I
El primer dia que a Nelet el van enviar sol a la ciutat, la seua intel·ligència de xiquet maldestre va endevinar vagament que estava a punt d’entrar en un període nou de la seua vida. Començava a ser un home.
Sa mare es queixava de vore’l jugar a tothora, sense servir per a altra cosa. I el fet de penjar-li el cabàs a l’esquena i enviar-lo a València a arreplegar fem equivalia a la sentència que, a partir de llavors, hauria de guanyar-se el rosegó negre i la cullerada d’arròs fent una alguna cosa més que botar séquies, tallar flautes en els canyars verds o formar corones de flors roges i grogues amb les flors espesses que adornaven la porta de la barraca.
Les coses anaven malament. El pare, quan no treballava els quatre terrossos en arrendament, anava amb el carro, vell, a carregar vi a Utiel. Les germanes treballaven a la fàbrica sedera filant capoll. La mare treballava com una bèstia tot el dia. I el menut, que era el gandul de la família, havia de contribuir-hi amb els deu anys, encara que no fóra més que agarrant-se al cabàs, com feien altres de la seua edat, i augmentant el femer del costat de la barraca, tresor que enfortia les entranyes de la terra en vivificar la producció.
Va eixir de matinada, quan per entre les moreres i les oliveres es marcava el dia amb un resplendor d’incendi llunyà. En l’esquena, sobre la camisa basta, ballotejaven al compàs de la marxa la cua flotant del mocador nugat al pols i el cabàs d’espart, que pareixia una gepa. Eixe dia estrenava roba. Uns pantalons de pana del pare que podien anar a soles per tots els camins de la contornada sense risc de perdre’s i que, acurtats per la tia Pasquala, se sostenien gràcies a un tirant creuat a la bandolera.
Va córrer una mica en passar per davant del cementeri de València, per semblar-li que a eixa hora podien eixir els morts a prendre la fresca. I quan es va vore lluny de la fúnebre placeta de palmeres, va moderar el pas fins a ser un trot tranquil.
Pobre Nelet! Anava com un explorador de territori misteriós cap a aquella ciutat que, banyada pels primers rajos del sol, retallava la cresteria roja de teulades i torres sobre un fons de blau blanquinós.
Dos o tres vegades havia estat allí. Però emparat per la mare, agarrat a la falda, amb por de perdre’s. Recordava amb espant el rebombori sorollós del mercat i els municipals de front arrugat i bigot cerrut, terror de la gent menuda. Però, tot i els perills espantables, tirava avant, amb la fermesa de qui va cap a la mort complint el seu deute.
A la porta de Sant Vicent es va animar veient cares amigues, fematers de categoria superior, amos d’una haca vella per a carregar el fem i sense més esforç que estirar el ramal, cridant pels carrers el famós pregó: «Ama, hi ha fem?».
U era veí del xic. I fins i tot es murmurava que estava enamorat d’una germana, encara que no feia més que dos anys que pensava declarar-li la seua passió. Circumstàncies que no van impedir que amb poques paraules pegara un esglai a Nelet.
De segur que no portava llicència. Que no sabia el que era? Un paperot que calia traure, soltant diners, allà al Repés. Sense ell calia moure bé les cames per a fugir dels municipals. Si l’enganxaven, mals puntellons li amollarien. Alerta, xiquet!
I enfortit per advertiments tan consoladors , el pobre xic va entrar a la ciutat buscant els carrerons més solitaris i tortuosos, mirant amb cobdícia els rastres fumejants que deixaven els cavalls a l’empedrat, sense atrevir-se a ficar al cabàs eixes riqueses per por d’acatxar-se i sentir al muscle la mà d’un botxí amb quepis.
Allò forçosament havia d’acabar malament.
Es va oblidar de tot en una placeta, veient com jugaven al bou un grup de pelats de bruses llargues i bossa de llibres gruixuda, retardant el moment d’entrar a escola, però d’improvís va sonar el crit de «la ful», que anunciava l’aparició d’un municipal dels més lletjos. I tots es van desbandar al galop com a tribu de salvatges sorpresa en el millor dels seus ritus misteriosos.
