De sobte, per art d’encantament, d’un dia a l’altre el país dels valencians fou trinxat administrativament, dividit en províncies. Ep!: «província», perquè així eren dits a Castella els díhuit territoris amb vot a Corts, els castellans. El mot sorgí a la fi del segle XVI com a districte fiscal i —vegeu— temps a vindre es convertí en el nom dels districtes del model centralitzat, d’inspiració francesa, en què els liberals espanyols volgueren convertir la seua «Nación» naixent.
Primerament un advertiment. Com a estudiós de la història descric els esdeveniments del passat. Reconec, però, una necessària modalització del discurs quan s’escau, oimés quan va adreçat a la divulgació. Això és aplicable a la docència i no per això pretenc adoctrinar com un capellà, sinó ensenyar. Al títol ja modalitze, a dretcient: divisió provincial = trinxament. «Trinxar», segons el DIEC, «partir en trossos (la vianda) per servir-la». No la vianda, però sí el país, el dels valencians, el ben bé trinxaren els liberals espanyols al segle XIX, i no només el país dels valencians. El trinxaren en trossos per a ben servir-lo a les apetències impositives del govern central. D’antuvi i sempre era això el que interessava: recaptar, espletar. Així nasqueren unes «províncies» dites de Castellón de la Plana, Valencia, Alicante, i fins i tot de Játiva, puix que la ciutat de la Costera també fou elegida per a ser capital d’una província naixent que no reeixí. Imagineu-vos —i la cosa anava de debò— que la proposta del govern liberal de 1822 haguera prosperat. Ara la verborrea institucional s’ompliria d’al·lusions a la «Comunitat» formada per Castelló, València, Alacant i Xàtiva i, potser, fins i tot seria una Xàtiva reclamant que els habitants de la seua província són xativins i no valencians, amb premsa manipuladora provincialista criticant el centralisme de València, algun imbècil reclamant pertànyer a Castella-la Manxa i fins i tot una elit de beneits entestada a parlar la llengua de Castella, però que diria que a Xàtiva es parla xativí i no pas valencià. I el que diga el contrari, ja sabeu, adoctrina.
L’origen de la «província»
Podien haver-li dit —a saber— intendència, departament, el que siga. El cert és que en 1590, en època de Felip II (I de valencians, catalans estrictes, balears i pitiüsos i aragonesos), a Castella s’introduí l’impost dit de «millones» que gravava el consum de vi, vinagre, oli, carn, sabó i ciris de sèu. Foren definits aleshores díhuit territoris representats per ciutats amb vot a Corts: Burgos, Sòria, Valladolid, Lleó, Zamora, Toro, Salamanca, Àvila, Segòvia, Guadalajara, Madrid, Toledo, Conca, Regne de Múrcia, Regne de Sevilla, Regne de Còrdova, Regne de Jaén i Regne de Granada. Ah!: les províncies basques i Navarra estaven exemptes. Com veieu, Euskal Herria ha gaudit de sempre d’un règim especial, privatiu en matèria fiscal; així que no vinga ara el babau de torn descobridor de la sopa d’all reclamant no sé què de si els bascos tenen això o tenen allò. Com diem a casa nostra, a casa dels valencians, «cada terra fa sa guerra».
En 1623 s’amplià el nombre de províncies castellanes amb la inclusió de Galícia i Palència, segregades de Zamora i Toro respectivament. Al país dels valencians, aleshores Regne, existien governacions, dues, la d’Oriola i la de València, i aquesta segona amb tres subgovernacions, la de València estricta, la de Dellà lo riu Uixò (Castelló) al nord i la de Dellà lo riu Xúquer (Xàtiva) al sud. La derrota del Regne a la guerra de Successió, que fou incorporat a Castella, eliminà la divisió foral i tradicional del territori, al qual, a més a més, se li escindí Cabdet, que com a càstig pel seu austriacisme fou agregat a la castellana Villena.
Els ministres principals del nou rei dels castellans i a la força dels valencians, francesos, copiaren el model francès d’intendències. Així, el superministre de Felip V, Jean Orry, introduí la figura de l’intendant francès, mena de delegat d’hisenda amb amplis poders executius. Ara bé: el Regne de València, país ocupat, fou governat per un capità general, autoritat militar amb competències en els afers civils i que presidia l’Audiència, el tribunal de justícia, com en els altres territoris de l’antiga Corona catalanoaragonesa. Fins i tot els borbònics del segle XVIII reconeixien l’Espanya de debò, la castellana, i la que no ho era. Ara, amb el finançament de les dites «comunitats autònomes» també ho fan. Els valencians continuen tenint la màcula històrica de no ser Espanya de debò, mal que li pese al tripartit del Botànic i s’encaboten a negar-ho els inquisidors denunciants de docents que s’embolcallen en la rojigualda i vomiten valencianofòbia.
