Com cada any des de fa quaranta-dos, cada 25 d’agost la població del Camp, dit «de Mirra», a l’Alcoià, celebra la representació d’un fet històric esdevingut en aquesta localitat: el tractat que subscrigueren el rei Jaume I, rei de catalans i aragonesos, i l’infant Alfons de Castella i Lleó en nom del seu pare Ferran III. Bé, és el tractat d’Almisrà, perquè en un lloc dit en àrab andalusí «al-Misra‘a» (o siga, «el Camp») Jaume I i qui havia de ser el seu gendre s’entrevistaren i pactaren en 1244 els límits dels seus regnes respectius. I d’aquí, succés que determinà la primera frontera meridional valenciana, sorgí una representació teatral popular en 1976, la qual, amb el pas dels anys, s’ha convertit en un senyal d’identitat del poble que la promociona.
Jaume I i Alfons —el futur rei de castellans i lleonesos— pactaren a Almisrà el repartiment d’Espanya, és a dir, Alandalús. Fins al segle XIII, mentre Alandalús continuà sent una realitat abans de ser reduïda als estrictes límits del regne de Granada, «Hispania» era el seu corònim en llatí i «Espanya», doncs, en llengua romanç. Ep! No parlem de l’«Espanya», invenció borbònica dihuitesca, bastida per «dret de conquesta» i el supremacisme castellà. Jaume I, us ho assegure, mai no pensà en convertir els seus regnes en regions saquejades per l’avarícia carpetovetònica, ni tampoc —això ens hauria d’ensenyar el Tractat— a baixar-se els pantalons per quatre rals, com ha fet recentment de manera unilateral, d’esquena als seus socis de govern, el Ximo el morellà i el seu conseller de les almoines Vicent Soler. Ai Vicentet, què queda del PSPV?
A Almisrà el colp sobre la taula el donà Jaume I, bo és saber-ho, tot i les coaccions castellanes, que riu-te tu dels que amenacen hui dia amb el 155. Però aleshores, també cal tenir-ho en compte, els consellers del rei de catalans i aragonesos no pugnaven amb periodistes —no n’hi havia— o joglars de l’època perquè li escrigueren el nom a la castellana —amb «ó»— o frisaven per anar a posturejar a la riba del Manzanares, o a la del Tajo (Toledo era aleshores la capital castellana), que ve a ser el mateix, i convertir-se en el polític millor valorat, és a dir mesell i calçasses, pels habitants de la Meseta. Fixeu-vos: ja que he esmentat rius, els castellans volien la frontera al Xúquer, Alzira inclosa. Carai! I els tios —tan prepotents ells— es pensaven que tindrien un carallot com el conseller Soler al davant que els diria «sí bwana». No! Jaume I no li rigué les gràcies al «guapo» castellà —el Pedrito Sánchez del moment— de torn. No ho dic debades, que Alfons, l’infant castellà (tenia vint-i-dos anyets aleshores), anava de guapo sobrat i de sabut, de molt sabut!, per la vida. Volia Xàtiva per la cara, com a dot, deia, per casar-se amb la filla del rei català. Ei! —deia— amb qui la casaràs millor que amb mi? Jaume I li parà els peus: «qui en Xàtiva volrà entrar sobre nós haurà de passar. E vosaltres, castellans, cuidats passar ab vostres menaces, e aquelles esperar-les vos he». Atenció! Poca broma, el rei els envià a fer punyetes, als missatgers castellans i, indirectament, a l’infant arrogant. I, és més, encara els etzibà, als castellanots: «No ha hom al món que vosaltres no féssets eixir de mesura, per ço quant fets totes les coses ab ergull, e cuidat-vos que tot ço que vós volets deja hom fer» (capítols 347 i 348 del Llibre dels feits). Vegeu, en el segle XIII i ara, castellans! Jaume I els ben retratà. No obstant això, sabia del poder, en homes i diners, que havien acaparat i, finalment, s’avingué a un tracte. Bé també intervingué la dona, l’hongaresa Violant, que, amb plors, clavà el nas desitjosa d’un casament reial per a la seua filla primogènita. Ep! Què s’empatollava l’hongaresa? Atenció!: en 1244 el primogènit de Jaume I, Alfons, encara vivia. La tia volia assegurar-se la jubilació, car l’Alfons fillastre —vaja— no li tenia gaire simpatia. I —pensava l’hongaresa— si mor el Jaume I què fem? Ostres! I Jaume I —plany de la muller pel mig— arranjà, finalment, un acord amb el castellà. Ja sabeu, tira més un pèl de figa que la maroma d’un barco. Així nasqué, el 26 de març de 1244, la frontera d’Almisrà, que és la recollida en la primera redacció dels Furs valencians: «e feneix [el Regne de València] a Cabriol, e al terme de Garamoxén e a la Font de la Figuera; e com ix a Burriaharon, e de allí a Almizrà e al port de Biar, que parteix terme ab Billena; e així com va la serra de Biar entrò en la Mola e entrò en la mar, que parteix ab Bosot e ab Aygües». Bé, la línia Biar-Busot de què parla Joan Fuster a Nosaltres el valencians, una línia políticament efímera, puix que caducà en 1296, quan el nét de Jaume I, Jaume II, conquerí el regne dit de Múrcia i annexionà tota la vall del Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura al Regne de València. Una línia, però, amb vigència eclesiàstica fins a 1957, car fins a aquest any els límits marcats a Almisrà delimitaren les diòcesis de València i Oriola-Alacant.
