Dies de la canícula estival, cada any parell Asp celebra festes en honor de la seua patrona, la Mare de Déu de les Neus, d’aquí el nom del poble veí del Fondó, dit de les Neus per això, i no perquè neve sovint, que no ho fa quasi mai. Festes intercalades amb la de Moros i Cristians, aquestes sí, anuals, que enguany fan quaranta anys. El Fondó citat, com Crevillent, Elx, Novelda, localitats veïnes, són pobles valencians amb tots els ets i els uts, lingüísticament valencians. Asp, en canvi, com Montfort, l’antiga Nompot, no: parlen castellà, un «mal castellano», com indicava Josep Cavanilles en 1795-1797, un castellà farcit de catalanismes, però castellà. Ara bé: si llegiu les lletres de l’escut aspenc, observareu que hi posa Asp, nom del poble fins i tot en l’algaravia autòctona —l’àrab dialectal valencianoandalusí— que es parlà fins a 1609.
Asp i Montfort, dues poblacions on el castellà penetrà alhora que l’antic Regne dels valencians deixava de ser-ho, també a Elda. Raó per la qual els mapes comarcals tradicionals defineixen aquest territori, lingüísticament peculiar en comparació amb la resta de poblacions valencianes que l’envolten, com la comarca del Vinalopó Mitjà. Ara bé, per a l’administració valenciana, tan poc receptiva al reconeixement de les realitats lingüístiques territorials, el Vinalopó Mitjà inclou totes les Valls del Vinalopó. Efectivament, és una certesa que Asp és un municipi castellanoparlant hui, que no tot el municipi, perquè els habitants de l’indret dit Casa dels Pavos no han perdut la llengua ancestral i pròpia dels valencians i, fins i tot, establerts al poble d’Asp, encara la mantenen. No són els únics i, val a dir-ho, són molts els aspencs capaços de parlar valencià i emprar-lo amb naturalitat. A Asp es juga al joc de la pilota com ho fan a qualsevol poble de la Marina, la Safor, o la Ribera del Xúquer, i els referents històrics són ben valencians, els tradicionals. Una altra cosa és la fabricació interessada de prejudicis espanyolitzadors, de castellanisme supremacista, adobats amb pinzellades ahistòriques, interessats a crear una realitat —un relat— on el valencià sempre ix malparat. Vaja! És el relat del PP, dels neofalangistes de Cs, del franquisme, fins i tot d’eixa esquerra de xaranga i pandereta amb l’ànima instal·lada a la riba del Manzanares, i de tots aquells a qui el ser i la història dels valencians molesta, que en comarques on el castellà ha acabat per imposar-se alimenten la discòrdia contra tota iniciativa de redreç autòcton.
Per què dic això? Mireu, a una persona que porta tota la vida dedicada a l’estudi de la història, amb voluntat —dic voluntat a dretcient— d’objectivitat, molesta els relats bastits sobre mentides, que acaben triomfant per la mediocritat política que cerca un protagonisme espuri. València fou un regne, un estat, fins a 1707, pense que una realitat històrica d’antuvi incontestable, i els seus habitants no deixaren d’un dia a l’altre de ser el que eren, els d’Asp inclosos. Asp, fins a la fatídica data del 26 de setembre de 1609, en què fou fet públic el decret d’expulsió dels moriscos del Regne de València, fou una localitat de «cristians nous», de criptomusulmans que mantenien la seua fe en secret, i fins i tot la llengua aràbiga dels seus avantpassats. Foren foragitats, embarcats a Alacant a les primeries d’octubre d’aquell any i portats al nord d’Àfrica, i Asp restà buida. El senyor d’Asp i també d’Elx, el duc de Maqueda i marquès d’Elx, hagué de procurar per repoblar els seus senyorius valencians mancats de braços que els treballaren i, doncs, de rendes. El 2 de maig de 1611, al seu palau de Torrijos (Toledo) estant, dictà una carta pobla per a la nova població establerta a Asp, de procedència majoritàriament valenciana. El senyor d’Asp, però, castellà, la redactà en castellà i la signà a Castella estant. Tota la resta s’adequava als Furs valencians. Aquest document, dipositat a l’Arxiu del Regne de València, caigué en mans d’un senyor ideològicament escorat en l’espanyolisme conservador, Juan Pedro Asencio Calatayud; no debades concorregué en les llistes de Coalición Democrática, la marca de la fraguista AP en les primeres eleccions municipals democràtiques, professor d’institut i amb aires de setciències. El tio llegí Torrijos a la carta pobla i allà que se n’anà, a la Castella profunda, a cercar els orígens dels aspencs. Acabà creient que els aspencs eren torrijeños vinguts a poblar terra d’indis i —vegeu!— aparegué el polític de torn disposat a riure-li les gràcies, un senyor del PSOE, natural de Saix (poble que com Villena o Requena no pertanyien a l’antic Regne), però que es convertí en batle d’Asp, Miguel Iborra García. Des d’aleshores, agermanament amb el poble toledà (29 de setembre de 2001) i la creença generalitzada, totalment apòcrifa, que Asp és una mena de Nova Torrijos. Fins i tot, arran d’això, qui fóra president de Castella-la Manxa, José Bono, visità Asp en març de 2004.