L’Espanya naixent, convertida en Nación, necessitava d’una ordenació «racional» del territori i d’aquí l’elaboració d’un Prontuario o nomenclàtor de los pueblos de España (1785), promogut pel comte de Floridablanca, supersecretari de Carles III. El Regne de València, que encara conservava el nom, restà com estava, sense Cabdet. De moment, i gràcies, foren respectats els límits dels antics estats catalanoaragonesos.
No obstant això, la qüestió no restà tancada. El mallorquí Miquel-Gaietà Soler, convertit en superintendent general d’hisenda durant el govern de Carles IV, fou el responsable del primer trinxament del País Valencià: per Reial Decret de 25 de setembre de 1799 creà les províncies marítimes d’Oviedo, Santander, Màlaga, Cadis, Cartagena i Alacant (no, però, amb l’extensió de hui, limitada a l’antiga Governació d’Oriola). La proposta, però, no tingué temps a reeixir. La guerra del Francès anava a sotragar els fonaments de la monarquia borbònica hispànica. El govern del nou rei «d’Espanya», Josep I Bonaparte, propicià una nova divisió provincial que, ara sí, trencava les demarcacions històriques. El 17 d’abril de 1810, per Reial Decret, es tragueren del barret, calcat del model francès, trenta-huit prefectures que prengueren el nom d’accidents geogràfics, com a França, dividides cadascuna en tres subprefectures. Així, en territori valencià foren creades les prefectures de Guadalaviar Bajo (València i Castelló, amb Requena) i Cabo de la Nao (Alacant, incloent-hi Xàtiva, Gandia, Almansa i Iecla). El nord, els Ports i el Maestrat, eren integrats en la prefectura de l’Ebre, amb capital a Tarragona. Ah!: l’autor de tal despropòsit fou el mexicà (aleshores en deien novohispà) José María de Lanz.
El país acaba trinxat
El projecte del govern de Josep I no reeixí. No tingué temps d’implementar-se i, a més a més, la França napoleònica s’annexionà el Principat de Catalunya (12 de gener de 1812), que dividí en quatre departaments: Montserrat (Barcelona), Ter (Girona), Sègre (comarques nord-occidentals) i Bouches-de-l’Èbre (Lleida i Tarragona). Mentrestant, a Cadis, els «constitucionalistes» allà reunits, proposen una nova divisió provincial. D’antuvi, respectaren la del nomenclàtor de Floridablanca, però aquests «constitucionalistes» no pretenien reconèixer —ai llas!— els límits històrics. Un altre mallorquí, Felip Bauzà (1813), dibuixà un nou mapa de províncies. El País Valencia fou llavors capolat en tres províncies: una nord amb capital a Sogorb, a la qual se li escindia la comarca dels Ports (ai Ximo el Morellà, que si es descuiden, deixes de ser valencià) i se li afegia la comarca del Montsià, una central amb capital a València i amb l’afegit de Requena i la Plana d’Utiel, i una meridional amb capital a Alacant, sense afegitons no-valencians. Vegeu amb quina lleugeresa els legisladors de Cadis feien i desfeien. Ferran VII retornà a Espanya i envià a pastar fang l’obra de les Corts gaditanes. Per Reial Decret de 4 de maig de 1814 suprimí les diputacions provincials i els ajuntaments «constitucionals» tot retornant a la situació anterior a 1808.
Els liberals, després del pronunciament de Riego, tornaren al poder en 1820. Tornen a insistir en la divisió provincial i les Corts emeten un Decret, el 59 amb data de 27 de gener de 1822, a partir dels informes de Felip Bauzà i el basc José Agustín de Larramendi. Es constitueixen, en territori valencià, les províncies de Castelló de la Plana (sense l’Alt Palància), València (amb l’Alt Palància i la castellana Requena però no Utiel), Alacant (sense el Baix Segura que passa a Múrcia) i —atenció— Xàtiva, amb Alzira, Gandia, la Vall de Cofrents, la Marina Alta fins a Calp i Cabdet. Vegeu: Cabdet de nou valenciana.
Ah!: l’opinió dels habitants dels territoris, aquests «liberals» se la passaven pels dídims. Ideològicament estaven fanatitzats per l’ideal de l’estat-nació que negava qualsevol particularitat diferent de la Castella-Espanya que assumien com a única Nación possible, fins i tot a Amèrica. Ferran VII tornat al poder absolut, l’1 d’octubre de 1823 restà abolida tota l’obra legislativa de l’anomenat Trienni Liberal i, doncs, el projecte de divisió provincial de 1822, que mai no arribà a implementar-se. Els absolutistes, per necessitats administratives, volgueren ressuscitar les diputacions (Castelló de la Plana, València i Alacant), però no trencaren les divisions tradicionals. El Regne de València mantingué els seus límits intactes amb l’excepció de Cabdet.
