El 7 de desembre de 1902, els assistents a l’obertura del curs de la societat Lo Rat Penat tingueren una sorpresa: ostres, el fantasma de Llombart! El seu vicepresident, un metge d’Alquàs, en Faustí Barberà i Martí pronuncià el discurs. Tothom esperava la tradicional jaculatòria de lloes a la terra i les excel·lències valencianes. Barberà, però, se n’eixí del guió. L’home estava fart de tanta mediocritat jocfloralesca i de valencians —deia ell— «apocats», oblidadissos del seu passat, enfangats a l’Espanya de la Restauració. Bé, havia nascut la reivindicació política del valencianisme, del «nou valencianisme», que havia de procurar per la recuperació de les velles llibertats usurpades en 1707 pel primer Borbó i l’Espanya unitarista d’ànima castellana.
De Faustí Barberà i Martí deia la nota necrològica publicada pel diari vespertí La correspondencia de Valencia el dia de la seua mort, el 5 de gener de 1924, que era «una personalidad relevante en el campo de la medicina y un ejemplar patricio valencianista». Efectivament, «en el campo valencianista fue don Faustino Barberá uno de los más firmes paladines, tanto desde ‘Lo Rat Penat’, como desde la desaparecida ‘Valencia Nova’, cuyo paso se señaló por la organización de la Asamblea commemorativa de la pérdida de nuestros Fueros, celebrada en 1907, y que durà tres sesiones, siendo el alma de la misma». Ja veieu, «paladí» del valencianisme, que a més a més —segueix La correspondencia de Valencia— fou l’autor d’un «interesantísimo opúsculo De valencianisme i valentinicultura, estudio de caràcter histórico-social, escrito en valenciano, que ha sido como un vademècum de la juventud valencianista, ya que fue sumamente útil para la formación de su ideario». De regionalisme i valentinicultura era el títol de la conferència pronunciada a la seu de Lo Rat Penat el 7 de desembre de 1902 i publicada anys més tard, en 1910. La quasi totalitat dels diaris de València publicaren notes necrològiques o esqueles per la mort de tan insigne metge i pròcer del valencianisme. Només s’abstingué de dir-ne res el populista —més que populista populatxero— El Pueblo, diari blasquista (el republicanisme populista que pregonava Vicent —o millor Vicente sempre— Blasco Ibáñez). Vaja, què dir dels blasquistes? El seu espanyolisme de pet i ronquit, el de valencians grollerament espanyolitzats, tirava contra tot el que s’oposara a l’Espanya de xaranga i pandereta, que encara que republicana, ells adulaven. A El Pueblo publicaven matusseries tan sàdiques com La lepra catalanista, atribuït a Don Vicente Cañas y barro. Òbviament, al blasquista major del Regne, el «regionalisme» polític que pregonava el doctor Faustí Barberà, no li feia gràcia, tampoc —li ben tocà els collons— l’escissió de la Unió Republicana (el partit —ull viu!— de Lerroux i de Blasco Ibáñez aleshores) protagonitzada per Rodrigo Soriano, que pensà en la possibilitat de crear al País Valencià una Solidaritat Valenciana, a imitació de la Solidaritat Catalana que triomfava al Principat, amb el valencianisme incipient.
Soriano, doncs, contactà amb Faustí Barberà, que organitzava l’Assemblea Regionalista Valenciana (la citada anteriorment per La correspondencia valenciana), la qual —sorpresa!— coincidí amb l’efemèride del dos-cents centenari de la pèrdua dels Furs. Vaja! De segur, Barberà, president de l’entitat València Nova, la preparà a dretcient, que se les sabia més que el Xafra! L’Assemblea Regionalista Valenciana s’havia de reunir el 28, 29 i 30 de juny de 1907 (dos segles abans, el 29 de juny de 1707, al Buen Retiro de Madrid, Felip V havia signat l’abolició dels Furs valencians), amb la presència de membres de Solidaritat Catalana. D’aquí la catilinària prèvia de Don Vicente, que ens regalà perles com aquesta: «Valencia, repetimos, que ha sido siempre menospreciada y vejada por Barcelona, desde que nos conquistó un rey clerical, supersticioso y sucio, que aniquiló la civilización árabe en nuestra tierra, científica, tolerante, rica en principios de cultura, poètica y soñadora, para substituirla por una dominación sanguinaria e inquisitorial, entregándola al fanatismo de Roma y a las sopas del convento y a la suciedad y a la ignorancia de unos varones muy santos, però muy brutos.»
