Dalt del faig de Can Sadurní, a la Fageda de’n Jordà, el cocodril Manel es qüestionava moltes coses; especialment una: on punyetes s’havia ficat la cocodrila Margarida? La pell suau de la seva preferida, a mig camí del verd i el festuc salvatge, la coqueta mirada groga i, sobretot, aquell somriure franc, quan li explicava l’acudit de l’Eugeni, el de les ovelles blanques i negres, el tornaven absolutament boig de remat. I gol!
No sabia com havia anat a parar a aquell indret tan remot i tan poc semblant al seu quotidià N’goro N’goro, aquell de les zebres creuant el riu, aquell de la pobreta zebreta coixeta petiteta distreteta ella, que només de pensar-hi se li feia la boca aigua. Mm!
Va estar meditant una estona. Deien que la seva espècie era una de les més pacients de la gran família de les bèsties animals, però com que es començava a posar nerviós, i per tal de no portar la contrària als científics, va decidir demanar ajut:
– Que hi ha algú?
– Si. Sóc jo, fill meu –va dir una veu penetrant–. Deixa’t anar de les branques, que un exèrcit d’àngels celestials t’ajudarà.
– Gràcies –va respondre el cocodril–, però aquest ja el conec i jo estic parlant seriosament. Que hi ha algú més?
En Tomàs Molina, que casualment passava per allà, es va aturar i va intentar ajudar-lo… al seu fill, vull dir, i van arrencar a córrer. En Lluís Llach, expert en temes africans i que també passejava per la fageda, li va cantar una cançó de’n Miguel de Molina per tal de tranquil·litzar-lo. Però res. El cocodril era més roquer i preferia la vellutada veu de’n Joselito. Finalment, cansat que ningú li fes cas, va decidir trucar al 112.
– Bon dia. L’atén la Margarida. En què el puc ajudar?
– Margarida? Ets la cocodrila Margarida?
– No, sóc la telefonista Margarideta, la que es lleva de matí.
– Ui, perdoni. Que em podria posar amb el “National Geographic”?
Emprenyada, la telefonista Margarida li va penjar el telèfon, sense dir-li ni piu siau. I heus aquí el nostre amic, el cocodril Manel, cercant desesperadament la cocodrila Margarida, aquella dels ulls grocs i del nyaca-nyaca, vull dir del N’goro N’goro, penjat dalt d’un faig de Can Sadurní, a la Fageda de’n Jordà, qüestionant-se on punyetes i redimonis i caratsus i hòsties era!
Aleix de Ferrater
