I feren una manifestació, alguns, i s’embolcallaren amb la senyera enllefernada de blau, alguns, i pregaren –pregaren submisament!–, alguns, a l’amo de Madrid que els escoltara, que els valencians són bons, submisos i obedients; ah!, i no munten «pollos» com altres. Als valencians els roben i callen: una almoineta per favor! Però l’amo de Madrid com si sentira ploure, ni cas. I què esperaven? En fi, què us diré? Bobos! O millor, com digué el comte-duc d’Olivares, «muelles». Vegem!: què hom pot esperar del partit, el PSOE, que negocià, a la baixa, l’Estatut de 1978 i la reforma de 2005. Òbviament, poca cosa, i menys encara dels «partenaires» del PP. Aquests, però, ni es molestaren en acudir-hi, a la manifestació; no calia, siga com vulga acabaran recol·lectant vots al «Levante chicharachero y feliz». Aquests del PP mai no cregueren en l’autogovern valencià, ni ara ni quan eren AP; i vaja!, els del PSOE, des dels temps de Lerma, únicament l’han concebuda, l’autonomia, com una sucursal del govern de Madrid. I com aquests dos, en definitiva, reben cabassades de vots, doncs, vet ací el perquè de textos estatutaris (original i reforma) de segona divisió. Ara bé: temps enrere, el Regne de València es regí per un cos legislatiu original, propi, genuí, que generà un dret privatiu i la capacitat d’autofinançament. Parlem-ne.
Catalunya i Aragó (sí! Catalunya, mal que li pese a l’espanyolisme), unides des de l’any 1137, iniciaren la conquesta de les terres ara dites valencianes en la dècada dels vint del segle XIII, aleshores terres integrades en el califat almohade en descomposició. Un colp d’estat autòcton destronà el governador almohade –o sayyid (pronunciat sīd)– de València Abū Zayd en 1224 i entronitzà Zayyān (pronunciat Zaén), un cap militar local. El cabdill destronat fugí i aviat inicià negociacions amb el rei de catalans i aragonesos, Jaume I, les quals es traduïren en la renúncia definitiva de la província almohade a favor de Jaume I en 1232. I Jaume I conquerí València a Zayyān en 1238 i Abū Zayd l’almohade acabà abraçant per conveniència –ai els canvis de camisa!– la fe cristiana, batejat amb el nom –veges tu!– de Vicent i fou mullerat amb una rica dama de Terol. Zayyān fugí cap al sud, arribà a ser entronitzat a Múrcia efímerament i fou el darrer arrais de l’Alacant andalusí.
Jaume I es cregué –se sentí– rei de València, però no com a cabdill de Catalunya i Aragó, amb pretensions territorials evidents, sinó pel fet d’obtenir l’herència del governador almohade desposseït. Jaume I s’intitulà rei de València i a partir d’ací bastí un regne ex novo sobre unes comarques que només l’avanç militar catalanoaragonès uní. Per exemple, Alzira i Xàtiva aleshores tenien com a sobirà el governant de Múrcia. De moment l’ímpetu militar es detingué a Almisrà, a la capçalera del Vinalopó, lloc del cèlebre tractat signat en 1244 per Jaume I amb el llavors infant castellà Alfons. Des del 1240 Valencia havia rebut furs propis, distints als d’Aragó però similars a les lleis catalanes, és el Costum de València, text jurídic que esmentava els límits primitius del nou regne: «del Canar de Uyldecona, que és riba la mar» fins a «Almizrà e al port de Biar, que partex terme ab Billena; e axí com va la serra de Biar entrò en la Mola e entrò en la mar, que partex ab Bosot e ab Aygües». Més endavant Jaume II annexionà de facto al reialme valencià les comarques meridionals, d’Alacant a Oriola, en 1304, les quals foren regides des d’aleshores pels Furs valencians. Abans, tanmateix, Jaume II intentà convertir Múrcia en regne catalanoaragonès, amb un altre cos jurídic foral privatiu, però, finalment, hagué de renunciar-hi: el «regne» de Múrcia fou dividit en dues parts i una part, la septentrional, fou inclosa a València tot i que amb un ens administratiu propi, la Procuració General de Regne de València dellà Xixona, amb capital a Oriola.