Com agrair a Don Vicente tanta claredat! Eh, ja ho diu Don Vicente: Jaume I «clerical, supersticioso y sucio», el de l’estàtua del Parterre, és català! Cosa òbvia, sí, però els Spaniards de les fake news vinga a negar-ho. L’Assemblea tingué lloc, amb assistència de valencianistes, carlins i els «solidaridatistes» del Principat. Els de Don Vicente muntaren un numerat, estil España 2000 de l’actualitat, però la reunió se celebrà. Ja veieu, això de boicotar actes valencianistes ja s’estilava a la València de 1907. I, en definitiva, com quedà tot: valencians «apocats», els seguidors de Soriano (bé, Soriano era guipuscoà) es feren arrere. Xe, com els del PSOE (PSOE en lletres grans, pspv en lletres menudetes), o eixos del Compromís, especialistes en caminar com els crancs. Recordeu el requisit lingüístic a l’ensenyament, als tribunals, a l’administració, a… Sempre promès, és un dret dels valencians, i mai no acomplert, fins i tot —òndia!— a les Corts. Heu vist la pel·lícula Groundhog day? Vaja, a TV3 la passaren amb el títol Atrapat en el temps, amb Bill Murray que passa el dia i l’endemà torna a ser el mateix dia i l’endemà el mateix i així, atrapat en el temps in aeternum, com els valencians, que en el 2018 encara ens arrosseguem per les disputes de fa més d’un segle. Si fóra pels «apocats» que viuen de la política, en el 3018 encara hi hauria interins que no tindran la capacitació en valencià i no passa res.
El país dels «valentins» o «valentinians»
El País Valencià té un problema de nomenclatura endèmic, en el corònim i en el gentilici. Trinxat a pler per Espanya, no hi ha manera de designar-lo amb unànime consens. País, vaja!, sempre ho ha estat, i Regne ho fou en el passat. Però clar, arribaren els liberals espanyols, inclosos els populistes estil Blasco Ibáñez, i s’empescaren les sempre artificioses províncies, una divisió administrativa per a comoditat de l’Estat, però que en el cas dels valencians ha contribuït al trossejament de la identitat. Qui és valencià? Geogràficament València és una ciutat fundada pels soldats romans veterans de la guerra contra Viriat en el 138 aC, cap i casal d’un Regne des del segle XIII. A Xàtiva els romans li deien Saetabis (atenció, amb accent esdrúixol) i a Elx Illici, totes dues perfectament independents de la primera en l’època dels cèsars. Quan Jaume I (el rei «clerical, supersticioso y sucio», que deia Blasco Ibáñez) no hi havia problema: els valencians eren els autòctons, els àrabs andalusins que l’habitaven, els que hi venien conquerint eren ras i curt el que eren, catalans. I així, com a part de Catalunya fou coneguda durant tota l’edat mitjana la terra valenciana (Regne de València volia dir, senzillament, regne amb capital a València) i ací pau i allà glòria. D’aquí que Matteo Bandello (1485-1561) diguera de València que «in tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città». Ep! Ho diu un italià i, bé, també ho deien els seus naturals. Mireu, el valencià Baltasar de Romaní, el primer traductor de les poesies d’Ausiàs March al castellà deia que el gran poeta era «cavallero valenciano de nación catalán». I un altre valencià, el general Joan Baptista Basset, reivindicà la catalanitat dels valencians quan defensà Barcelona contra Felip V en 1713-1714. Xe, i quin problema hi ha en ser catalans? Per als valencians, d’antuvi, no cap; ara, sembla que molesta als que han assumit la nació dels castellans, dels espanyols. I després passen els anys, l’escola espanyolista que emmerda tot, les desercions lingüístiques, i apareix l’individu —o indivídua— balenciano/na, ignar de la llengua dels valencians i totalment asèptic a qualsevol sentiment cultural valencià. Fins i tot arriben a consellers, siga PP o siga Botànic. És clar, eixe o eixa no és català, el que vol dir que tampoc és valencià, a la manera com entendria el mot valencià el poeta Ausiàs March, el frare Vicent Ferrer, el papa Alexandre VI o el general Basset. Faustí Barberà, des del seu —com el descrigué Joan Fuster a Qüestió de noms— tendre valencianisme, s’empescà un mot per al valencià de sempre, el valencià que és valencià com un suec és suec o un esquimal esquimal, el «valencià-valencià»; vaja el valencià al quadrat (ell diu «els que ho són dos voltes», de valencians), per a diferenciar-lo —ja n’hi havia a la València de principis del XX— del balenciano (valencià que només ho és una volta, de valencià), personatge que es delia, encara que a espardenyades, parlant la llengua carpetovetònica dels espanyols a tort i a dret, sobretot entre la gente bien, que àdhuc bonegaven les criades i les mainaders per parlar valencià. D’aquests n’hi hagué un fotimer a València en els anys de Blasco Ibáñez i Teodor Llorente. Barberà no se’n riu, ho lamenta. Temps a vindre s’han convertit en nissagues de castellanots en terra valenciana, que o ni els va ni els ve això de ser valencians, els ni garsa ni perdiu, que també descriu Barberà, són espanyols i punt; i, més recentment, els que han mutat en la barbàrie blavera —superespanyolíssims!— sorgida de la tríada dels tres magnífics cara-girats Fernando Abril Martorell (el lacai d’Adolfo Suárez i aires de Nosferatu), Manuel Broseta Pont (el descastat elevat als altars dels deslleials) i Emilio Attard Alonso, l’inventor de la «Comunitat», que ell mateix qualificà d’imbecil·litat.