Mort Ferran VII (29 de setembre de 1833), el nou govern dirigit per la reina regent governadora, inicià de seguida els treballs per a la instauració d’una nova divisió provincial. La regent Maria Cristina encomanà al seu ministre de foment, Javier de Burgos, l’elaboració de la divisió en províncies del territori espanyol de la Península i illes adjacents. Així nasqué, per Reial Decret, el 30 de novembre de 1833, la divisió provincial que hui dia, amb alguns canvis és encara vigent. Eren 49 províncies, perquè les Canàries (capital, Santa Cruz de Tenerife) no havien estat dividides en dues demarcacions territorials. I així sorgí, com diu el pasdoble, Como una alfombra de flor, / es la región valenciana, / Alicante, Castellón y / Valencia la capitana. Vatua! Ja tenim l’embolic. Era una divisió, val a dir-ho, provisional, establerta per Reial Decret i no per llei de les Corts. El ministre Javier de Burgos, que no era un «liberal» abraonat, obria la porta a canvis i, de fet, algun es produí, però que només afectaren els límits entre una província i l’altra. De Burgos, de moment, s’estalvià problemes: respectà els límits dels estats de l’antiga Corona catalanoaragonesa llevat de Cabdet, que amb Villena s’integrà a la província d’Albacete. Ja anava bé trinxar-los els territoris, puix que les regions només tingueren un valor simbòlic. Altrament, conscient de la particularitat basca, respectà els noms tradicionals de les províncies d’Euskal Herria (Biscaia, Àlaba, Guipúscoa i Navarra).
Trinxats definitivament: províncies a la babalà
La Nación: Espanya. Cada província pugna per estendre el seu territori. El model de Javier de Burgos admet modificacions. Així, en 1836, un villener diputat per Alacant, va el tio i diu que Villena s’incorpore a la província d’Alacant. Li ho van preguntar als villeners? Nooooooo! El govern d’aleshores va i incorpora Villena (Castella i castellaníssima) a Alacant. Xe, però què us empatolleu? I què fem de Cabdet? Cabdet no, Cabdet es queda a la província d’Albacete. Bé, era aleshores el villener Joaquín López diputat per Alacant i subsecretari de governació. A Trinxa —com diem a Alacant— li pegà pels gossos i a aquest individu per convertir Villena en «alacantina». Ho aconseguí. Però els villeners, tant aleshores com hui, tan castellans com sempre. I després passa el temps i allò que era provisional es convertí en fixe: Villena castellana, capital del marquesat castellà homònim, en la província d’Alacant. Ara bé: una província bastida a partir de la Nación espanyola, o sia, tots espanyols encara que no us agrade. Igualment, Saix, província de Múrcia, fou segregada en 1836 d’aquesta i unida a la província d’Alacant. Oh, no! Més castellans. Alacant, mentrestant, perd la Safor i la Vall d’Albaida, que són unides a València.
Gandia i Ontinyent deixaren de ser Alacant i es convertiren en valencianes provincials en 1836. En 1847 Oliva, que formava part del partit de Pego, s’incorporà a la província de València. Com veieu, les ratlles administratives van i vénen. En 1837 i 1841 l’Ajuntament de Requena sol·licità oficialment formar part de la província de València. Ostres tu! I volien ser valencians. Expliqueu-li això a l’exalcalde de Requena, del PP, Javier Berasaluce. Van insistir i ho van aconseguir el 25 de juny de 1851. Ah!: la Diputació de València hi col·laborà. Aleshores això de si allà són castellans i ací valencians no funcionava. La Nación era Espanya i punt. D’altra banda, els de Bocairent es negaren a formar part de la província d’Alacant i d’aquí el mos sobre l’Alcoià que reflecteixen tots els mapes.
I ara què? Tres províncies
Tres províncies d’Espanya, convertides en generadores d’identitat. El Regne de València restà oblidat i, en el seu lloc, aparegué l’Espanya assimilacionista: a la província de Castelló eren castellonencs i a la d’Alacant alacantins, fins i tot u de Villena o Saix. Abans de la divisió provincial era impossible parlar de «castellonencs» i «alacantins» com a dos conjunts poblacionals diferents dels «valencians», ara sí. El topònim «València» crea ambigüitats, també el gentilici «valencià». Tres províncies que provoquen l’aparició d’una capçalera periodística de nom tan alienador, Las Provincias. Els valencians són relegats a tres províncies, perquè no en crearen més, i obligats a renunciar al seu passat. Amb el temps la divisió provincial s’instal·là en el subconscients de les persones: «valencià» és només l’habitant de la ciutat i de la província de València. Ep!: els de la Safor i la Vall d’Albaida són valencians perquè el legislador espanyol decidí que formaren part de la província de València en 1836. A Alacant, ja veieu, fins i tot durant el franquisme s’inventaren allò del Sureste (Alacant, Múrcia, Albacete i Almeria). Fins fa poc encara hi havia una capçalera periodística que el reivindicava, La Verdad, i el provincialisme espanyolista, a Alacant i província, és assumit per tot grup polític sucursalista de l’estat (PP, PSOE, Ciudadanos i àdhuc l’EU de la ciutat d’Alacant —els PCE— i els Podemos).