Nelet va fugir espaordit, pensant que en la maleïda ciutat tot eren problemes, amb la gepa d’espart a l’esquena i atropellant en la desbocada carrera una vella que agranava tranquil·lament el portal.
No seria fluixa la pallissa que li pegarien a casa en vore’l que tornava amb el cabàs buit. I eixa consideració va ser la que li va donar valor. Arribaven fins a ell els crits dels altres fematers en els carrers immediats, aguts, insolents, com a escatainejos de gall. I tímidament, tement que algú el sentira, va murmurar, amb veu que s’assemblava al bel d’un be:
–Ama, hi ha fem?
I així va recórrer un parell de carrers.
–Entra, xiquet, entra.
Era una bona dona que li feia senyals, indicava el fem que acabava d’amuntonar al costat d’una porta. Però, quina dona més simpàtica! El regal no era gran cosa. Pols, puntes de cigarret, corfes de creïlla i fulles de col: el fem d’una casa pobra. Nelet ho va arreplegar tot amb la satisfacció de l’aventurer que triomfa per primera vegada i va tirar avant, mirant els balcons, els pisos superiors, que ell anomenava cases grans, on es menjava bé i a la covarxa de la cuina hi havia tant com per a ficar la mà i el colze.
Però, redéu! –es va rascar el front roig, ple d’arraps–, perdia el temps. Havia oblidat les seues relacions de la ciutat: la casa de Marieta, la germana de llet, on havia estat alguna vegada amb sa mare.
I després d’indecisions i marrades va arribar per fi amb el carrer ombrienc i solitari, prop dels jutjats, i amb la casa de pati humit, en el pis principal de la qual vivia don Esteban l’escrivà.
Aquell matí era de desgràcies.
Al pati hi havia la portera, una bruixa que el va rebre amb la granera a la mà; faltà poc perquè el saludara amb dos colps de salpasser a la cara. No volia porcs que li embrutaren l’escala. Tots els inquilins tenien femater. Fora, canalla! Qui sap si podia pujar amb intenció de robar!
I el tímid llauradoret, retrocedint davant la iracunda bruixa, protestava amb veu feble, repetint sempre la mateixa excusa. Era el fill de la tia Pasquala, a la qual tota Paiporta coneixia, la mare de llet de Marieta, no era prou?
Però ni el nom de la tia Pasquala ni del mateix esperit sant ablania la portera i la granera. I Nelet, retrocedint, es va vore al carrer. I allí es va quedar amb cara de fava davant d’una paret vella, arrapant els algepsots solts i espiant de reüll les evolucions de la vella. La va vore entrar a la cofurna de la porteria. I cautelosament va travessar el portal, sense que el vera, i va pujar per l’escala de taulells antics, estirant tímidament la borla d’estam que penjava davant l’enorme i conventual porta del primer pis.
No va ser poquet el que es va riure la criada, brava mossa de les muntanyes de Terol, en obrir la porta i trobar-se aquell monyicot panxut que era més xicotet que el cabàs.
Què hi buscava? Allí tenien qui s’emportara el fem. I Nelet, torbat pel bon humor de la xurra, no sabia què dir.
Però, de sobte, se li va obrir el cel. O, el que és el mateix, va vore per darrere de la falda de la criada una cara morena, allargada i ossuda, amb el cabell rebel cruelment estirat cap al bescoll, els ulls grossos i negres, animats per una espurna d’eterna curiositat, i el cos llarg i desmanegat pel creixement prematur.
La xiqueta el va reconéixer de seguida. No debades van transcórrer els anys dormint davall del sostre de la barraca i en el mateix llit, i van passar els dies al costat de la séquia, estesos sobre el ventre, amb la cara tenyida de suc de safanòria. Era Nelet, el fill de l’ama, la mare de llet.
El va agafar de la mà amb cert aire de xiquet, propi del desmanegament amb què portava la falda, i els dos es van dirigir a la cuina seguits per la somrient xurra, a qui li feia gràcia l’aire tímid i taciturn del xiquet.
II
Va arribar a la barraca amb el cabàs per omplir. Però no podia dir que li havia anat malament en la seua primera expedició.