Faustí Barberà, a la seua conferència de 1902 reivindica el «valencià-valencià», fill d’un país —vet ací de nou el problema— que ell defineix, des del regionalisme, fase prèvia al nacionalisme, com Regió Valentina. Vatua! Se n’adona que això de valencià a seques pot causar confusió (són tres províncies) i s’empesca una denominació alternativa. Això de «regió», com la descriu a la seua conferència De regionalisme i valentinicultura equival pràcticament a nacionalitat. La conferència, convertida en text de referència del nou valencianisme, apuntà unes bases teòriques del regionalisme a nivell general, per a després dedicar-se a explicar el cas valencià, més aviat a descriure això que espera d’una entitat com Lo Rat Penat, la qual havia d’encoratjar —creia Barberà— la consolidació del «nou valencianisme», un valencianisme que no renuncie a l’acció política. I algú dirà: el Faustí s’havia begut l’enteniment? No sabia a quina porta tocava? Vaja! Ell era el vicepresident d’una societat que sí, havia apostat pel valencianisme, però un valencianisme eixorc, apolític, de postureig, d’aquí que Constantí Llombart l’abandonara; però el temps passa i Faustí Barberà pensà que les mentalitats havien evolucionat. No l’encertà, la congregació ratpenatista no estava per canvis, per deixar de ser sucursalistes, per deixar de ser avorridament provincians, per convertir la llengua pàtria en llengua nacional, per conquerir l’autonomia política i restaurar les llibertats perdudes en 1707. Uf! Però que diu aquest? Faustí Barberà acabà abandonant, com Constantí Llombart havia fet en el passat, Lo Rat Penat.
Regió Valentina, Valentínia, oh Deu! Així, «Valentínia», per influència de Barberà, era anomenat el país dels valencians pel setmanari regionalista El Cruzado de Castelló de la Plana en 1906. El Faustí féu la invenció onomàstica amb bona voluntat, com li reconeix Joan Fuster, però, afortunadament, l’invent no anà a més. La intenció era sana, car calia abordar des del valencianisme la sempre suspicaç qüestió de noms, que impedia tot intent d’arribar a tot el país reconegut com a valencià. Arran de la proposta, sorgí en 1908 un Quincenari valentiniste, amb el subtítol «democràtich, Christ y Valentínia», que féu l’obrer tipògraf Rossend Gumiel i Enguix, membre de València Nova. El corònim, finalment, no quallà. Vaja! Impossible, com la «Bacàvia» (Balears, Catalunya, València) que se li acudí al suecà Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano; aquesta, però, englobant el conjunt dels Països Catalans.
Els Països Catalans
El diari Las Provincias, en la seua nota fúnebre de 1924 deia de Faustí Barberà: «la verdadera personalidad del doctor Barberà destacábase en el campo valencianista. Socio, primero, de Lo Rat Penat, trabajó con gran entusiasmo por los ideales de esta Corporación; pero más político que literato, muy pronto se creyó descentrado, y entonces, con otros amigos suyos, fundó una nueva entidad, que se tituló València Nova, y vino a significar un avance en las ideas regionalistas, pues de la esfera completamente literaria en que entonces habíase movido el regionalismo en Valencia, se pasaba a la política.»