Una frontera discutida
Ara bé: per què Alfons de Castella i Lleó s’entestà en posseir Xàtiva. La reclamació, val a dir-ho, no era debades. La regió que s’estenia des de la serra de Mariola a Dénia i des de la Safor a la Vila Joiosa era coneguda com al-Jabal «la Muntanya», i des del segle VIII constituïa el límit entre les circumscripcions de València, al nord-est, i Teodomir —o Tudmīr— al sud-oest, la qual rebé el nom del cap visigot que la governava quan arribaren els exèrcits islàmics en abril de 713. La capital de Teodomir fou Oriola fins al 825, que passà a Múrcia, ciutat de nova creació. Això, però, abans de la disgregació del califat de Còrdova (1009), l’aparició dels regnes de taifes, en el segle XI, i la invasió d’almoràvits primer i almohades després, en el segle XII. Precisament, en aquesta centúria els cristians del nord subscrigueren tractats per a assegurar-se àrees d’influència sobre el territori andalusí a conquerir en un futur. El primer pacte d’aquestes característiques fou el que signaren els ambaixadors del comte-príncep Ramon Berenguer IV de Barcelona i Aragó amb el rei Garcia VI de Pamplona (aleshores encara no es deia Navarra), l’1 de juliol de 1149 a Pamplona. En aquell tracte, clarament concebut contra la fatxenderia d’un altre Alfons i castellà, Alfons VII de Castella i Lleó, el comte català es comprometé a contraure matrimoni amb Blanca, la filla del pamplonès, i alhora a repartir-se tot allò que catalanoaragonesos i pamplonesos conquerissen des de Calataiud i Orpesa cap al sud. Alfons VII reaccionà: preferí ara Blanca la pamplonesa com a nora i alliberà l’aragonesa Peronella, la filla de Ramir II d’Aragó, que la tenia segrestada a la seua cort, i arran d’això es casaria amb el comte català i príncep sobirà d’Aragó. No necessitava Ramon Berenguer IV a Peronella per a regnar a l’Aragó, com tan erròniament s’ha esbombat, però accedí a casar-se amb ella. Aragó li havia esta cedit, a Ramon Berenguer IV, per Ramir II i els legítims hereus d’Alfons I «el Bataller», els ordes religiosos jerosolimitans. Després d’això Alfons VII pactà amb Ramon Berenguer IV, a Tudillén (Baños de Fitero, Navarra), el repartiment del regne pamplonès i al mateix temps, ja que estaven, el repartiment d’«Espanya» (27 de gener de 1151): a Ramon Berenguer IV li era reconeguda la influència i la futura conquesta de tot el Xarq (orient) d’Alandalús fins a Múrcia. Però —vaja!— això canvià anys més tard, quan a Cazola (20 de març de 1179), localitat castellana en la frontera d’Ariza, Alfons VIII de Castella —ara Castella a soles— i Alfons I «el Cast» de Catalunya i Aragó signaren un altre tractat que corregia l’anterior: la total sobirania de Saragossa i també la futura de València, puix que els castellans reivindicaven drets, per al rei catalanoaragonès, però, a canvi, Múrcia restaria per a Castella.
