Alacant veié nàixer un d’aquells intel·lectuals que recuperaren el català per a la «república de les lletres», un home de la Renaixença, Adolf Blanch i Cortada (1832-1888). Bé està saber qui era i vindicar la seua obra, com a gramàtic i com a poeta, en un país atapeït de noms de carrers de poetastres castellans de minsa i molla. Adolf Blanch en té, de nom de carrer dedicat, a Alacant. Un nom, val a dir-ho, que sorprèn quan no devia sorprendre. Congratulem-nos, doncs! El país dels valencians, el que honora fins al ridícul els noms borbònics (Palau de les Arts Reina Sofia, Museo de las Ciencias Príncipe Felipe, etc), precisament, no s’ha caracteritzat en els temps recents per honrar els seus intel·lectuals, estigmatitzats de catalanistes.
Ai Alacant! Dissabte 23 de juny, hora de dinar. Mentre acabem de preparar les viandes abans d’entaular-nos, la televisió està engegada, en À Punt, és clar. Ep! Parlen en valencià. De sobte, connexió a Alacant: la mascletà. Punyetes! Mai no entendré això de transmetre una mascletà –una mascletà!– per la tele. Però, en fi, coses més forassenyats s’han vist. I va la xicota que fa de corresponsal de la mascletà i entrevista al president de la Federació de les Fogueres de Sant Joan. Increïble! El tio –Manolo Jiménez li diuen– vestit amb saragüells i jupetí, moda kitsch pagesa (se suposa del camp valencià, ja desapareguda, del segle XIX), però no solta ni una en valencià; no en sap. I després ixen les belleses, les dones pitxer de la festa, infantil i adulta, i solten el «Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà», en llengua ancestral, i –apa!– la tronà.
A tot això, la mascletà, a Alacant, la munten a la plaça dels Cavalls. Així –en alacantí– és com tot fill d’Alacant, els de debò, li hem dit tota la vida. No és plaça «dels Estels», en absolut, com proclamen els d’À Punt. Ho sent, però no és així. El nom de la plaça, abans de Franco, era el de plaça de Catalunya. Sí, plaça de Catalunya (i a qui li pique que es rasque). Després vingueren els franquistes i joseantonians i li posaren el nom de «plaza de los Luceros» en honor a l’himne falangista, el Cara al sol, que diu (segona estrofa): «Formaré junto a mis compañeros / que hacen guardia sobre los luceros, / impassible el ademán, / y están presentes en nuestro afán». I de «luceros», ja veieu, algú s’empescà la traducció «estels». I vet ací un nom dedicat al Walhalla feixista que passa desapercebut –per burrera o desinterès– a més d’un d’eixos que prediquen la «memòria històrica». Els dels tripartit tronat (PSOE, Guanyar, Compromís), descavalcats pel PP del govern, mai no se n’adonaren, o no volgueren adonar-se’n. I dic jo, tan difícil és preguntar i fer les coses bé?
Sí, sembla que sí, que és complicat això de preguntar, assessorar-se i, sobretot, respectar la història de la ciutat. Les Fogueres de Sant Joan, que ara compleixen noranta anys, foren un acte «regionalista» valencià, i d’aquí la imitació de la festa gran del cap i casal, fins i tot en la definició dels recintes festers, les «barraques». A l’horta d’Alacant, mai no hi hagut barraques; a la d’Oriola sí, però a la d’Alacant no. En fi, Alacant! La d’ara, en 2018, no la d’unes quantes dècades enrere, que encara batega en la memòria col·lectiva quan s’entona el «Som fills del poble» o el «Dos pardalets i una aguileta, d’eixos que van en bicicleta» (melodies que sonen sempre per la megafonia de l’estadi Rico Pérez abans d’un partit de l’Hèrcules C.F.).
Alacant no és tan «apart» com el José Vicente Mateo descrigué en 1985. Alacant és víctima d’un país desballestat per «dret de conquesta», trinxat per les divisions provincials decimonòniques, aculturitzat. No debades a Alacant precisament, en 1784, es multava a qui fes servir el català en públic. La llengua pròpia restà restringida a l’àmbit domèstic i, amb el temps, ja al segle XX, amb l’escolarització generalitzada en llengua forastera, el castellà foragità el català de la les llars. No obstant això, a qui li servisca, jo alacantí, he tingut besavis alacantins que no sabien castellà. Ara, és cert, els valencians hem de bregar amb una realitat lingüística pertorbadora, però no solament a Alacant. Ara bé: hi som. Ah! –adreçat especialment a eixos que se’n diuen del Botànic– i també som persones; valencians i persones.