Aquella xurra el volia de veritat des que va saber que era germà de la senyoreta. Ella mateixa li va omplir el cabàs, buidà tot el poal de fem de la cuina sense importar-li el que poguera murmurar el femater de la casa, un vell que podia al·legar els drets adquirits en onze anys. Nelet el desbancava. I la bona xica, per afirmar la seua protecció, li va regalar mitja cassola de guisat de la nit anterior i una muntanya de rosegons, que el xic anava engolint-se amb la calma d’un remugador, pensant que si durava la bona ratxa es posaria tan redó i gros com el capellà de Paiporta.
I Marieta? El mirava menjar amb alegria, com si fóra ella mateixa la que assaboria el guisat amb fam endarrerida. Fins i tot va voler que li donaren vi. I si el veia fer un descans, passava revista a tots els d’allà, preguntant com estava l’ama, si tenien molts animals, si el pare encara anava pels camins, si vivia Negret, el gosset sec, magatzem de puces, que udolava com un condemnat en acostar-se algú a la barraca. I si la figuera, tan frondosa a l’estiu, soltava aquella pluja de llàgrimes negres i suaus que queien, xap!, dolçament a terra, esclafint la mel i el perfum de les entranyes roges.
I després de la fartada substanciosa, va arribar per a Nelet el moment de les sorpreses, en vore la col·lecció de nines, els vestits, els barrets… Tots els regals amb els quals l’escrivà obsequiava la filla. Bé es coneixia que era l’única, que havia quedat sense mare quasi en nàixer i que el vell don Esteban no tenia altre carinyo a qui dedicar els bons cèntims que arrapava en el jutjat.
Seguia a la seua Marieta per tota la casa, admirant les magnificències que la xiqueta li mostrava amb una mal dissimulada satisfacció d’amor propi. El saló el va deixar bocabadat pel cadiratge de primer terç de segle i els adorns, que evocaven el record de les subhastes judicials. Però la seua admiració es va transformar en espant davant d’una porta ajuntada. Allí dins treballaven el pare amb dos escrivents i se li sentia la veu campanuda: «Providència que dicta el senyor jutge…».
Redéu! Allò espantava a Nelet més que els municipals. I va mamprendre la tornada cap a la cuina.
En fi, la seua primera visita li va fer experimentar la satisfacció de qui es troba establit i té clientela.
Entrava de matí a la ciutat, carregava tall a tall el que bonament trobava pels carrers. I directe a eixa casa, on es colava com si fóra un inquilí.
La bruixa de la porteria ara es guardava la granera. I fins i tot el protegia, el recomanava a les criades dels altres pisos. I en el principal tenia la xurra, que sempre trobava als racons del rebost alguna cosa sobrant, que abans era per als gats i ara s’engolia Nelet. Quins matins! Arribava quan la casa estava en el rebombori del despertar.
Els escrivents, al despatx, es bufaven les mans, preparant-se per a agarrar les plomes i embrutar paper d’ofici. La xurra, per dins, ventilava els llits amb esbatussades furioses als matalafs. I Marieta, d’anar per casa, amb el pèl despentinat i una falda a mitjan cama, arrapava els corredors amb la granera per a agradar el pare, que volia una xica «molt dona de sa casa».
I al menjador hi havia don Esteban, un escrivà terrible, imatge per a Nelet de la justícia, que pot pegar i clavar en la presó, assentat davant d’un xocolate fumejant, amb les ulleres per a llegir el periòdic i murmurant automàticament en entrar el xic:
–Hola, xiquet! Com està la tia Pasquala?
Però el terrible estaquirot no tardava a aïllar-se al despatx per a preparar el que després havia de dir al senyor jutge sobre el paper segellat. I la casa pareixia que s’alegrava quan desapareixia.
Sonaven rialles en aquell ambient dens d’habitacions tancades, on surava encara la calor del son i la pols alçada per la neteja. Els gats joguinejaven a la cuina amb el cabàs del femater, mentres el xiquet se sentia feliç ajudant a la xurra amb la seua bona voluntat de bèstia de càrrega o xarrant amb Marieta de coses tan interessants com les últimes i verídiques notícies que succeïen a Paiporta i contornada.
