En la majoria de les fotos només es veien dues taques negres i uns punts vermells, potser els ulls. Per què volia unes fotos així, que s’havien tornat bojos? Es va gratar darrere l’orella; que n’era de ximpleta venir a donar-les-hi; al capdavall, no s’hi podia pas fer res.
―Que et passa en el braç? ―va preguntar en veure un gest de dolor de la noia que es doblegava alhora que aguantava se’l sostenia amb l’altre.
―Em fa mal. Podries portar-me al metge més pròxim. No puc conduir, ja que em van operar d’un braç. Estic bé però hi ha dies que fa molt de mal. Ja feia temps que no en tenia.
―Es pot saber per què has vingut a buscar-me? ―li va preguntar per treure l’entrellat.
De bell antuvi volia veure si treia l’entrellat el misteri de la noia mentre anaven en el seu tot terreny a algun poble amb ambulatori. Era evident que la noia no estava per a gaires respostes.
―Així a quin sant has vingut? Havies sentit a parlar de mi perquè tocava en la gran orquestra simfònica d’Àustria?
Al final, tipa que li preguntés, li va contestar:
―No m’imaginava que fores el violinista que jo admirava. Pura casualitat. La veritat és que només vaig vindre a visitar les illes i de passada dur-te les fotos.
―Aquesta sí que n’és de bona. Tu per ací només per això? Ningú ve de tan lluny només per portar unes fotos a un desconegut ―la va marmolar.
―De tu només et coneixia pel que deia la premsa.
―Segur que res de bo dirien.
―A mi m’agradaven les interpretacions i això era prou―el telèfon mòbil que portava en una mà no la distreia.
―Doncs, jo a tu no! No et conec de res.
―És que… Mira…
―Vinga, digues-me d’una vegada què més saps de mi!
Continuarà…