Els Furs valencians
La primera compilació dels Furs valencians, el cos jurídic del regne sobirà valencià, data de 1261 i s’inspira en la seua major part en el romanista Corpus Iuris Civilis de l’emperador Justinià. Així, en el rei, monarca absolut, radicaven tots els poders de l’Estat. El rei, doncs, és el responsable de la creació d’un cos legislatiu nou que aplica a una nova realitat jurídica, el nou regne; i és el rei qui legisla, bé de motu proprio o bé amb intervenció de les Corts on estan representats els tres braços o estaments que representen el Regne: l’eclesiàstic (només els que tenien vassalls), el militar (la noblesa) i el reial (les ciutats i viles del patrimoni reial). Al segle XVII eren quatre les ciutats: València, Xàtiva, Oriola i Alacant; i les viles eren Morella, Alzira, Castelló de la Plana, Vila-real, Ontinyent, Alcoi, Borriana, Cullera, Llíria, Biar, Bocairent, Alpont, Peníscola, Penàguila, Xèrica, Xixona, la Vila Joiosa, Cabdet (hui a la província d’Albacete), Corbera, la Iessa, l’Olleria, Carcaixent, Benigànim, Vilafamés, Onda i Callosa de Segura.
Des de 1261 les Corts desenvoluparen el dret foral valencià fins a la desaparició traumàtica, per «derecho de conquista» (Castella –Espanya– conquerí el país dels valencians), en la Nova Planta borbònica de 1707. Segons el tractadista Cristòfol Crespí de Valldaura, autor d’unes Observationes (Lió, 1662), de gran importància per al coneixement del dret foral valencià, la reunió de «braços» revestia el caràcter de «Parlament» quan hi havia un únic tema a tractar, mentre que es convertien en «Corts» quan eren convocades per a jurar fidelitat al rei o al seu successor, per a l’elaboració de lleis, per a la reparació de greuges i per a la donació de subsidis al rei per a la defensa del Regne. Els reis eren més aïna reticents a la convocatòria de Corts i ho feien quan necessitaven diners per a sufragar les seues empreses, la qual cosa era aprofitada pels braços per a reclamar les seues reivindicacions; si no s’atenien no hi havia diners. Vegeu qui era aleshores l’amo de la caixa dels diners! Les lleis emanades de les Corts eren els «furs», quan el rei i els tres braços consentien en l’elaboració de la disposició o llei; en canvi eren «actes de cort» quan la llei resultant no tenia el suport de tots els braços. A més a més, per raons diverses, coexistí amb el dret estrictament valencià el dret islàmic, aplicable quan totes les parts afectades eren de religió musulmana; el dret marítim, compilat al Llibre del Consolat de mar; el dret feudal (Usatges catalans i el Costum d’Espanya); el dret local (les cartes de poblament) i el dret aragonès, fruit dels primers anys de la conquesta i que existí a les comarques septentrionals del Regne fins a pràcticament el segle XV.
Juntament amb els Furs coexistien els privilegis del Regne, arreplegats a l’Aureum opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentie (1515). Ambdues compilacions, Furs i Aureum opus, constituïren les fonts del dret foral valencià, suprimit manu militari per Felipe V (V de Castella!), el primer Borbó, que assimilà els països de la Corona catalanoaragonesa a les lleis de Castella. Els valencians, els primers en ser conquerits, perderen fins i tot el dret privat que, en canvi, fou mantingut a Aragó, el Principat de Catalunya i les Illes Balears.
Les comarques meridionals
Annexionades al Regne valencià a inicis del segle XIV, Alacant, Oriola, Elx i les altres viles i ciutats situades al sud de Biar i la Vila Joiosa, tingueren amb anterioritat un règim foral oficialment diferent per llur pertinença efímera a Castella quan la conquesta als sarraïns. I dic «oficialment» a dretcient, puix que Jaume I sotmeté i repoblà el territori amb catalans en 1265-1266 i, en conseqüència, a nivell privat subsistí el dret dels nous repobladors (oimés pel que fa a matrimonis i herències), la qual cosa ja provocà aleshores topades amb les autoritats castellanes. En aquell temps, Alacant i Oriola eren regides oficialment pel fur de Còrdova, mentre que a Elx i la vall del Vinalopó imperava el fur de Sevilla, el mateix que tenia la ciutat de Múrcia.
