Assentat al bancalet de la porta de la tenda, el tio Beceroles, corbella al puny, feia ratlles en terra, mirant de costat aquella gent de València que, a la redor de la tauleta de llanda, empinava el barral i ficava les mans en el plat fondo ple de botifarres en oli.
Tots els dies eixia de casa per a anar al camp i sempre feia el dimoni que encontrara algun conegut en la tenda del Rallat i, got va i aguileta ve, tocava migdia si era matí, o es feia de nit, sense que ell isquera del poble.
Allí s’estava aponat, amb tota la confiança del parroquià antic, buscant conversació en aquells senyors i esperant la convidada del trago i altres atencions que es gasten entre persones fines.
A part d’agradar-li més poc la faena que la visita a la tenda, era aquell vell tot un home de valia, a qui apreciaven en el fondo els mateixos que se’n burlaven. I si sabia aquell home, senyor! l històries?… Per alguna raó li deien Beceroles, perquè no li queia a les mans un tros de periòdic que no el llegira de principi a fi, cantant les paraules lletra per lletra.
La gent es reia en oir-li els contes, sobretot aquells en què eixien capellans i monges; i el Rallat darrere del mostrador, es reia també, content de vore els parroquians que, per a celebrar els relats, li feien a cada moment agarrar gots i obrir les aixetes.
El tio Beceroles, agraint un trago de la gent de València, desitjava contar alguna cosa i a penes oí que u anomenava els frares, ficà cullerada exclamant:
–Eixos sí que són pillos! Qui els enganye a ells…! Una vegada un frare enganyà a sant Pere.
I animat per la mirada curiosa dels xalers, començà la història.
«Era un frare d’ací prop, del convent de Sant Miquel dels Reis, el pare Salvador, molt volgut i apreciat per templat i espavilat.
Jo no l’he conegut, però el pare de mon pare encara s’enrecordava d’haver-lo vist quan visitava a sa mare i amb les mans creuades damunt la panxa esperava el xocolate a la porta de la barraca. Quin home! Pesava prop de deu arroves; quan li feien hàbit nou entrava tot d’una peça; visitava al dia onze o dotze cases, i es feia en cada una dos onces de xocolate. I quan la mare de mon avi li preguntava:
–Què li agrada més, pare Salvador, uns ouets amb criaïlles o unes llonganisses en frit?
Ell contestava, en una veu com un ronquit:
–Tot barrejat, tot barrejat!
Així estava ell de guapo i pampolós: per allà a on passava pareixia regalar salut, i la prova era que quasi tots els monyicots que naixien en la redolada tenien els seus mateixos colors, la carota i un bescoll de tres lliures de cansalada a lo manco.
Però tot és mal: passar fam i menjar massa; i un dia a boqueta nit el pare Salvador, en vindre d’una fartadota després del bateig d’una criatura que tenia tota la seua estampa, bom!, pegà un ronquit que posà en alarma tota la comunitat i rebentà com un cuiro, encara que siga lletja la comparació.
Ja tenim el nostre pare Salvador corrent per l’aire com un coet, camí del cel, ja que no tenia dubte que allà era el lloc d’un frare.
Arribà a una gran porta tota d’or, clavetejada de perles com les agulles que trau la filla de l’alcalde quan és la clavariessa en la festa de les fadrines.
Toc, toc, toc!
–Qui és? –preguntà des de dins una veu de vell.
–Òbriga, senyor sant Pere.
–I qui eres tu?
–Sóc el pare Salvador, del convent de Sant Miquel dels Reis.
S’obrigué un finestronet a la porta i aguaità el cap el beneït sant, però pegant bufits i tirant-li purnes els ulls darrere de les antiparres. Perquè sapien vostés que el sant apòstol, com és tan vellet, està curt de vista.
–Xe! Poca vergonya! –cridà fet una fúria–. A què véns tu per ací? M’agrada la confiança! Arre, deshonrat, que ací no tens lloc!
–Vinga, senyor sant Pere, òbriga que es fa de nit. Vosté sempre està de broma.
–Com que de broma? Si agarre el gaiato, voràs tu, descarat! Que creus que no et conec, dimoni amb caputxa?
–Faça el favor, senyor Pere: siga bo per a mi. Pecador i tot, no tindré un lloquet, mas que siga en la porteria?
–Fuig! Mira quina penyora! Si et permetera entrar, en un dia et fartaries totes les coquetes en mel, i deixaries en dejú els angelets i els sants. A més, tenim ací no sé quantes benaventurades i mala faena em cauria a la meua edat, tindre d’anar darrere de tu sense llevar-te els ulls de damunt! Vés-te’n a l’infern o gita’t a la fresca en un núvol. S’ha acabat la conversació.
Tancà amb ràbia el finestronet, el sant, i el pare Salvador es quedà a la fresca, oint allà llunt els guitarrons i les flautes dels angelets que, aquella nit, feien cantada a les santes més guapes. Passaren les hores i el nostre pare ja pensava de prendre el camí de l’infern a vore si el rebien millor, quan entre dos núvols va vore eixir i acostar-se una dona tan gran i tan grossa com ell que caminava engrunsant-se, com si espentejara la panxa que portava per davant com un globus.
Era una mongeta morta d’un còlic de confitura.
–Pare –digué dolçament al frarot mirant-lo amb ulls tendres–, que no obrin a estes hores?
–Aguarda’t, ara entrarem.
No sabia aquell home! En un moment s’havia inventat una de les seues tracamandanes.
Ja saben vostés que els soldats que moren en la guerra entren de seguida al cel. I si no ho sabien, ja ho saben. Entren tal com arriben, els pobrets, amb botes i esperons, com a premi per la seua desgràcia.
–Tira’t les faldes al cap –digué el frare.
–Però, pare meu! –retrucà tota escandalitzada la monja.
–Fes el que et dic i no sigues albercoc –cridà el pare Salvador amb autoritat–. Vols disputar amb mi que tinc tants estudis? Què saps tu de la manera d’entrar al cel?
Obeí la mongeta al pare Salvador i en la fosca començà a lluir un redolinet gran i blanc, com si haguera eixit la lluna.
–Ara aguanta’t forta!
I d’un salt, el pare Salvador muntà al be de la companya.
–Pare, que pesa molt! –cridava sufocada la pobreta.
–Aguanta i pega bots, que de seguida entrem.
Sant Pere, que arreplegava les claus per a anar-se’n a dormir, sentí tocar a la porta.
–Qui és?
–Un pobre soldat de cavalleria –contestà una veu trista–. M’acaben de matar mentres renyia contra els moros enemics de Déu i ací vinc amb el meu cavall.
–Entra, pobret, entra –digué el sant obrint mitja porta.
I va vore en la fosca el soldat pegant-li taconades al cavall, que no sabia estar-se quiet. Quin animal més desficiós! Intentà el venerable porter buscar-li el cap, però va ser impossible; pegant botets li presentava sempre la gropa i, al fi, el sant, per por que li soltara un parell de coces, digué, pegant-li unes palmadetes a les anques fines i grosses:
–Passa, pobret soldat, passa avant i veges d’aquietar la bèstia.
I mentres el pare Salvador es ficava cel a dins galopant damunt la gropa de la monja, sant Pere tancava la porta per aquella nit, alhora que marmolava amb admiració:
–Redéu, quina batalla hi ha per allà baix!, quines sabrades!, a la pobra haca no li han deixat ni… el rabo!»