Bé, era Cazola el tractat que Jaume I tenia al cap, el signat pel seu avi, i que pretenia respectar. Però les coses havien canviat bastant en 1244 respecte del 1179; seixanta-cinc anys a l’edat mitjana no passaven debades. Castella havia canviat, la Corona catalanoaragonesa també i Alandalús, sense almohades, doncs també. L’imperi de l’amīr al-mu’minīn de Marràqueix se n’havia anat en orris i, al Xarc-alandaús havia aparegut un poder independent a Múrcia, des d’agost de 1228, i a València, des de gener de 1229. A Múrcia, un líder militar autòcton, Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hūd prengué el poder, amb la intenció de fer-lo extensiu a tota Alandalús. El ra’is de Xàtiva, Yahyà ibn ‘Īsà, i també el d’Alzira, Abū ‘Abd Al·lāh ibn Mardanīx, reconegueren l’emir de Múrcia i no el que s’entronitzà a València, Abū Jumayl Zayyān ibn Mardanīx. Zayyān (pronunciat Zaén en àrab dialectal andalusí), que no fou mai reconegut a Alzira i Xàtiva, i fins i tot fou bandejat de Dénia. Així, doncs, en certa manera l’infant Alfons, apel·lant al tractat de 1179 tenia una mica de raó, perquè Múrcia arribava en 1244 fins al Xúquer. Ara bé: el tractat de Cazola era ben precís i assenyalava els límits entre el port de Biar i el promontori de Calp, per la qual cosa la raó era del costat catalanoaragonès.
Sobre tot això discutiren a Almisrà i, finalment, arribaren a un compromís. Un acord momentani, per a salvar els mobles i no embrancar-se en una disputa que cap dels dos interlocutors no desitjava. A Alfons, Alfons X des de 1252, no li agradava com restà la frontera i ajudà tot el que pogué el rebel al-Azraq contra Jaume I. El rei català tampoc quedà —diguem-ne— molt pagat, però s’aguantà. Hi hagué un estira i arronsa continu a la frontera i l’amenaça de guerra. Una pau precària, tanmateix, que es mantingué fins a 1296, quan Jaume II veié l’oportunitat d’acabar el que havia enllestit el seu avi, que, recordem-ho, a més a més recuperà Múrcia en 1265-1266, rebel·lada contra els castellans i la cedí gratis et amore al seu gendre castellà. Sí, finalment, Alfons X es casà amb la infant Violant, filla de Jaume I.
Un topònim discutit
I passaren anys i panys i del record d’Almisrà que en restà? Un esment erudit que no acabava de ser identificat. Els andalusins desaparegueren de la geografia de la vall de Biar i també el vell castell d’Almisrà, que caigué en desús i s’abandonà. El topònim s’ocultà, només ressuscitat per l’erudició història que no acabava de situar-lo. Així, en el segle XVI, Bernardino Gómez Miedes pensà trobar-lo en Almansa i Jerónimo Zurita en Alzira. I així discutien els historiadors, fins que en 1887 Roc Chabàs la localitzà a Biar, proper a Beneixama, i Francesc Figueras Pacheco, a la Geografía general del Reino de Valencia, apuntà la possibilitat que fóra el Camp de Mirra. Un mestre de la localitat, Joaquim Cartagena Aldeguer, defensà en un opuscle publicat en 1925, Notas de Campo de Mirra, que Almisrà era el Campet.
El Campet? Bé, així es diu. I el gentilici és «camputs». Vaja! De tota la vida. En 1821, juntament amb la Canyada, es constituí en municipi; oficialment, en castellà, El Campo. El 24 d’abril de 1843 se separà de la Canyada i en 1849, per art d’encantament que ningú sap explicar, de sobte aparegué el «de Mirra», que —atenció!— malgrat les aparences no té res a veure amb Almisrà. El vell topònim restà fossilitzat en la documentació, que no ha vist la llum fins a temps relativament recents. En altres llocs on l’algaravia —l’àrab andalusí— perdurà més anys el topònim restà ben viu en la forma Almiserà, Almisdrà o Miserà, que trobem a Pego, l’Atzúvia, la Vall de Gallinera, Planes, la Vall de Gallinera, Oriola (Sant Bertomeu d’Almisdrà) i Mallorca.
Almisrà o al-misra‘a (en àrab dialectal, com el pronunciaven els autòctons), al-masra‘a (en àrab clàssic) que vol dir, senzillament «el camp». Bé, misteri resolt. Tanmateix, cabuts!, encara hi ha qui encara nega l’evidència i s’entesta a escriure Almizra (amb z i accentuació plana). Bé, ja s’ho faran. Altrament, ho sent (ho dic per la comparsa Cristians d’Almirra), però Almirra mai no ha existit, un mot totalment apòcrif, concebut a partir del també espuri de Mirra.
Així, doncs, el Campet, digueu-li el Camp, i si voleu, per història, afegiu-li «d’Almisrà», però lleveu-li el «de Mirra». Mireu, en una visita pastoral, el 19 d’agost de 1758, l’arquebisbe de València visità personalment l’ermita de Sant Bertomeu i qui feu la relació del viatge escrigué: «visitó personalment la hermita (sic) sita en la partida llamada del Campo, término de la misma villa (Biar)». Heu llegit bé: el Campo. No cal afegir més.
