Homenatge als xiquets violats
Setena part
Va deixar parada l’àvia perquè, tot i l’interés que mostraves pels còmics, no hi anaves tan sovint. Ausades que n’havies llegit. Això i menjar unes galetes que semblaven rosquilletes amb anisets que ella et servia, et creava una bafarada que duia a una dimensió paradisíaca.
Ara i adés, ella et preguntava per què no hi anaves, si t’havies barallat amb el cosí. Fins i tot, la molt beneita, preguntava si li havies fet alguna iseta. Li contestaves que no passava res, que en tenies una barcella i t’estimaves llegir amb tranquil·litat a la cambra o assegut al rastell que donava al pati. En acabant, te’ls arregussaves. Ni la mare ni el pare, que bé t’haurien amanyagat una miqueta, tampoc et van preguntar res sobre el fet que la distracció de llegir-ne hagués anat minvant. Ningú et planyia d’eixa particular agonia de Getsemaní.
A tant de desfici donaves excuses i més excuses. Més que mai, obeïes el que t’encomanaven els pares: posaves l’aigua i el pinso als conills, les gallines i el porc, donaves garrofes a la mula, els ajudaves en l’horta o anaves a fer encàrrecs: comprar rent o arròs tant et feia, ja que ho feies a gust. Et calia la companyonia amb ells i eres a casa tan diferent a quan tornaves a hora horada de córrer el bàndol.
Fugies de la presència d’ell perquè t’assetjava per arreu, sobretot en la llar de l’àvia. Els minuts i les hores d’eixe estiu van transcórrer més a poc a poc que mai. I si el malparit venia a buscar-te altre cop? Així va ser fins que oncles i cosins per fi van marxar a final de mes i això et va alleugerir la pressió.
Continuarà…