La Renaixença
En el segle, el XIX, en què l’estat espanyol, el que encara patim, plantà arrels i es consolidà, vegeu!, aparegué el romanticisme i, en conseqüència, la reivindicació de la pàtria nadiua i, doncs, de l’expressió en la llengua d’eixa pàtria. La rigidesa –diguem-ne– neoclàssica havia empès els nostres intel·lectuals a menysprear la bellesa del verb autòcton; d’aquí un Gregori Maians, d’Oliva, obcecat a parlar dels Orígenes de la lengua española (1737) i de la Vida de Miguel de Cervantes (1738), entre altres espanyolades. Ep! No dic que no estiga bé parlar-ne, però és una llàstima que un intel·lectual valencià de tal pes i vàlua no dedicara ni una línia, ni per senzilla curiositat, a les glòries literàries valencianes. El mateix podem dir del barceloní Antoni de Capmany; a aquest també li entusiasmava el castellà i d’aquí el Teatro histórico-crítico de la elocuencia espanyola (1848). Nyas el títol! Capmany fins i tot arribà a etzibar que «el catalán era una lengua muerta para la república de las letras». Ostres! Vaja un segle de les llums tinguérem els catalanovalencianobalears. Coses de l’època o més aïna insolències de setciències estirats i acastellanats. El català, val a dir-ho, malgrat els Maians i els Capmany, tingué, a Barcelona i a València, qui encara el defensava per a la república de les lletres, com Josep Pau Ballot autor de la Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1815) que tancà l’obra amb la frase «puix parla en català, Déu li’n don glòria».
Doncs sí, que li’n don glòria, i així vingué la Renaixença lingüística. O això o la fi del país. La Renaixença (data canonitzada per la història de la literatura) s’inicià amb la publicació del poema La pàtria de Bonaventura Carles Aribau, en 1833, a les pàgines de la revista romàntica El Vapor: «Adéu-siau, turons, adéu-siau, / oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia, / dels núvols e del cel de lluny vos distingia, / per lo repòs etern, per lo color més blau». Un valencià, però (vaja, un valencià d’ascendència mallorquina), s’avançà, i en 1831 publicà el poema Lo somni: «Passejant-me una vesprada / per lo fresc Guadalaviar, / no llunt de Montolivet / front als arbres de Salvà, / gran gorja en lo riu Túria note, / i que les nimfes saltant, / al pare que alberg els dóna / es proposen festejar».
Siga la medalla per a un o per a l’altre, Salvà o Aribau, ells foren els iniciadors d’un moviment que de l’anhel artístic passà a la reivindicació de l’idioma, primerament literàriament, pas previ a la reivindicació política. Una altra Espanya, si més no multilingüe i respectuosa amb totes les llengües del seu espai polític, era possible. Això, si més no, creien els nostres renaixencistes, fins i tot Joaquim Rubió i Ors, que en 1841 escrivia: «Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària».
Vaja! Rubió i Ors alertava que si vols la independència, la de debò, prepara’t a rebre bastonades. Més raó que un sant. Ell, per si de cas, es conformava en la «independència» literària i la proclamava, sense por. A ell ja li anava bé i no feia el ridícul retòrica «prucés» enviant a la reina espanyola d’aleshores cartes d’amor-desamor perquè Sa Majestat féra constricció pública per haver castigat els catalans i l’ús del català.
El gramàtic Adolf Blanch
A Alacant, l’11 de gener de 1832, naixia Adolf Blanch i Cortada. Vegeu! Un any abans de la mort del rei Ferran VII i que des de Madrid imposaren el trinxament del país en tres províncies. Nasqué a Alacant i ací passà la seua infantesa. Els estudis superiors els cursà a Barcelona, dret i lletres. A Barcelona col·laborà en els diaris El Sol, La Verdad Económica i, sobretot, en la publicació quinzenal després diari La Renaixensa, on col·laborà amb articles d’economia. En 1854 publicà un poemari titulat Fuegos fatuos, en castellà amb un poema en català, «Cants del Laletà». Des de la seua instauració, en 1859, participà en els Jocs Florals, una altra fita en la història de la Renaixença lingüística. Aquell 1859, els primers Jocs, l’alacantí aconseguí l’englantina d’or pel romanç Lo sagrament d’en Pere III. En 1868 Adolf Blanch aconseguí convertir-se en mestre en gai saber, gràcies al poema Lo castell feudal, i l’any següent fou president de la institució jocfloralesca.
Era Adolf Blanch un literat que vindicava el passat gloriós de la llengua catalana, d’aquí el seu estil arcaïtzant. –Què fem amb l’idioma? –es preguntaven els renaixencistes. Tornar a la brillantor de la «valenciana prosa» semblava un impossible, però gran part dels escriptors pretengueren emular els clàssics del segle XV, tornar el català a la vitalitat perduda per segles de supeditació idiomàtica, en la república de les lletres, a la llengua de Castella. D’aquí les dues tendències de la Renaixença: la dels que propugnaven un model de català medievalitzant, alliberat de castellanismes, i la dels partidaris del «català que ara es parla». El nostre Adolf Blanch formava part dels primers. D’aquí que en la Gramática de la lengua catalana (1867) que escrigué amb Antoni de Bofarull (un altre factòtum de la Renaixença), tots dos afirmaren: «No pretendemos tampoco que sea la nuestra, gramàtica de la lengua catalana según ahora se habla, pues sobre que en ningún tiempo y en ningún país se ha hablado generalmente como se ha escrito o perorado, no nos hallamos en el caso de tomar más del lenguaje común que del literario, ya que de restauración y de perfeccionamiento se trata.»