Jaume II conquerí el reialme de Múrcia en 1296. El rei catalanoaragonès intentà crear un dret propi per al territori d’inspiració catalanoaragonesa que, en la pràctica, era una adaptació dels Furs valencians. Jaume II encomanà la redacció del nou codi jurídic al canonge lleidatà Ramon Cabrer, que l’enllestí en octubre de 1297. La ciutat de Múrcia (catalana i catalanoparlant aleshores), que de grat havia rebut l’exèrcit de Jaume II, requerí la introducció d’algunes esmenes, que el rei acceptà. Així, aquests Furs de Múrcia substituïren des de 1298 els furs de Còrdova i Sevilla. Després de la Sentència Arbitral de Torrelles (1304) i la divisió en dues meitats del regne de Múrcia, la part septentrional continuà mantenint els Furs murcians de Jaime II. En 1307, a petició d’Oriola, aquest corpus legislatiu fou sotmès a una nova revisió, la qual cosa acabà, finalment, amb l’annexió directa del territori al reialme valencià i l’aplicació dels seus furs, tot i que amb sis excepcions: 1/ la reducció de la pena del quart a una desena part, la qual era cobrada pels tribunals reials als deutors condemnats; 2/ només els marits afectats podrien acusar d’adulteri les seues cònjuges; 3/ els béns immobles inferiors a 100 sous serien venuts al millor postor, mentre que els de quantia major necessitarien d’una taxació pericial que haurà de fer el justícia (jutge); 4/ el justícia de cada vila –no hi havia aleshores cap ciutat així considerada– tindrà facultat per a la remissió de penes; 5/ creació d’un procurador general i lloctinent propis quan fóra necessari; i 6/ ús de la tafulla com a unitat de mesura agrària i no la fanecada com a la resta del Regne (els valencians meridionals encara mesuren així les extensions de terra).
Una autonomia avant la lettre? No! Ara bé: el sud valencià disposà d’un procurador o governador propi i d’un batle (funcionari que administrava el patrimoni reial) també privatiu. No prosperà, però, la proposta d’erigir un bisbat propi, independent de Cartagena (Múrcia). Una anomalia: un territori d’un reialme dirigit eclesiàsticament des d’un reialme rival i manta vegades enemic. La solució arribà ja ben entrat el segle XVI, en 1564, quan fou nomenat el primer bisbe d’Oriola, el qual passà a ser el cinquè en l’ordre de prelació del braç eclesiàstic de les Corts.
La reivindicació de l’Estatut
El record de l’antic Regne no es perdé i el foralisme valencià s’expressà a les Corts de Cadis quan la invasió napoleònica (fou, però, debades), en l’adhesió al moviment carlí, que precisament predicava la restitució dels furs, i en les temptatives revolucionàries federalistes (la setmana passada vaig parlar del Cantó Valencià). Ara bé: en 1810 Josep I Bonaparte ja intentà esquarterar el territori valencià en prefectures –Guadalaviar Baix i Cap de la Nau– a la manera francesa que no prosperaren. En 1822 un altre projecte dividí el País Valencià en quatre províncies: Castelló, València (amb Requena i sense Ademús) Xàtiva (amb Dénia) i Alacant, mentre que Oriola era agregada a Múrcia. De 1833 data la divisió provincial definitiva en tres províncies, tot i que en el primer esborrany la Província de Alacant (amb Oriola) arribava fins a Gandia.
