Quan arribe a casa ell sempre em diu: “Hola, Salustià!”
Jo li conteste: “Hola, Paco, com estàs?”
Ell es mou torpement per casa, pasmosament tranquil i mandrós.
Ell, de tant en tant, llança a l’aire un sorollós “Visca la República!”
Veem alguns programes de televisió junts. Sovint sembla que aquests li interessen més a ell que a mi.
Ell viu feliç o això crec.
M’alce a les 7 del matí, em raspalle les dents, desdejune llet de soia, galetes i melmelada de préssec.
Ell s’alça igual que jo.
Me’n vaig al treball.
Torne a casa i em diu: “Hola, Salustià!” i li conteste: “Hola, Paco, com estàs?”
Ell no ix mai de casa. Es troba més segur dins que fora. A casa, els dos ens trobem més segurs.
Em prepare el sopar. Me’l menge. Recull les deixalles del menjar, netege els plats i els coberts.
A ell també li prepare el sopar i el desdejuni i el berenar i el sopar. Però no em sap mal, pense que és la meua obligació.
Passen els segons, els minuts, les hores, els dies, els mesos, els anys…
Paco i jo fem bona parella. No tenim problemes. Ens comprenem. No sé que faria ara sense ell. Fa deu anys que vivim junts. Ell té 11 anys i jo en tinc 44.
Jo estic tranquil perquè m’han dit que viurà entre 60 i 80 anys.
Paco és molt simpàtic. Jo no ho sóc.
Ahir el vaig notar una mica estrany, com refredat i el vaig dur al veterinari. Em va dir que no li passava res, que no em preocupara. Ara l’observe. Està en la seua gàbia menjant tranquil·lament. Sí, no li passa res! Però, si li passara quelcom no sé que em passaria a mi.
No sé si buscar-li una femella. Els lloros africans no abunden massa. A més, no sé com li sentaria.
A mi, això de la mitja taronja em va provocar acidesa, entre altres afers i tristeses que millor no recordar.
Visc el present que és l’únic que existeix.
Mentre escric aquestes línies Paco llança a l’aire vàries vegades de manera efusiva i sorollosa: “Visca la República! Visca la República! Visca la República!…”
Josep Antoni Aznar
Novembre de 2006
