Va ser al petit bar d’un teatre on la va reconèixer. Disposava de poc de temps per adreçar-li unes paraules: aviat sonaria el timbre que avisaria els espectadors que la funció es reprendria. S’hi apropà i li recordà el seu nom. Ella va assentir a l’instant i li va dir que se’n recordava perfectament. Com si no haguessin passat els anys.
Un cop van deixar l’institut es van perdre la pista. Voluntàriament. Massa trasbals havien passat en aquella època com per deixar-ho córrer. La relació havia estat un fracàs. Cadascú va intentar passar pàgina però la realitat del moment present, amb el foc creuat de mirades furtives, indicava que encara hi quedava un caliu subjacent.
A la sortida del teatre es van retrobar. L’abraçada va ser efusiva. I el parell de petons a les galtes, també. Portava un perfum més bo que quan era adolescent. Ara, amb uns quants anys més a sobre, la trobava igual de bonica. S’havia tallat els cabells i vestia de forma ben elegant. Segurament es guanyava bé la vida. Potser havia aconseguit una bona feina. Potser, amb una mica de sort, encara era soltera.
Totes aquestes preguntes van ser respostes en un lloc impensable: el llit de casa d’ella. En aquell espai ampli i sobri van descobrir un nou univers. Allí van fer l’amor i allí van decidir el seu futur. Ara sense pors, sense excuses. Ja no calia amagar-se de res, ni calia que els pares aprovessin la seva relació.
En menys d’un any celebraven el compromís mutu de compartir les seves vides. Va ser una boda molt sentida, on les llàgrimes de felicitat no paraven de brollar.
Així van iniciar un nou camí. Fins que el destí va tombar tots els seus plans: una malaltia terrible es va emportar ben aviat la companya de vida.
Ara, ella s’havia quedat sense ella. Seria difícil refer-se de la tristor. Però la tristor, lentament, s’aniria esvaint. En el fons encara se sentia jov, i en el bar d’algun teatre sempre podria acabar reconeixent algú. Qui sap si de l’institut…