A principis del segle XX i molt relacionat amb l’eclosió nacionalista al Principat de Catalunya, sorgeixen els primers grups autonomistes, que es generalitzaren amb l’adveniment de la II República espanyola. El valencianisme emergent convertí l’antic Regne en País (cosa lògica si no hi ha rei possible), reivindicà la llengua pròpia, l’autonomia política i estengué els seus braços a la Catalunya estricta i les Illes en pro de la consecució de la unió de les tres comunitats de parla catalana. De 1931 es el primer avantprojecte d’Estatut de la Regió Valenciana promogut per l’Ajuntament de València; el 1937, en plena guerra civil, el Comitè Regional de Treball de Llevant de la CNT elaborà un projecte de bases per a l’Estatuto del País Valenciano, «país» i «valenciano» al qual els anarcosindicalistes afegien les províncies de Múrcia i Albacete. Els de la CNT, com veieu, no estaven molt al tant de la legitimitat històrica valenciana. En 1937 foren redactats altres dos avantprojectes d’estatut, els d’Esquerra Valenciana i el de la Unión Republicana Nacional («nacional», atenció, d’Espanya). El valencianisme tingué expressió política durant la II República i participà activament por la reivindicació d’un estatut d’autonomia. En 1934 nasqué Esquerra Republicana del País Valencià que es fusionà amb Esquerra Valenciana. La formació aconseguí un diputat a les Corts de la República en 1936, Vicent Marco i Miranda, que ingressà en la minoria parlamentària d’Esquerra Republicana de Catalunya. Veieu!: l’ectoplasma (Oltra dixit) dels Països Catalans sempre dansant.
La guerra i posterior dictadura frustrà les esperances d’autogovern valencià. En 1962, l’aparició del llibre de Joan Fuster Nosaltres els valencians marcà per sempre el desenvolupament del valencianisme futur. És llavors quan el franquisme ideològic es vesteix d’anticatalanisme militant o, al sud, en surestismo, l’intent d’escindir la Província d’Alacant del País Valencià i unir-la a Múrcia. Arran d’això sorgí una Caja de Ahorros del Sureste de España (posterior Alicante y Murcia, rebatejada CAM). L’oposició antifranquista, davant una possible caiguda del règim, l’esperada ruptura després reconvertida en Transició, preparà sengles textos estatutaris, un elaborat en octubre de 1975, quan el dictador agonitzava, l’anomenat Estatut d’Elx, per ser a la capital del Baix Vinalopó on fou redactat i al qual donà suport el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). És l’Estatut d’Elx el que restitueix el nom de Generalitat, a imitació de la Generalitat catalana, reivindica el dret valencià i institueix la divisió comarcal que, amb algunes matisacions, és la vigent en l’actualitat. No obstant això, els partits que integraven llavors el Consell Democràtic del País Valencià prepararen un altre text, no tan ambiciós com el d’Elx (per això el PSAN votà en contra), fet públic en febrer de 1976, que tingué el suport del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), del PSPV no del PSOE, que s’abstingué. Aleshores hi havia un PSPV (valencià) i un PSOE (espanyolíssim), que era un partit petit sense a penes militància a terres valencianes, però que per art d’encantament o quasi (els diners de la socialdemocràcia alemanya) acabà farcit de militants i engolí el PSPV. El PSOE, finalment, liderà el procés autonòmic, des de la presidència del Consell preautonòmic i fent cas a les cabòries cavernícoles i anticatalanistes de la dreta autòctona (UCD i AP) en 1982, que ens han portat a on som ara, a ser la riota o, en castellà, el hazmerreír, de les nacionalitats i regions del Regne d’Espanya.
En el 2005 –vaja!– reformaren l’Estatut. El reformaren el PP i el PSOE. Òbviament, una reforma espúria, que no resolgué el conflicte entorn a la identitat valenciana, la denominació del país, la llengua pròpia dels valencians i els símbols històrics. Reforma que sacralitza la divisió provincial decimonònica i manté la barrera del 5% per a obtenir representació a les Corts. A més a més, difumina qualsevol aspiració a una Agència Tributària pròpia. Ostres! Ni se la plantejaren: a continuar demanant almoina a Madrid. I pel que fa a l’administració de justícia, doncs que siga tan castellana com sempre. Ah!: i sobre la recuperació del dret civil històric, doncs la cosa no anà més enllà d’una mera declaració inofensiva d’intencions. Les rialles a Madrid encara se senten.
I bé, en això estem: els «muelles» valencians a veure si els fan cas. Temps era temps hi havia un Regne, un Regne sobirà, amb agència –diguem-ne– tributària pròpia. La reforma estatutària de 2005 ens convertí, de sobte, en «nacionalitat històrica». Si més no, congratulem-nos de l’engruna. Ara bé: les aspiracions recollides en els avantprojectes d’estatut abans d’arribar a la frustració de 1982 encara continuen vives. Esperem –almenys jo ho espere– que algun dia aquestes aspiracions tinguen translació a un text estatutari o, millor –per què no?–, a una constitució.