Quan un ocell desplega les ales cap a llevant, l’alba esdevé esponerosa i agosarada. Els pelegrinatges que s’originen dins del pit, entre els penyalars de l’escorça nafrada, inicien els ponts del baladre, s’esfilagarsa el vent, una mà sense aliances acarona els ermots. Si percebem el món entre la calitja, percacem la solitud per defugir la perversitat. Observem l’univers des d’una carena reblida d’evocacions. Som fills d’un llambreig al foscant, quan el llostre comença a decandir i els joncs encara són novells. Brollem tantes vegades entre la desferra després d’esllanguir-nos com una mar sobre els traus de vora platja.
Quin silenci que hi havia al llogaret, allà al nord. Ningú parlava, una pàtina grisa i mandrosa embolcallava el dissabte, matí d’atzar.
Al sud, El Cabanyal en obres. Una ràdio alternativa. La música, l’elixir de la dolcesa. Les veus de vegades traginen moixaina, lluminàries futures.
Ens adonem que el noranta-nou per cent, o més, de les persones que s’han apropat a nosaltres ho han fet per a treure alguna cosa. Ni amistat, ni companyonia, ni col·laboració, ni respecte; només badomeries. Ara, la distància entre les roselles blanques. I el cor esmaperdut. On són aquells que podrien abrandar un fanal en la nit? N’hem ablamat tants per ells, i ara transitem soledat. Assecar-se com els caragols abrusats sota la xardor. Aquesta pedra la durem sols al vespre, com sempre, la menarem cap al crepuscle que ens ha de confortar. La nostàlgia és un desgavell, no té sentit, ens fa ridículs de l’emotivitat.
La no sé què d’Igualtat passeja per davant d’un estand d’una fira qualsevol i l’únic que comenta és: “Que curiós, tot són dones”. S’hi escapoleix com una anguila, ni una pregunta. Les polítiques parsimonioses.
Hi ha amigues que conversen, en caure el sol, a la fresca d’una terrassa d’estiu.
—En el món dels reis de la casa tot està bé fins que les groupies s’alliberen, i això no els agrada. N’estic farta. Perquè, si un mandarí t’agafa mania, ja has begut oli. Trucaràs totes les portes, et faràs els artells en sang per a no res.
Paula, quan comença a perbocar el descontent de dins, ja no té aturador. És per això que Beatriu, qui la coneix tant, sap que és el moment de posar-hi fre.
—Escolta’m. No pots travessar l’autopista i pensar que els vehicles s’aturaran perquè pugues passar. Has d’aprendre a contenir les paraules, poden fer-te més mal que bé.
Beatriu és comprensiva amb el seu tarannà espontani i, a més, pensa que no hem de fallar el proïsme, àdhuc després dels nombrosos desencisos. Sobretot hem de guarir aquells que saben del cert que ningú guaitarà pel celobert de la tenebra de la tortura, de les habitacions de les dones confinades, dels infants de la mort, dels animals innocents. Hem d’intentar ser el conhort dels desnonats de la vida. Només un gest, un acostament, un rostre al bell mig de la desesperació. És en un somriure on reviscola l’esperança.
