El que està passant a Catalunya actualment és una situació històricament insòlita que rarament pot passar en un altre estat d’Europa. Avançada com està la segona dècada del segle XXI i havent arribat la societat a un nivell tecnològic tan alt, en res correspon, ni es relaciona en el nivell humanístic que estan demostrant alguns sectors de la classe política. A més, no paren de crear o d’inventar-se problemes tot i que no se’ls veu suficient capacitat per a abordar-los. Que la societat haja avançat científicament i tecnològicament al nivell que ho ha fet no té res a veure amb l’actitud diària de certa classe política que no sap comportar-se ni relacionar-se amb respecte.
Caldria encetar, tot d’una, un altre estil de governar més modern, ètic i democràtic, amb un tarannà més respectuós i tolerant amb les idees i les opcions dels altres. Al mateix temps, caldrà una actitud molt més radical i intolerant en aquells polítics que tan pèssimament han gestionat els diners públics i, a més a més, ho han fet posant la mà per a endur-se’ls. Açò s’ha de resoldre ja molt seriosament amb un sistema judicial totalment independent.
Això està provocant un cert desprestigi en la política i en els polítics que va impregnant perillosament la societat d’un desencís que ens té desil·lusionats i insegurs. Si això fóra poc, en el camp de la cultura, de l’art i de la intel·lectualitat en general, que el creiem des-contaminat, lliure i independent, ens acaben de fer una inesperada parida donant suport al govern de l’Estat malgrat l’actuació desproporcionada que s’està practicant a Catalunya. A més, es manifesten intel·lectuals d’esquerra, com si al camí del seny i del trellat hi haguera alguna bifurcació per a anar a un costat o altre.
Per altra banda, a les forces alternatives que podien fer fora el govern espanyol, ara més que mai se’ls ha vist la seva nul·la intenció de posar (segons el terme boxístic) sobre les cordes el PP. Al contrari, increïblement estan donant-li suport. En aquesta fràgil situació en què es troba el govern d’Espanya –no solament pel desencert del cas català, si no per tot el que arrastra i queda per a eixir d’una suposada màfia i entramat de corrupcions– els que tant ho critiquen no són capaços de fer una moció de censura. No sé si és per incapacitat o per símptomes masoquistes que els fan trobar-se a gust. Em sembla un error polític no aprofitar la feblesa i fragilitat del govern espanyol quan es troba en el punt més àlgid de desprestigi a nivell internacional. L’actitud de força presa a Catalunya per a abordar el problema en lloc de raonaments objectius i seriosos és la prova més evident del que dic. Usar tan desproporcionadament a Catalunya l’aparell de l’Estat i les forces de seguretat em semblen símptomes de feblesa. Però no solament això. Està utilitzant exageradament el poder mediàtic i el financer, que li són afins, i la veritat és que ho són quasi tots. Tot açò, i alguna cosa més, són mostres ben evidents que no té recursos raonables i que ha perdut la confiança en ell mateix. En aquest cas no té altres arguments que els que el sistema li permet per a mantindre’s en el poder: la força. Mentrestant l’oposició a “l’esquerra” no vol, o no és capaç, d’entendre’s, de parlar i d’arribar a un pacte i traure-li rendibilitat a eixa manifesta feblesa. I el pitjor del cas és que alguns d’aquests partits i polítics no fan més que donar lliçons a uns i a altres demanant que s’ha de dialogar. Si vosaltres no sou capaços de fer-ho i utilitzar la força dels vots que us ha donat el poble, com vos atreviu a donar consells? Qui vos pot creure? I el que em sembla més greu és que alguns d’ells encara s’atrevixen a dir a Puigdemont que havia de desconvocar el referèndum. I això ha arribat a fer-ho fins i tot Compromís, per estrany que us parega.
No sé si he fet una “reflexió” desllavassada o si estic fent elucubracions senils, però, de qualsevol manera, així com fan bona part de catalans, vull declarar-me insubmís a les decisions de Rajoy. Estic convençut que és un gran mentider i manipulador tractant pel codi penal el cas català, com bé ho ha demostrat el magistrat emèrit Martí Pallin.
Finalment, vull autoinculpar-me i declarar-me còmplice de la mateixa responsabilitat dels càrrecs públics catalans que han detingut.