Un esdeveniment celebrat
Bé, doncs, al Camp, l’antiga Almisrà, els seus habitants celebren des de 1976 la fita històrica de la signatura del tractat entre Jaume I i l’infant Alfons de Castella i Lleó. Al Camp de la vall de Biar, o sia, de l’Alcoia. Ai, nou problema! La Generalitat Valenciana inclogué Biar i totes les seues antigues aldees a la comarca de l’Alt Vinalopó i així figura —ai llas!— en els mapes comarcals oficials. Bé, al País Valencià, les comarques encara hui són una reivindicació no aconseguida, que continuen estovant-nos amb la divisió provincial decimonònica que trinxà el país. Bé, des del Camp diuen l’Alcoià i amb raó, i així figura als cartells del Tractat des del principi.
La commemoració de l’esdeveniment nasqué amb motiu de la commemoració del setè centenari de la mort de Jaume I, en 1976. S’aprofità un text, en castellà, escrit pel veí de Biar Francesc González Mollà (1906-1987), estrenat el 7 de novembre. L’home, carter de professió, s’atreví a escriure una obra amb tota la bona fe del món, però de qualitat molt discutible. No obstant això, es representà fins a 1981. I també en 1976 s’inaugurà un monument al Tractat de l’escultor camput Vicent Ferrero. A partir de 1982 canvià el text, ara bilingüe (castellà-català), escrit pel fester alcoià Salvador Domènech Llorens (1929-1991), autor de les ambaixades de Crevillent, Elx, l’Olleria i el Camp. Un text que necessità d’una revisió exhaustiva en la part escrita en català, realitzada en 1994 pels professors Josep Guia i Maria Conca, els quals a més afegiren dues noves escenes al text original. L’obra de Domènech, però, continua sorprenent encara hui per l’ús d’un castellà tibat, tirant a culte, el de l’infant Alfons —el protagonista de debò— i host castellana, que contrasta amb el català d’espardenya emprat per Jaume I i els seus cavallers.
L’escenificació del Tractat ha comptat amb la col·laboració musical de la compositora Matilde Salvador (1918-2017), autora de l’Obertura que l’introdueix El Tractat, val a dir-ho, encapçalat per la figura del president del patronat organitzador, Romà Francès, ha atret des de ben aviat l’atenció d’intel·lectuals i artistes valencians, que han col·laborat en la difusió de l’obra, fins i tot participant-hi activament. Tot i les mancances literàries i els prejudicis ideològics del text de Domènech, la representació anual ha permès divulgar la figura històrica de Jaume I entre un gran públic més enllà dels estrictes límits del Camp i, val a dir-ho, en 1982, quan s’estrenà la versió encara —diguem-ne— en cartell, l’ús del valencià en un espai teatral era una novetat il·lusionant després de dècades d’obscurantisme franquista. Això significà un revulsiu que ajudà a popularitzar els actes del Tractat, que no ha renunciat mai a emprar els símbols propis i genuïns del País Valencià. Així, la senyera voleia amb orgull a la vila d’Almisrà cada 25 d’agost sense cap taca blava que l’enlleferne i ningú que s’esvalote, acompanyada en l’acte final d’homenatge a Jaume I amb els acords patriòtics de la Muixeranga. Només per això ja paga la pena anar-hi. Al Camp d’Almisrà, cada 25 d’agost, ens trobem amb un país desacomplexat, que respecta el seu passat i l’exhibeix cofoi. Dissabte passat fou el dia. Per a qui no l’haja vist, l’any vinent, si teniu oportunitat, passeu-vos pel Camp d’Almisrà i gaudiu de la història, la dels valencians, convertida en senyal d’identitat d’un poble. Per últim, i és important assenyalar-ho, l’activitat dels organitzadors del Tractat no es circumscriu només a la representació de l’acord de 1244.
En tots aquest anys hi ha una veritable tasca de divulgació de la figura de Jaume I al darrere, amb publicacions de tota mena. Fins i tot en el 2008, com a commemoració del huitè centenari del naixement del rei fundador del Regne dels valencians, s’estrenà l’obra El naixement de Jaume I (https://www.youtube.com/watch?v=ueRA-z3doH8), obra de qui ara us parla, publicada per l’Institut d’Estudis Catalans, i primera representació que eixí dels carrers del Camp per a ser representada també a Cocentaina i València. A més a més, enguany, a través del Patronat organitzador del Tractat, ha tingut lloc el primer «Congrés d’història sobre la primera frontera meridional valenciana a partir del Tractat d’Almisrà», amb actes en nombroses poblacions i jornades el 26 de maig i el 2 de juny a Biar i Xixona.
