El Robert arriba d’hora a la delegació de la conselleria de Salut Familiar i Social. A la màquina dels torns veu un veí sortint d’un dels annexos.
—Robert! —saluda el veí. —El deure social?
—Què si no?
—Et veig amoïnat!
—És que amb tots els avenços i les facilitats que ens envolten, fer-nos venir és com una mena de…
—Que sí, una collonada, estic amb tu. Però marxo, faig tard!
—Entesos.
No han passat cinc minuts quan una veu andrògina el reclama. Entra a l’annex indicat i seu davant d’una noia. Du vestit jaqueta estàndard, cabell recollit en cua llarga, ulleres de pasta negra i maquillatge neutre. Sols li veu una part del cos, la resta s’amaga sota la taula.
En una placa hi pot llegir un nom; Aina Rebull.
—Senyor Robert Lamata i Dalmau?
—El mateix.
—Amb un sí farem —el talla.
—Sí.
—Ara no caldrà respondre, si no fos que tinguérem alguna dada errònia, entesos?
—Està clar… —la noia el renya amb la mirada. —Sí.
—Quaranta anys. Viu a l’avinguda del Pollancre seixanta-nou amb l’Aurora Callant, de deure social complert. Tres fills… Pau, Nil i Ona, de dos, cinc i set anys. Soci del Girona, fa tir amb arc, no beu ni fuma. Complidor estricte del deure de salut familiar, fins a l’any passat que no el va dur a terme voluntàriament. Ens consta que, amb la reconductora Flora Vallesta, varen dur a terme el deure social. Vol afegir algun comentari? —deixa, concentrada en la pantalla.
—No.
—D’acord. Desconeixem la persona triada aquest any per realitzar el deure social de salut familiar que ens recomana el govern a tots —sense mirar-se’l, l’Aina es treu les ulleres i es desfà la cua de cavall. —Sap que amb una senzilla consulta a l’ordinador puc comprovar l’historial?
—No cal, no tinc coartada, enguany tampoc n’he fet ús —abaixa els ulls, compungit, tot recordant que la tal Flora de l’any passat lluïa un preciós cabell panotxa i uns malucs màgics. I l’Aïna d’avui és una digna deessa.
Ella se’l mira i el renya mentre es descorda els botons de la camisa. —Imagino que coneix la seva situació; ha comès una altra falta social. Però podem realitzar una nova reconducció, gràcies a la nota de l’any anterior, va ser tan… elevada!
—Admeto que he fallat en el deure d’infidelitat a l’Aurora, tal com mana la nostra estimada Constitució, però és que no tinc temps, vaig molt de cap amb la feina.
—Vol dir que no en té, d’oportunitats?
—No li puc amagar que sí, però…
Ella se’l mira de reüll i enfoca el teclat per introduir dades a l’expedient. —Bé, modificat. Una desaprensiva reportava que vostè l’havia seduït en el darrere d’un tot terreny —es treu la camisa aixecant-se de la cadira. El Robert veu aleshores que de cintura en avall, la noia no du ni mitges. —No s’estranyi! He d’anar per feina. Tinc vint expedients per revisar avui, no és l’únic amb denúncia prèvia. No s’entén, qui vol enredar als legisladors? —ella, nueta ja, el convida a seguir-la fins a una nova habitació.
—Li passarà res a l’altra dona? —demana ell, tot despullant-se.
—La citaran, no pateixis. Disculpa si et parlo de tu, em fa sentir més propera. Per la dona aquella, com et deia no cal patir, els reconductors masculins, ho puc confirmar ––rebla amb seguretat–– són molt eficients. Anem?
Ferran d’Armengol