Oh! A aquella xica li feia encara la barraca miserable i els terrers sobre els quals s’havia adonat per primera vegada que existia. Parlava de la tia Pasquala amb més entusiasme que de sa mare, a la qual només havia vist en el retrat fosc que hi havia al saló, figura melancòlica que semblava que pressentia davant del pintor l’arribada de la maternitat del braç de la mort.
Que bé que s’estava a la barraca! Ja havia passat temps, però ella recordava, amb la vaguetat de comprensió dels primers anys, aquelles nits a l’estudi, afonada en els matalafs tous de pellorfa de dacsa que sonaven encara u no s’havia menejat, defesa per l’anell poderós de músculs que formaven els braços de la mare de llet, adormint-se al caliu de les mamelles voluminoses, sempre plenes i fermes. Després, l’alegre despertar, quan el sol es filtrava pels badalls del finestró i piulaven els teuladins al sostre de palla de la barraca, contestant als escatainejos i grunyits dels habitants del corral. El perfum fort del blat, les emanacions fresques de l’herba i les hortalisses difonent-se per l’interior de la vivenda emblanquinada, olors confoses i atropellades pel vent que, passant per les files de moreres i a través de la figuera, pareixia que feien cantar les fulles tremoloses. I la vida bohèmia, alegre i descurada als camps immediats, que recorria amb les cames vacil·lants de dos anys, sense atrevir-se a arribar a la revolta del camí, ple de fang i travessat per les carrilades profundes que deixaven les rodes, ja que la seua imaginació naixent havia inventat que allí forçosament devia acabar el món.
¿I quan el pare arribava d’un d’aquells viatges llargs de carreter i en sentir els cascavells dels matxos i el rec-rec de les rodes, eixien tots al camí a rebre’l amb creus de canya, com si fóra una processó de les de Paiporta? ¿I quan a la vora de la séquia, quasi seca, es coronaven de dompedros, es penjaven a la cintura fulles llargues de canya i amb el faldellí verd passejaven greument, imitant el pas de puntelletes d’aquelles verges i heroïnes que eixien en les cavalcades del poble? ¿I la vegada que es van pegar per una figa? ¿I quan, farts de safanòries, es tenyien la cara de morat i es rebolcaven per la terra rogencosa fins a assemblar-se a indis braus, espentolar la roba fina i brodada que enviava l’escrivà?
–Ah, Nelet! Que roín que eres de menut!
I la xica mirava pels balcons el carrer estret, en el qual vergonyosament entrava un raig de sol i en la mirada vaga de pardalet engabiat es llegia el desig de volar lluny, molt lluny, a aquells camps on l’esperaven la vida lliure i l’adoració de tota una família d’infeliços que la veneraven com si fóra d’una raça superior.
Però el pare no volia que tornara a la barraca ni un sol dia. Ho havia dit terminantment: cada cosa quan toca, i ara res bo podia deprendre entre aquelles bèsties.
Eixa negativa tenaç feia recordar a Nelet el moment en el qual es van emportar la xica a València. Quan la van furtar. Sí, senyor.
Enganyant-la, dient que només era per a uns quants dies i que no tardaria a tornar. Mentres la pobreta plorava, ell corria com un gosset darrere de la tartana, demanant amb laments al cruel escrivà que no li llevara la seua Marieta.
Redéu! Si fóra ara, que ja era quasi un home i li plantava una pedrada al més guapo…
I en això tocaven les deu. Eixien els escrivents amb les badanes repletes de documents, cap al jutjat, i el principal, en vore el femateret, arrunsava les celles.
–Però encara pares per ací? Tu acabaràs malament. Malfaener. A l’obligació, xiquet.
I el xicotet David, tot i aquelles pedrades precises que l’enorgullien, tremolava davant del gegant amb el terror que inspira l’infeliç l’home de justícia. I arreplegava el cabàs, eixia cap catxo, avergonyit, sense atrevir-se a mirar a Marieta… I fins el sendemà.
Alguna vegada, el record de l’existència idíl·lica a l’aire lliure perdia l’encant i era Nelet qui envejava de la seua germana totes les comoditats i esplendors de la vida de la ciutat.
