Antoni Miró, el pintor que, com diria Isabel-Clara Simó, “fabrica el misteri de l’art,/pam a pam“, ens ha tornat a meravellar amb la seua darrera exposició, ‘Personatges’, que podem veure a l’Espai Cultural de Sant Domènec de Xàtiva. Miró, en aquesta quarantena de quadres, ens mostra un bon grapat de personatges que, d’una manera o altra, han contribuït a formar el seu pensament, la seua personalitat, la seua manera de veure el món. Homes i dones als que ha admirat i admira i que des la poesia, l’assaig, la política, l’art, el compromís, la lluita, la cançó, etc. han anat dipositat en ell un solatge, contribuït a formar la seua identitat. I aquesta exposició és un homenatge a tots plegats. Quadres fets amb la tècnica d’acrílic-mixta (llenç, que fa l’efecte de ser autèntics retrats). Miró ha sabut captar el tret més rellevant de cadascun d’ells: el somriure de Sol Picó, la mirada de Joan Valls, l’elegància d’Enric Valor, la bonhomia de Pepe Mujica, la fermesa de Fidel Castro, la dignitat de Lluís Companys, la genialitat de Salvador Dalí, la mirada enigmàtica de Sigmund Freud, l’alegria de Miquel Martí i Pol, l’espiritualitat de Ramon Llull o la rebel·lia del Ché Guevara, per citar-ne només uns quants.
Amb alguns d’aquests personatges Antoni Miró va tindre, o continua tenint, una amistat personal. És el cas d’Isabel-Clara Simó, Antonio Gades, Salvador Espriu…i particularment, al meu parer, amb Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster. Ovidi més que un amic fou com un germà. El cantautor d’Homenatge a Teresa tenia una relació molt particular amb el poeta de Burjassot i això contribuí a enfortir les relacions de tots dos amb el pintor alcoià. És així que Antoni Miró ha begut de l’assaig lúcid de Joan Fuster, de la ràbia de La Fera Ferotge d’Ovidi i de la força i senzillesa dels versos d’Estellés.
Miró i Estellés, heus ací dos amics que compartien somnis i ideals, un com a artista i l’altre com a poeta. Però també compartien personatges que admiraven. Si visqués Estellés, de segur que a aquests quadres del seu amic Antoni Miró els hi afegiria uns versos. Uns versos al millor cartellista que hem tingut els valencians: “Has retornat de camins obscurs,/ric de les claredats guanyades,/de poblar els murs de la terra/amb esquemes de dur propòsit.” (Josep Renau); al cantautor alcoià que sobtadament vingué com un “Sol d’estiu”, de negre, inflamat i amb la “Gola seca”: “Sona una veu: és Ovidi Montllor./Cantava al mig de la nit, de les serres./Cantava un foc de foguera silvestre.” (Ovidi Montllor); al pintor que millor sabé plasmar els horrors de la Guerra d’Espanya: “Picasso,/Picasso,/jo invoque/el/teu/nom/impossible/mentre brame nit endins, amb les banyes enlairades,/coronades de llorers,/el/brau/negre/de/ Guernica.” (Pablo Picasso); al filòsof que ens donà instruments per analitzar la història des de la lluita de classes: “Ací hi ha un nom, i és el nom de Karl Marx./Ell, des de lluny, auscultà, dia a dia,/el cos d’Alcoi, va consultar a Engels.” (Karl Marx); al president català que fou vilment assassinat pel feixisme: “He vist com treien el cos/mullat,/apallissat,/destrossat,/assassinat/de Lluís Companys/amb espardenyes./Li retien honors, amb canyots/i escopetes de fusta.” (Lluís Company); uns versos a un dels millors poetes avantguardistes que hem tingut, al poeta de “Poema de la rosa del llavis”: “Fossar de les Moreres, el rei/de ferros, de