“El senyor és el meu pastor
i res no m’ha de faltar”,
deia un eminent bisbe.
Ell s’ho feia amb un olisbe
i s’ho passava molt bé,
fins el dia que entengué,
que seria molt millor
agenciar-se d’un menor,
que l’ajudara a fer missa
tocant-li la llonganissa
i si era xica, el parrús.
Amén, Jesús.
Resava el Salm vint-i-tres.
Per això no temia per res,
i si ningú es posava a tir
l’havia de seduir.
Era un sàtir però amb fe
i no ho podia evitar
i es perdia sense fre
a l’hora de caure i pecar.
Pensava que Déu se’n riu
dels pecats del piu
i com ell ho feia per amor,
tenia l’ajut del Senyor.
És el que pensava el bisbe
que s’ho feia amb un olisbe.
