Johnny Neville era segurament el millor entès del món sencer sobre el gènere zombi. Se sabia fil per randa tots i cadascun dels llibres, còmics, pel·lícules, sèries, vídeos, cançons i teories ‘conspiranoiques’ que s’havien difós mai sobre els morts vivents. Era president i organitzador de la ZombieCon, la convenció més gran de gènere zombi que se celebrava anualment a Atlanta. I, per descomptat, col·laborava en les convencions i trobades més petites que es feien arreu de l’estat de Geòrgia. Cada any, sense excepció, es disfressava de mort vivent per Halloween, fent ús d’una caracterització i un maquillatge excepcionals. Havia participat d’extra en la majoria de produccions audiovisuals sobre zombis del moment. Havia escrit articles, assaigs i alguns relats sobre el tema i en aquell moment buscava un patrocinador que costegés la gravació del seu documental Inside the Zombie, que feia una anàlisi innovadora i acurada del fenomen zombi. Fins i tot, per si no n’hi hagués prou amb això, havia batejat el seu gat «Romero».
Els zombis, en definitiva, eren la pedra angular de la seua existència.
En conseqüència, el dia que va arribar l’apocalipsi zombi, havia de ser, per força, una de les persones que devien estar-hi més ben preparades. El destí, tanmateix, sempre es reserva les seues macabres ironies. Quan tot va començar, es trobava de camí a la feina, atrapat en un dels embussos habituals en plena hora punta. Va notar de seguida que aquell tap no era com els de cada dia. Passava alguna cosa grossa. I després de sortir del cotxe, emprenyat, els va veure. L’envoltaven per totes bandes. No tenia ni armes ni escapatòria possible. Hauria pogut refugiar-se dins el vehicle, però sabia, per experiència, que allò només serviria per prorrogar una mica més la seua inevitable agonia. Així doncs, va rebre el primer zombi que se li posà al davant amb els braços oberts i, com evocant un vell amic, va esperar la seua abraçada mortal.