Quins luxes! Els vestits de seda i vellut, els capells, que pareixien illes de flors. Tots els regals de pare, que Marieta ensenyava amb malsana coqueteria, atordien a Nelet. I com que per a ell no hi havien gradacions socials, com que el món estava dividit en gent de camp i senyoriu, la filla de l’escrivà li pareixia igual o superior a aquelles altres que havia vist alguna vegada en els carruatges de luxe.
Marieta el dominava, el feia passar enfavat els matins en aquella casa, obeint-la servilment, com allà, a la barraca, quan era una xiqueta plorosa i rabiosa.
I va transcórrer el temps, i s’estretí cada vegada més entre els dos germans el llaç d’afecte creat en les albors de la seua vida per l’existència quasi silvestre.
Nelet es feia home. Amb quinze anys ja era una vergonya que entrara de matí a la ciutat amb el cabàs, com un xiquet. Treballava els camps en arrendament, mentres el pare caminava pels camins. I per arreplegar fem a València tenia l’auxili d’un rossí vell, que el carreter havia traspassat al fill com a deixalla.
El pobre animal, amb el cap catxo com un misantrop, amb el llom flac martiritzat per les sàrries plenes, passava les hores davant la casa de l’escrivà, mirant amb els ulls vidriosos i entelats la vella portera, que feia calça, mentres el jove amo era dalt renyint amistosament amb la xurra o seguint com un serf a la senyoreta.
Ja era tot un home, cortés i rumbós amb les persones que s’estimava. Bé li pagava a la criada els antics guisats tranuitats; no arribava mai amb les mans buides. I de la sàrria eixien cap el primer pis un parell de melons verds i corretjosos, pimentons grossos i brillants, lletugues fresques, amb els corets ocults d’ivori ondat, o cols vistoses com a flors de blonda arrissada, luxes que arrancava directament dels terrers i que, si no en tenia, furtava tranquil·lament en els camps que trobava pel camí, amb la impudència del xiquet d’horta, avesat des que anava a gatameus a atracar-se de raïm i digerir-lo ajudat de les bescollades dels guardes.
I satisfet amb l’agraïment que li mostrava la criada pels obsequis, veient sempre en Marieta la xiqueta que en altres temps jugava amb ell i li arrapava per no res, a penes va arribar a fixar-se en la transformació sobtada que havia fet la xica.
Se li arredonia el cos, se li aclaria la pell, extremadament morena. Les clavícules agudes i la tibantor del coll anaven endolcint-se davall del coixinet de carn suau i fresca que pareixia que li embuatava el cos. Les cames llargues, en fer-se més grosses, es posaven en relació amb el bust. I com si a la roba arribara també el miracle, les faldes pareixia que creixien un dit cada dia, com a avergonyides que estigueren per més temps al descobert aquelles calces que amenaçaven d’esclafir amb l’expansió de la robustesa juvenil.
Marieta no seria una bellesa, però tenia la frescor de la joventut, vigor saludable i uns ulls valencians, negres, ametlats i amb eixe fulgor misteriós que revela el despertar del sexe.
I com si la xiqueta endevinara la proximitat d’alguna cosa greu i decisiva que la privaria en avant de tractar amb el seu germà com si encara caminara pels camps, parlava a Nelet amb serietat, evitant els jocs de mans, les intimitats pròpies d’una infància sense malícia ni preocupacions.
En fi, que un dia, en entrar Nelet a la casa, es va quedar sorprés, com si un fantasma li haguera obert la porta. Aquella no era Marieta. Li l’havien canviada.
Era una nina amb un monyo darrere, a la moda, i una falda llarga horrible que li cobria els peus.
Pareixia molt complaguda de vore’s dona, d’haver-se lliurat de la trena solta i la cama a l’aire, signes d’insignificança infantil. Però a ell li va faltar poc per a plorar, per a protestar a crits, com en aquella vesprada que corria darrere de la tartana suplicant al feroç escrivà que no li llevara la xiqueta. Per segona vegada li arrabassaven la seua Marieta.
I després… Horror fa recordar-ho! Aquella xurra despietada pareixia complaure’s en el seu dolor, en fer-li advertiments terribles.
