparat. Mentrestant, gaudien plenament de la benaurança.
Aquelles a qui els havia sigut reservada una existència més plena de sensacions començaren a sentir-se impel·lides cap a la claredat.
La superfície els atreia cada vegada més i la llum anava modelant-los el cos.
Els plecs més angulosos que els havien servit per a tallar les aigües anaven ara assuavint les arestes i amorosint les formes. L’expansió aconseguia convéncer les pressions irregulars i els cants corporals començaven a voltar sobre ells mateixos.
Arcs, el·lipses, espirals, sinuositats, ondes i, finalment, la perfecció: l’esfera. A imatge i semblança d’aquelles divinitats que jugaven per la volta celeste: el Sol i la Lluna.
I els éssers esfèrics acabaren per eixir a les ribes i poblar la terra seca.
Francesc Mompó i Valls.