Efectivament, Faustí Barberà pretenia un nou «regionalisme» que superara l’encotillament de la sempre decebedora Renaixença valenciana, que no aconseguí mai arribar més enllà dels càntics folkloritzants de burgesos benestants que, si a Trinxa li donà pels gossos, com diuen a Alacant, a ells per fer versos en una llengua que després menystenien en l’ús oficial. Més polític que literat, però sempre amb la reivindicació lingüística per davant, una llengua que sense embuts —òbviament, era un home intel·ligent— defineix com a catalana. La prudència sempre excessiva a no ferir les sensibilitats dels ignorants, com hui, empenyeren Barberà i el seu grup a no parlar obertament de Catalunya, per a designar el país complet de la vella «confederació catalanoaragonesa» unit a Aragó. Nyas, sociata baturrico Lambán, prohibeix això! En 1902, i ans també, un valencià parlava de «confederació catalanoaragonesa» (p. 58 del seu De regionalisme i valentinicultura) i no passava res. Ningú s’esguellà les vestidures a l’Aragó. Ara diuen que els catalans manipulen per referir-se així a l’estat dels seus avantpassats. També Barberà diu clarament que el valencià és un dialecte del català, i els de Las Provincias ho sabien, i el Blasco Ibáñez també, i què? Però si és la veritat. Fins i tot per al Josep Maria Bayarri, que en 1931 publicà el libel El perill català, ho era. El problema —sempre qüestió de noms— és el nom que li donem a la llengua.
En el context regionalitzant en què cadascuna de les regions catalanes funcionaven a la seua, com hui, difícil era tota operació aglutinant. I, vegeu, són els valencians els que diuen als seus compatriotes del nord, que els Països Catalans existeixen. Els de Solidaritat Catalana vivien abstrets en el seu particular i exclusiu «procés» de principis del XX quan els valencians els tocaren a la porta. Ostres, que Catalunya arriba fins al Segura! Ara se n’adonaren. D’aquí que acudiren a l’Assemblea Regionalista Valenciana. I no passà res. Bé, algun exaltat blasquista que anà a escridassar, quatre gats mal comptats, però perquè hi participava el Soriano, enemic declarat de Blasco Ibáñez, no per altra cosa. Ara ha passat més d’un segle i els valencians continuem anant al nord de la Sénia a explicar-los als «catalans estrictes» (així també definits en la conferència de Barberà), els del «procés de mai no acabar», quina és la nostra nació. Ja veieu, i torna-li, la pel·lícula Groundhog day.
Catalunya i Mallorca són les regions que tenen «més relasió ab nosatros». Així ho declara Faustí Barberà, que continua: «a elles devem guardar la matjor simpatia com relligats qu’estem ab los vincles de la llengua, de la història y de una comunió’spiritual de llarchs sigles». I a l’inici del seu discurs parla de la fraternitat entre «els païssos de llengua Catalana». Això no era un problema dir-ho a la València de 1902, estava clar, però la qüestió era la translació a la política d’una realitat que l’establishment dominant considerava únicament peculiaritat regional prescindible. Xe, igual que hui, en el 2018!
Reivindicació de l’ensenyament de la llengua i la història valencianes
Importantíssim, Faustí Barberà demana un ensenyament diferenciat per als valencians, el que diríem hui dia les plenes competències en ensenyament; un ensenyament que ha de ser en valencià, sense cagamandúrries que no siguen competents en la llengua dels valencians, ni governants que afluixen quan els espanyolots reivindiquen el seu «dret» a ser tota la vida uns burreres i que fins i tot —ai la llei de desensenyament i desús i l’exempció de valencià!— volen que els seus fills ho continuen sent. Vegeu què deia Faustí Barberà del sistema d’ensenyament espanyol d’aleshores: «Veritat es que la repressió inhumana y brutal fon patrimoni dels primers temps, del despotisme de Felip V, d’aquell estat de dret en què el Rey centraliçà en ses mans tota funció de govern; però la època moderna, el temps constitucional, el que ve representant el absolutisme vinculat en les Corts y el Rey units, prou més hipòcrita, acaparant l’ensenyança pública y baix la capa de respecte a la llibertat de concència, ha sigut molt més funest, perquè nos ha imposat la esclavitut del error, q’és la pitjor de les cadenes». Nyas! Calcat a hui: l’absolutisme vinculat en les Corts —PP, PSOE, corruptes, Rajoy que se n’ha anat amb la cua entre les cames, repressió a dojo, el Sánchez que no s’entera, l’Aznar fent-se el xulo, el Baldoví que passava per allà, jutges inquisidors— i el Rey —Felipito «a por ellos oé», l’Emérito i la Corinna— units, que imposa l’esclavitud de l’error, que és la pitjor de les cadenes. Ah! Acaparant l’ensenyament públic: us recordeu del Wert? Doncs la seua llei encara està intacta i, no us ho perdeu, nacionalcatolicisme fins en batxillerat. El 21 de novembre de 1902, un Reial Decret, promogut per Álvaro de Figueroa y Torres-Mendieta, comte de Romanones i ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts del gabinet de Sagasta, imposava l’ús exclusiu del castellà en totes les matèries escolars, amb penes severes per als qui no l’acatassen, amb l’amenaça de ser foragitats del magisteri oficial.