El senyor li ho havia dit i ella ho repetia per trobar-ho molt just i per evitar-se reprimendes. Cadascú havia de posar-se on li toca. En avant, res de tutejament ni de Marietes i molt de senyoreta Maria, que era el nom de l’única propietària de la casa. Què dirien les amigues en vore un femater tractant de tu a tu a la senyoreta? Així que ja ho sabia: l’agermanament s’havia acabat.
I a Nelet, la naturalitat silenciosa amb què Marieta, o més ben dit, la senyoreta Maria, escoltava tot aquell cúmul de recomanacions absurdes, li feia més mal que les paraules de la xurra.
Tot el que s’ha dit –continuava ell– no era ni remotament que es pretenguera tancar les portes al xic. Ja sabia que el consideraven de la casa i que tota la cuina era per a ell. Però cadascú al seu lloc, d’acord?
Si no ho oblidava això, podia tornar en voler.
III
I va tornar, redéu! Per què hauria de deixar d’anar?
Anar a València i no entrar a eixa casa propera als jutjats era un fet que, per absurd, no havia pensat mai que poguera ocórrer.
I allí anava cada matí, a patir, reconeixent-se cada vegada més distanciat d’aquella a qui havia d’anomenar la senyoreta.
On era l’afany per parlar de les coses de la barraca?
Entrava Nelet en la casa amb la confiança de sempre, però percebia al seu voltant un ambient de fredor i indiferència. Era el femater i res més.
Alguna vegada va intentar ressuscitar en Maria l’entusiasme per la vida passada, parlant-li de l’ama i de la família, que tant l’estimaven. De la barraca, en la qual tots pensaven en ella. Però la jove l’escoltava amb cert malestar, com si li causara repugnància la rusticitat dels d’allà.
Ah, pobre Nelet! Decididament li havien canviat la seua Marieta. En aquella adorable nina no hi havia res que vibrara al record del passat. Pareixia que, en cobrir-se amb el pentinat de dona, se li havien esvaït tots els somnis de poesia campestre.
El pobre xic havia d’acontentar-se amb les converses llargues amb la xurra, en eixa cuina a la qual arribava el tecleig monòton de la senyoreta, que estudiava les lliçons en el piano del saló. Aquelles escales, incoherents i pesades, se li nugaven al cor, el commovien més que les melodies de l’òrgan de l’església de Paiporta.
I, damunt de les penes, la criada no sabia parlar més que de don Aureliano, un personatge que preocupava a Nelet i a qui va conéixer en parar un dia a la porta del despatx de l’escrivà.
Era un jovenet pàl·lid, ros, esquifit, amb lents d’or i gestos nerviosos. Un advocat acabat d’eixir de la universitat, que es preparava amb la pràctica per a ser habilitat de don Esteban, ansiós de descans, i que, al final, havia d’acabar fent-se l’amo del despatx.
I que parara en això! No ho deia el pobre femater, però ho pensava amb la confusió pròpia del seu trellat. Eixe presumit, que tenia cinc o sis anys més que ell, era una espina que tenia clavada al cor.
Desitjós de reconquistar l’afecte de la senyoreta, Nelet multiplicava els obsequis amb tanta rudesa com bona voluntat.
L’haca arribava moltes vegades a València amb les sàrries plenes de fruita o hortalisses fresques. Els camps del camí tremolaven en vore’l arribar, temien l’espigolamenta folla que feia, l’afany immoderat d’obsequiar, sense enrecordar-se que hi han amos en el món i guardes que li poden pegar una pallissa. Però tant de sacrifici no rebia altra cosa que algun somriure automàtic o un «gràcies!», com es dóna a qualsevol, i els regals anaven a la cuina, sense trobar altres elogis que els de la xurra.
En canvi, a la taula del menjador, o al saló sobre el piano, cada matí veia el pobre Nelet ramells de flors fresques acabats de portar del mercat, que Maria aspirava amb la passió de dona que desperta, com si en comptes de perfum de jardins n’aspirara un altre que li arribava més directament al cor.
Eren regals de don Aureliano, d’aquell dansador per a qui ja es quedava menut el despatx. I que, amb la ploma darrere de l’orella i fingint mil pretextos, entrava fins a la cuina només per vore un instant a Maria i creuar un somriure.