La província convertida en el nexe entre el territori perifèric i l’estat, això encara és hui, santificada per la Constitució de 1978 (article 141): «La província és una entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per l’agrupació de municipis i divisió territorial per a l’acompliment de les activitats de l’Estat. Qualsevol alteració dels límits provincials haurà de ser aprovada per les Corts Generals mitjançant llei orgànica». Gàtova, per llei orgànica, aconseguí passar de la província de Castelló a la de València, però això ha estat impossible quan el pas havia de ser d’una «comunitat autònoma» a una altra. Així, Cabdet ha estat condemnat a formar part de Castella-la Manxa, tot i els esforços per reintegrar-se al país dels valencians, i als de Requena, Utiel, Villena i Saix, tan castellans ells, ningú els ha preguntat si volen tornar a la seua regió —nacionalitat— històrica.
Javier de Burgos féu una divisió provisional, a corre-cuita, de l’Espanya peninsular i illes adjacents en províncies. Quasi dos segles més tard allò que féu continua vigent, fins i tot per sobre de la constitució de les «comunitats autònomes». No debades, l’article 3 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana diu: «El territori de la Comunitat Autònoma és el dels municipis integrats dins les províncies d’Alacant, Castelló i València». Les províncies, doncs, determinen el ser jurídicament valencià segons —és clar— la legalitat espanyola.
País Valencià, país trinxat. A hores d’ara els dubtes continuen sent molts sobre quin territori és valencià i quin no. Requena, Utiel, Villena i Saix són País Valencià? Cabdet ho és? El Baix Segura, històricament valencià però ara tan acostat a Múrcia, mereix ser-ho? Bé, interpel·lem-nos. No esmente els territoris citats debades. Altrament, he de reconèixer i alhora lamentar que l’alacantinisme provincialista ha traspassat els estrictes límits de la ciutat del Benacantil. La província ha creat sentiment de pertinença estrictament espanyol oposat al corònim «València» i al gentilici «valencià».
Hi ha manera de reparar el dany fet? Sí, amb l’educació, malgrat l’acusació persistent d’adoctrinadors. Una educació que ha d’incloure la denúncia clara, valenta i contundent de les províncies als mitjans de comunicació quan s’escaiga. No hem d’oblidar, a més a més, que el centralisme espanyol ha intentat unir de manera pertinaç les províncies de Múrcia i Albacete a les valencianes, o bé segregar la província d’Alacant per a unir-la a Múrcia. Així, en 1841, el ministre Francisco de Escosura, proposà que les províncies d’Albacete i Múrcia s’unissen al «govern general» de València. La llei arribà a aprovar-se, però fou suspesa quasi immediatament. En 1884, el ministre Segismundo Moret —vegeu el tio— creà una regió valenciana on incloïa les províncies de València, Castelló, Conca i Terol. Alacant era unida a Múrcia. Afortunadament, el projecte no reeixí. En 1891, un altre ministre de la I Restauració Borbònica, Francisco Silvela, redactà un projecte de llei en què incloïa, com en el projecte de De Escosura, Albacete i Múrcia en la regió valenciana. La proposta no anà més enllà de projecte.
I, arribats al segle XX, no oblidem l’invent del terme Levante. El mot féu forat i arribà a donar nom a una capçalera periodística, encara hui dia vigent, i a un equip de futbol, que passeja nom tan alienador pels estadis d’Espanya. El Consell Valencià de Cultura, afortunadament, en 1996, censurà el terme Levante o «Llevant» per a referir-se a les terres valencianes.
I fins ací la història de l’aberració provincial, encara vigent, i que per pusil·lanimitat, ningú s’atreveix a posar-li el punt i final. La Generalitat Valenciana fa temps que podria haver desproveït les províncies de tota mena de poder supramunicipal, tenia i té les competències per a fer-ho. No ho ha fet. Bé, hi ha molta boca que alimentar en el món de la política. Ara mateix les províncies subsisteixen com a mera institució simbòlica d’un centralisme que havia d’haver marxat però que es resisteix a fer-ho; i, si s’escau, com a instrument per a boicotejar el govern autonòmic que no coincideix amb el color polític del que governa la Diputació, com fa tan descaradament el govern provincial presidit pel pepero César Sánchez, un senyor d’Extremadura, a la Diputació d’Alacant.