No ens estranye, doncs, la reacció d’un «regionalista» conscient al poc de saber la notícia. La llengua dels valencians ha de deixar de ser menystinguda, cal la seua oficialitat. Això demanava Barberà, i també el coneixement de la història pàtria. Ep!: volia recuperar la memòria històrica, la memòria històrica de debò, la que Espanya negava als valencians. Així, critica l’ensenyament oficial, defectuós i al que acusa de ser el causant dels nostres mals, i demana —reivindica— programes adequats a cada regió, no els mateixos per a tota Espanya. D’antuvi, Barberà no és independentista. Ha fet el primer pas, però encara costarà deslliurar-se de l’encotillat espanyol, a ell i a altres valencianistes de bona voluntat. Bé, el valencianisme —la manera nostrada de referir-nos al catalanisme— estava naixent, que fins al moment no havia anat més enllà del barranc dels Algadins cantat per Llorente. I bé que comprenien Barberà i els seus seguidors, que si el valencianisme no eixia d’on «hi ha uns tarongers de tan dolç flaire, / que per a omplir d’aroma l’aire / no té lo món millor jardins», poca cosa tindria a dir en el futur.
La societat València Nova
Faustí Barberà se n’eixí —o més aïna el feren fora— de Lo Rat Penat. Diguem-ne que, criticat per ací i injuriat per enllà, finalment, envià a fer punyetes els carallots que perdien el temps en ensopides vetlades en què feien el moniato mirant-se el melic, mentre personatges com el comte de Romanones escopien tota la seua mala llet espanyolista contra tot allò que no fóra castellà. El seu discurs de 1902 tingué impacte i d’aquí la importància i que esdevinga un fet rellevant a recordar. Com escriu Las Provincias, «se creyó descentrado». En 1904 havia estat fundada l’entitat València Nova, una escissió ratpenatista molt influenciada pels ideals defensats per Faustí Barberà, que hi ingressà en 1906 i en fou elegit president. Així que, mans a l’obra, Barberà des de València Nova organitzà l’Assemblea Regionalista Valenciana a la fi de juny de 1907, en la qual s’intentà constituir una Solidaritat Valenciana que, a la fi, no arribà a fructificar. Però això no desanimà Barberà i els seus.
València Nova publicava un «periòdich regionaliste quincenal». En el número 16, de 31 de desembre de 1906, es congratulava de l’elecció de Faustí Valencià com a president: «València Nova entra per fi, definitivament, en la via regionalista, que si huy és encara estreta senda, pronte vorem convertir-se en espayosa carretera». València Nova entrà en la «via regionalista», o siga en el regionalisme polític, reivindicatiu. El setmanari El Cruzado de Castelló de la Plana també celebrà la presidència de Faustí Barberà, a qui veia com «lo campió del regionalisme valencià». I afegia que a València Nova «van acudint tots los valencians de bona voluntat amadors de la nostra Terra, per a defendre fermament los drets de la nostra Pàtria Valenciana, els interessos del nostre Regne (Valentínia) i sa autonomia». Defensar «els interessos del nostre Regne», amb la nomenclatura barberiana «Valentínia» i «sa autonomia». El Regne, Valentínia, «ya té campió que’l defenga», concloïa El Cruzado.
