Encara estava nerviós. Havia tingut sort de poder-la traure sense que ningú se n’adonara. L’havia feta pujar a la Renault Express corrents. Ara la tenia asseguda, davant, acovardida, amb la mirada perduda en l’any 48. La va tapar amb la manteta de Morella, ella va tancar els ulls i es va adormir com un pardalet, tota arrupida, al sofà. Va entrar a la cuina i va posar a escalfar aigua per omplir les dues bosses calentes que usava per a matar la gelor al llit. Quan l’aigua del foc començava a bollir, se li van entelar les ulleres de vista. Va eixir a torcar-se-les al menjador amb el tapet de taula. En tornar a entrar, es va enganxar el peu amb el faldó de la manteta i quasi se’n va de cap. Ella va obrir un ull, el va mirar de fit a fit, usted quién es y qué quiere de mí, i va tornar a quedar-se torrada amb el coll tort. Sóc jo, Teresa. Des dels foguers, a punt de trascolar l’aigua, sentia les alenades profundes que ella pegava dormint. Va anar dins, va posar les bosses dins del llit i va afegir el cobertor de punt de ganxo de quan es van casar a la part on ella dormia, doblegat en tres plecs, no fóra cas que tornara a agafar una altra bronquitis. Ja n’havia agafat dues en dos anys, des que el fill el va mig obligar a clavar-la a la residència. Va anar al sofà, mortificat per la culpa. La va intentar agafar al braç, però va témer trencar-li algun osset o, per què no, espencar-se ell en l’esforç. Va optar, finalment, per despertar-la i animar-la a passar a la cambra. Teresa, alça’t, anem al llit. Ella, mig atabollada, no s’hi va resistir. De camí a l’habitació, avançava pel corredor fosc agafant-se als mobles. Va sonar el telèfon i ella es va detindre en sec. ¿Quién será? ¿Tu mujer sabe algo? No, dona, deu ser el xicon, que ja li ho deuen haver dit. Es van clavar dins del llit i es van adormir, abraçats.
Joan Nave i Fluxà
Més contes a La Trilogia del Conte