llaunes, Santa Maria del/Mar, jo he guardat fusta/al moll, Salvat Papasseit.” (Salvat Papasseit); a un dels més universals escriptors en la nostra llengua: “M’he submergit dintre el teu món/atarantat per focs, per besllum,/llistant el món acabat de nàixer.” (Ramon Llull). I també hi afegiria uns versos al quadre de Miguel Hernández: “Viu fum de pólvora/i d’ales quietíssimes./Ací espera/Miguel Hernández, savi/d’una altra saviesa./Sols, llistons, ossos.”; al de l’universal Antoni Gaudí: “D’aquí a uns moments en creuar/el carrer/un tramvia matarà Gaudí,/que passava amb un ciri a la mà/encara bruta la roba de guix.”; a Miquel Martí i Pol, el poeta d’Estimada Marta, un dels millors poemaris que mai s’han escrit en la nostra llengua: “Roda de Ter, el/pont,/la fàbrica,/el riu./Però jo recorde una casa./Però jo recorde una flama/que alena,/tenaçment, combatuda per/vents contraris.”, i escriuria uns versos, estèticament incorrectes i agosarats, al seu amic Joan Fuster: “I l’estellés arribava de nit dins un taxi negre/i trucava impertinent a la porta de sant Josep/Joan Fuster i l’Estellés miren estupefactes/l’escassa amenitat dels jorns i els assumptes/fumen del ros tots dos callen i beuen whisky,”, i recordaria els bons moments viscuts amb Montserrat Roig: “Un diumenge de l’estiu de 1972 vaig haver d’acompanyar Montserrat Roig a casa de Joan Fuster. Per tal de fer temps, Montserrat i jo vàrem recórrer l’Albufera. Joan Fuster ens esperava, en fi, i després de dinar a Cullera va transcórrer tota una tarda de conversa que recorde, per moltes raons, amb absoluta nitidesa”, o amb Maria del Mar Bonet: “A tu, Maria/del Mar Bonet. Molt lentament t’escric/lletra d’amic/pecaminós que molt t’estima”. I escriuria uns versos sentits a Salvador Espriu: “M’agradaria escriure-li a Salvador Espriu./Més/no/he/pogut/saber/si/estic/viu./En/semblants/circumstàncies,/quin cavaller li escriuria a Salvador Espriu?. I no se n’oblidaria d’escriure unes línies a Federico Garcia Lorca, poeta assassinat pel feixisme: “Plorem per Federico/la tenebrosa nit de saint Paulí/saint jean-des-pins de nit era una fira”, i unes altres al poeta de Marinero en tierra, Rafael Alberti: “Tango/era l’hora marítima d’avieno/aquest gerani és per alberti”. I tampoc se n’oblidaria d’aquell dia que passà amb l’Ovidi i el mateix Antoni Miró: Ací Al-Azrak va perdre la batalla./Això ens va dir Toni Miró, sol·lícit./Oh aquella nit des d’Alcoi a Alacant!
Estellés, però, encara hi afegiria uns versos més, uns versos al cantautor del Carrer Blanc, Raimon, un quadre que presideix aquesta exposició i que il·lustra la portada del catàleg. Un quadre que ens mostra la força i la ràbia de tot un poble. La veu que va portar Al vent, aquell moviment de la Nova Cançó que va fer trontollar aquella llarga dictadura, aquelles cançons d’Un temps i d’un país: “I tots els pobles de la terra amarga/es troben bé dintre la seu veu,/aquesta veu que va nàixer a Xàtiva/i, adolescent, duia l’ala cremada,/els ulls ratllats pel matiner espant,/record d’un foc en un muntó de cendra.”
Comptat i debatut, si us passeu per l’Espai Cultural de Sant Domènec de Xàtiva i ho podeu fer al llarg de tot el mes de maig, podreu gaudir d’aquesta exposició, d’aquests ‘Personatges’, que, en paraules de Santiago Pastor Vila, Antoni Miró “vol informar-nos d’algunes claus del seu posicionament concret envers la realitat social, cultural i política que ens envolta”