El 14 de febrer de 1907 una delegació de València Nova visità l’alcalde de València Josep Martínez Aloy, ratpenatista, militant del Partit Liberal Conservador (el de Cánovas del Castillo). Ja veieu, els prohoms de Lo Rat Penat militaven en formacions espanyolistes. Vivien a gust, en el règim de cacics de la Restauració. Si més no, aleshores els conservadors autòctons parlaven el valencià, no com els Zaplana, Olivas, Barberà —la Rita—, Fabra —el Carlitos— i resta de patuleia pepera de hui dia. Martínez Aloy era un home llegit, altra cosa que diferencia els conservadors d’ahir dels bajocs del PP i C’s —ah! I també del PSOE— de hui, amb estudis els justets i màsters regalats. Els de València Nova, Faustí Barberà al capdavant, demanaren la correcció dels rètols dels carrers, matusserament castellanitzats. Vegeu!: una altra cosa per a la que sembla no passa el temps. I també demanaren la restauració del Micalet. Bé, primer contacte. Després visitaren l’Arxiu Municipal i contemplaren els vestigis del passat allà conservats. Crida l’atenció —el primer valencianisme era bastant càndid— la veneració a l’ensenya amb franja blava allà conservada, tot desconeixent l’origen d’eixe afegitó a la bandera reial. Ep! També admiraren la senyera de veritat, el penó de la conquesta. En fi, no passa res, no havia de passar-ne. La franja era blava, però podia ben bé haver estat verda, blanca o color taronja. Simple decoració de l’asta. El problema és dels anys setanta del segle XX (segona Restauració borbònica), quan la tríada de cabronassos citada més amunt, s’empescaren l’ús de la taca blava per a dividir la societat valenciana, i que encara patim.
Després vingué l’Assemblea, on es discutí de política, economia, dret i filologia. Filologia? Sí, som catalans, un poble apassionat per la filologia; i, a més a més, Faustí Barberà reivindicava els estudis filològics seriosos, com havia vist als països d’Europa. Amb voluntat d’incidir en política, València Nova es convertí en Centre Regionalista Valencià, encapçalat per Barberà i com a secretari Miquel Duran i Tortajada. Feren el que pogueren però —ai!— la mel no està feta per a la boca de l’ase. La burrera blasquista acampava a pler en aquells anys i, altrament, als panxacontents de Lo Rat Penat ja els estava bé continuar servils al servei de l’amo de Madrid. El Centre Regionalista Valencià no reeixí, però això no vol dir que no deixara la llavor valencianista per al futur. Del Centre Regionalista Valencià sorgí la Joventut Valencianista, formació ja organitzada com a partit.
El metge d’Alaquàs
Faustí Barberà i Martí nasqué a Alaquàs (l’Horta), el 20 de desembre de 1850. O siga, que quan pronuncià el discurs a Lo Rat Penat en 1902 ja era un home madur de cinquanta-dos anys, home que havia dedicat gran part de la seua vida a la medicina. Era fill del mestre de l’escola d’Alaquàs, Victorià Barberà. Vegeu el perquè de la seua preocupació per l’ensenyament, que li venia de família. Imagineu-vos el seu pare, valencià, obligat a parlar als seus alumnes en castellà a la força, per imposició de l’Estat. Ah! I del pare també heretà l’afecció a la música, organista de la parròquia. Estudià medicina a València i es doctorà, com era obligat aleshores, a Madrid (1879), amb una tesi sobre la malària. Exercí la medicina a València i destacà el seu treball quan l’epidèmia de còlera asiàtic de 1885, la qual cosa li valgué la concessió de la Creu de la Beneficència. Participà en congressos, viatjà per Europa i s’especialitzà en l’ensenyament dels sordmuts. Fou promotor del Col·legi de Sordmuts i Cecs de València i de la leproseria de Fontilles (Vall de Laguar, Marina Alta).
Persona dedicada a la medicina en cos i ànima, amb el canvi de segle, un home en la cinquantena, dedicà el seu interès al valencianisme naixent que no acabava d’arrelar en la societat valenciana. Vet ací el seu discurs de 1902 i el seu activisme posterior. Col·laborà amb Antoni Maria Alcover en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear i participà en el Primer Congrés de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906). L’activitat política amb l’entrada del nou segle la compaginà amb l’estudi d’autors literaris valencians, com l’estudi del notari Carles Ros (1905), vindicador de la llengua dels valencians en el segle XVIII, o el seu opuscle sobre sant Vicent Ferrer titulat Per a valencians. Planes redactades i tretes a la llum per un fill de la terra amant de sant Vicent Ferrer, de la seua llengua i de la pública honestedat (1913). Faustí Barberà, sempre fidel als seus principis, fou signant de la Declaració Valencianista de 1918, impulsada per la Joventut Valencianista i la Unió Valencianista Regional d’Ignasi Villalonga. Morí a València, la matinada del 5 de gener de 1924, a l’edat de setanta-quatre anys. La seua pàtria de naixença, Alaquàs, el recorda amb el nom d’un dels instituts d’ensenyament secundari de la població.