Bé, què us diré? No censuraré que cada poble s’agermane amb qui li vinga en gana, només faltaria, però sí el relat fals que determina una lectura errònia de la història; a més a més, ara mateix corregida pels historiadors que han dedicat temps i esforç a descobrir la història d’Asp. Els cognoms del pobladors de 1611 demostren una realitat ben distinta a la imaginada pel senyor Asencio i avalada per la insipiència dels senyor Iborra.
Asp abans de 1609
Hi ha un abans i un després d’Asp si ens situem abans o després de la data del 26 de setembre de 1609, que fou la data elegida pel marquès de Caracena (un altre castellà), per a publicar el decret de Felip III (II de València) que manava l’expulsió dels moriscos del Regne de València. Si ens atenem a un altre document de l’època, l’establiment d’un rector permanent per a l’església d’Asp (28 de maig de 1602), Asp aleshores tenia tres-cents huitanta-sis cases de «cristians nous», o sia, de moriscos, per setanta habitades per cristians vells. Vaja! Asp era un poble —permeteu-me l’expressió— «moro», tan «moro» com Crevillent, Novelda, Petrer, Monòver, Albatera, Coix, Redovà, Granja de Rocamora i altres localitats de la regió del Vinalopó i del Baix Segura. El bisbe oriolà Josep Esteve (1594-1603) reconeixia al rei Felip II (I de València), en carta datada a Oriola el 17 de maig de 1595, que la «mayor dificultad que tiene este negocio [convertir a la fe cristiana els cristians nous] es ser las mujeres tan obstinadas y tan adversas a nuestro lenguaje [català del país, se sobreentén] y más en tierras tan grandes y en lugares tan poblados como tiene este obispado, en los cuales viven pocos cristianos viejos». El bisbe anomena quines són eixes poblacions i destaca en especial Asp i Crevillent, de les quals diu que «son poblados de la más dura y obstinada gente que hay en toda esta diócesi [sic]». Ja veieu, a Asp i Crevillent vivia la «más dura y obstinada gente» en mantenir les seues velles creences i rebutjar el cristianisme imposat.
Cristians nous des del 4 d’abril de 1525. Abans eren —diguem-ne— «mudèjars», és a dir, musulmans que vivien en terres dominades pels cristians. En tal data l’emperador Carles V (rei Carles I de València) consentí en aprovar els batejos forçats de musulmans realitzats pels agermanats (revolta de les Germanies, 1520-1522). A partir d’aleshores els musulmans valencians deixaren de ser-ho per a convertir-se, de sobte, en «cristians nous». Abandonaren la seua religió? No! Tampoc abandonaren la seua llengua, que continuaren emprant, tot i que eren forçats a deixar-la de parlar. Aleshores el grau de castellanització de les elits clericals era tan elevat (l’arquebisbe Ribera és un bon exemple) que s’atrevien a enviar missioners castellans a predicar als moros en castellà. Bé, com deia Nebrija, «siempre fue la lengua comañera del imperio», i així un altre arquebisbe castellanot, Martín Pérez de Ayala, manà publicar una Doctrina christiana en lengua aráviga y castellana en 1566. Les prèdiques començaren malament i mai no reeixiren. A resultes d’això, fou aquest clergat castellanot el més ferm partidari de l’expulsió dels moriscos.