Aquesta gramàtica prefabriana tingué una importància considerable. Pompeu Fabra (1918) aconseguí de manera immillorable –una gran fita– unir les dues tendències i traure a la llum una gramàtica definitiva que respectàs la tradició clàssica i el català modern en totes les seues varietats. No s’entén, doncs, el revisionisme modern d’afers solucionats a bastament i consolidats per la tradició literària moderna, com és l’ús dels diacrítics, una reforma absolutament innecessària.
En 1861 Adolf Blanch entrà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, any en què publicà la novel·la, en castellà, Los pobres o la esclavitud de Europa, i també la Historia de la guerra de la Independencia en el antiguo Principado de Cataluña. Morí a Barcelona, el 7 de febrer de 1887. Les seues poesies foren publicades pòstumament, en 1888, pel poeta i crític literari Joan Sardà i Lloret. Un d’aquests poemes és La veu de les ruïnes, que paga la pena reproduir ací:
Despulles dels vells segles pel vent arrabassades,
que esgruna el carro volador del temps,
bé em plau entre vosaltres asseure’m de vegades,
com en l’escó dels avis,
penes i glòries recordant ensems.
Tant si l’oratge eixampla ses ales turmentoses
batent l’ample cairell del mur antic,
com si son mantell negre de perles tremoloses
estén la nit serena,
¡oh enderrocs catalans, só·l vostre amic!
¿Com no si entre eixes pedres que empeny la totxa arada
d’un sant amor hi cova el suau caliu?
¿Si trau per cada escletxa sa veu enrogallada
l’esprit d’un i altre segle,
i el foc de mon passat revifa al riu?
Jo us am, volcans prenyats de flames resplendents
que brollen sols de pàtria al noble crit;
jo us am, oh trossejades, superbes ossamentes
que de sos jorns de glòria
los gegants de la terra ens han jaquit.
Testes, en ma infantesa, us vegí i us veig encara
com guaites vigilants d’un campament;
nin, també entre vosaltres son cor rublí el meu pare
de català entusiasme,
i aquí us faran mos fills llur sagrament.
Davall d’aquestes tombes que l’aspra ferradura
fa retrunyir ab son pas afadigat,
dorm lo cos del guerrer, cobert ab sa armadura,
la mà sobre l’espasa,
com si fos a la vespra del combat.
Ací el trobador jau, armat de pau i guerra,
son arpa a prop de son punyal moresc;
aletejant encara voltejant per la serra
sos darrers cants, flairosos,
del pus bell i adreçat catalanesc.
Lo qui reté Mallorca, deslliurà Sicília,
qui féu prous de la mar nostres penons,
qui al déu de les batalles pregà ab manta vigília,
qui les naus i senyeres
empresonades duia a rossegons,
tots dormen sots la terra que ompliren de llur glòria,
dormen sobre el capçal de llurs esplets;
heralds de llurs grandeses, los fulls de nostra història
tot hora fan trucar-ne
la veu dels avis en lo pit dels néts.
Veu de l’avior beneita, mal haja qui et rebutja,
–Déu no vulga deixar-nos de sa mà–
lo qui d’alçar-te un temple dins de son cor defuja
no és fill d’aquesta terra,
no deu pregar jamai en català.
¿Què hi fa, què hi fa que ens vinga l’ardenta ponentada,
l’enfollonit, emmustiador alè?
Deixeu-ne que s’aixeque la fresca marinada,
i el cel de Catalunya
tornarà de tots temps, blau, pur, serè.
Per això no ha d’acotar-ne el Montseny son front altíssim,
ni caurà un pic tan sols de Montserrat,
ni perdran nostres rius son borbollar suavíssim,
ni el català llenguatge
los qui als pits de llurs mares l’han mamat.
Parla de reis, de sants, de trobadors i savis,
parla d’un poble brau, noble i fidel,
primer que renegar-te trossejaré mos llavis;
–Valga’m Déu i la Verge–
si haig d’avorrir-te que se’m tanque el cel.
Hui dia el record d’Adolf Blanch perdura a Alacant en el nom d’un carrer que corre paral·lel a un dels murs de la vella fàbrica de tabacs, a prop de la plaça de bous. En aquest cas, la memòria històrica ha funcionat, però de temps immemorials, de quan sorgí el barri modern de Sant Anton. A prop també hi ha un carrer dedicat a Teodor Llorente. La Renaixença, tímidament, està present en la nomenclatura dels carrers alacantins, i gràcies! Una Renaixença que, val a dir-ho, no entenia de divisions entre els habitants del nord i del sud del rierol de la Sénia. El gran Jacint Verdaguer admirava el poeta nascut a Alacant i, quan morí, li transmeté la notícia a Teodor Llorente amb aquestes paraules: «Molt il·lustre i estimat amic: S’acaba de morir un dels nostres amics i un dels nostres millors poetes, n’Adolf Blanch».
