Palerm és una dona major, una àvia a la qual no li resta molta vida. Ni tan sols es molesta en maquillar-se, com feia Gustav von Aschenbach per a atraure l’atenció de Tadzio, sinó que decideix mostrar-se tal com és a les seues visites. No obstant això, sempre hi ha ocasions especials, ocasions per a fer-se la moderna, per a abandonar el seu tret d’estil i mudar-se per a les grans ocasions. Potser per això o potser per la seua decadència felliniana ha trobat un últim fadrí que es Manifesta.
Manifesta 12 (Manifesta dodici en italià) és una d’eixes maneres en la qual l’home i la dóna (o aquells que es denominen els artistes) s’han obstinat a enrovinar la seua existència: una biennal d’art contemporani. A casa sabem massa bé què és aquesta bogeria de les biennals i sobretot si es fa amb l’únic criteri de forjar una carrera al teu propi fill o de comprar peces d’art a un preu exorbitant.
Però cal dir que Manifesta ha aportat a Palerm una segona joventut, més enllà dels turistes de creuer i dels anodins estiuejants. Una de les millors aportacions d’aquesta biennal per als visitants és l’apertura d’espais, públics i privats, que normalment estan tancats a les visites. Així podrem visitar diversos palaus dels segles XVI, XVII i XVIII, perquè si Palerm té una cosa, és un estrany orgull de conservació del patrimoni, si ben bé aquest patrimoni està deixat de la mà de Déu.
Entre la pestilència de l’ego postmodern podem trobar certes joies com una xerrada de fotògrafs que han viatjat per tot el planeta i han fotografiat situacions de desigualtat a les quals el primer món constreny la resta de països per tal de conservar el nostre estil de vida de cotxe elèctric i Iphone a la mà. Amb la intenció de posar el dit en la nafra de la nostre benvolgut ‘Veïnatge Universal’, les fotografies dels ponents s’han penjat per tot arreu per tal de transformar els espais destruïts de la ciutat en llenços de denúncia.
Després de la xerrada en una galeria d’art, que no té res a envejar a les que ara omplin el barri de Russafa, eixim, cervesa en mà, per a marcar-nos una acció poètica i compromesa. Una vintena de persones i algun gat famolenc, recorrem, en una estrafolària i delictiva processó, els carrers del centre de Palerm. Després de travessar Via Maqueda ens apropem a una paret enorme, potser d’un edifici públic, i ens disposem a dur a terme el nostre comés: apegar una fotografia en el mur.
Una vegada hem finalitzat, ens abracem orgullosos de la nostra acció en pro de la defensa del Veïnatge Universal, encara que a ningú li importa la contaminació de la cola que hem usat. Una vegada el ramat ha tornat a la cleda, jo mire la meua amiga Marta i amb flegma britànica li pregunte si podem anar a menjar-nos una pizza, això sí, que no siga vegana.