En 1602 els pocs «cristians vells», cristians de debò, que habitaven eren els que estaven al servei directe del marquès d’Elx. A l’església, encara l’edifici de l’antiga mesquita, venien frares mercedaris a realitzar els oficis religiosos si podien i els deixaven. No era rar que qualsevol religiós amb vocació missionera acabara raptat, dins d’un sac i venut als corsaris del nord d’Àfrica. Anar a predicar la fe catòlica, a Asp o Crevillent, amb gent tan «dura i obstinada», era aleshores una professió de risc.
Ah! I eren araboparlants, alguns amb el suficient català après per a sovintejar amb cristians i amb prostitutes cristianes, cosa aquesta darrera que legalment estava prohibida. En 1456 sabem d’un aspenc, ‘Alī Laye de nom, que fou capturat per copular amb una prostituta cristiana d’Elx, Maria de Biscaia. Fou denunciat i acabà empresonat, la qual cosa, per la importància de l’aspenc, acabà en un conflicte entre Barcelona, senyora d’Elx i Crevillent, i el comte de Cocentaina, senyor llavors d’Asp.
Asp després de 1609
Després de 1609 calgué repoblar Asp, i Crevillent i Petrer i Novelda, etc. Gent de la mateixa procedència que a Crevillent, anà a poblar Asp, gent que es deia Miralles, Terol, Rovira, Cremades, Joan, Belda, Carbonell, Riera, Galvany, Soler, Domènech, Serra, Alberola, Coloma, Soler, Orts, Cerdà, Agulló, Pujalt, Castelló, Esteve, Molina, Asensi, Ferrer, Espinosa, Guardiola, Sabater, etc. O sia, valencians. Que vinguera algun castellà, no dic que no: llegim a la carta pobla un Gabriel Bueno, un Miguel Cañizares, un Jaime Barrios, un Martín Sevilla, algun altre més, però, la majoria no són cognoms que vinguen de la Castella profunda i cap ni un coincideix amb els del Torrijos actual (vegeu la guia telefònica, és fàcil de comprovar).
L’àrab desaparegué, però el català dels cristians vells no. Ni a Asp ni a Montfort, el Vinalopó Mitjà que ara fa gala de la particularitat lingüística que el diferencia dels pobles veïns. Els estudis de Brauli Montoya (vegeu Variació i desplaçament de llengües a Elda i Oriola durant l’edat moderna) confirmen la pervivència del català a Elda, el Vinalopó Mitjà i fins i tot les Salines durant tot el segle XVII. La llengua oficial continua sent el català i així es redactaren els documents, com la decisió de recuperar la festa dedicada a la Mare de Déu de les Neus de 25 de juny de 1635. B. Montoya, a més a més, ha arreplegat el testimoni d’un aspenc declarant en un judici a Elda en català en 1637. La població d’Asp, aproximadament de gairebé huit centenars d’habitants en 1646, passa a ser de dos milers en 1672. Què ha passat? L’increment de població, per les conseqüències lingüístiques futures, potser tinga a veure amb la vinguda de castellanoparlants, sobretot de la zona de Múrcia, pel dialecte resultant, que no és pas el de Torrijos. El segle XVIII, però, és el moment —diguem-ne— difícil per al català, a la vall del Vinalopó i a tot el Regne. En un context de castellanització generalitzada, el català acabà cedint terreny, no del tot, puix que la parla d’aquestes localitats mantindrà un fort component lèxic català fins a pràcticament hui. D’aquí mots com rebolica, novachero, pésoles, chuplar, chiular, llanda, albercoque, etc. I, en conseqüència, el «mal castellano» que descriu Cavanilles, «por la inmediación a pueblos donde solo se usa el valenciano, idioma general en todas las poblaciones de este libro [Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reino de Valencia], si exceptuamos la huerta de Orihuela y la citadas villas de Elda, Aspe y Monforte.»