I com se li enrogia el semblant a ella… Redéu!
Tota la sang moruna que el xic de l’horta tenia al cos moreno s’inflamava davant de don Aureliano, que era quasi de la seua edat i del que no el separava més que la categoria de senyoret.
Nelet, amb setze anys, ja comprenia el motiu perquè els hòmens s’enceguen i van al presidi.
L’única cosa que el detenia era la certesa que don Esteban, l’ogre terrible, apreciava a eixe petimetre i l’irritaria el dany que li poguera fer.
De més a més, es consolava amb l’esperança que totes les rabietes no tingueren fonament. No era gens estrany que l’advocat buscara a Marieta. Era tan bonica i tan bona! Però segur que ella no li faria molt de cas. Nelet en tenia la certesa i també que el distanciament de la seua antiga germana era una mala ratxa, un capritxet com els que tenia de xiqueta allà a la barraca, on tant el martiritzava amb el seu mal geni.
I no seria una ingrata, tant com la volien allà, a Paiporta! Especialment ell.
Un matí va entrar a la casa en trobar la porta oberta. La xurra no era a la cuina. Al despatx llegia don Esteban amb el nas quasi apegat a uns documents. I al saló sonava el tecleig monòton, formant escales cada vegada més peresoses i desmaiades.
Va entrar amb pas cautelós de morisc, que encara es feia més imperceptible amb les espardenyes. I en reflectir-se’n la figura en un espill, com a aparició silenciosa, Maria va pegar un crit de sorpresa i de por.
Allí es trobava l’advocat maleït de les lents d’or, quasi damunt del piano, al costat de Maria, com si haguera de girar un full del quadern que hi havia al faristol, però amb el cap tan prop del de la jove que pareixia que volia devorar-la.
Redéu! per a quan eren les galtades?
I el pitjor va ser que Maria, eixa Marieta que un any abans el tractava a carxots com a endrecera i carinyosa germana, eixa a la qual no va voler comparar mai amb sa mare, per si acabava volent-la més poc, el va mirar fixament en un rellamp d’odi i es va alçar amb el gest d’una senyora ben segura de la submissió del serf.
Què feia allí? A la cuina tenia a la criada. No podia estudiar tranquil·la una estona?
Nelet no va poder recordar mai com va eixir del saló. Hagué de retrocedir amb el cap catxo i vacil·lant, com una bèstia ferida. Li brunzien les oïdes, la cara li cremava i, pensant en eixe altre que es quedava tranquil i satisfet al costat del piano, es repetia mentalment: «Déu meu, quina vergonya!».
Estava immòbil a mitjan corredor que conduïa al saló, amb el rostre a la paret, com si volguera estacar-lo, encegar-se per a sempre. I, així i tot, encara va rebre l’última fuetada, en sentir la veueta del de les lents d’or.
–Buf! Quin borinot més pesat! Pareix que m’odie, que ens perseguisca com si estiguera gelós.
–Quina idea! És el fill de la meua mare de llet: un infeliç, un animal… Però amb bon cor.
I, després d’una pausa breu van sonar, esmortits pels cortinatges, dos esclafits lleus i misteriosos, que els va sentir Nelet com un parell de punyalades. Tal vegada era el piano que cruixia o el full del quadern que s’endoblegava. Però el pobre xic, després d’un impuls instintiu de córrer cap al saló amb els punys tancats, va pegar a fugir; es deixà el cabàs a la cuina com a targeta de visita i, ja al carrer, arreà el rossí, amb les sàrries buides, que va eixir trotant camí de la barraca.
Per tercera vegada li robaven la seua Marieta: ja n’hi havia prou.
Ara només tindria afecte per a sa mare. Per a eixos terrers que, a penes arrapats, li corresponien la carícia en cobrir-se amb un mantell de vellut verd i regalar-li el pa.
No va tornar més a València. Odiava la ciutat perquè ella vivia allí.
I com els fematers no paguen contribució directa, ningú es va assabentar que en el gremi hi havia una baixa.
Conte extret de Contes Valencians, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: José A. López Camarillas
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
