Els viatges en què passatgers desconeguts amb destinació comuna comparteixen cotxe solen ser apassionants. Es tracta d’un esdeveniment que sol concitar persones de la més diversa procedència i engega converses on es contrasten punts de vista enriquidors. Però en aquell excepcional capvespre que s’esvania, les diferències originaren una maror que enfosquí encara més el diumenge. En aquell vehicle que partia de València cap a Barcelona es congregaren quatre persones de religió diferent. Cadascuna s’aferrissà a destripar versicles del seu dogma de fe fins acabar tenyint de vermell la grisalla del diumenge:
– Mahoma és el legítim missatger diví.
– Què dius? Jesucrist és l’autèntic profeta…
– Ingenus! Els jueus som el poble elegit…
– Que encara no us heu assabentat que l’autèntica veritat és l’absència de desig?
– Calla, impura! Com a dona hauries d’anar coberta amb un vel.
– Borinot! Tu ja veuràs com a Gaza no veuràs mai cap dona amb el vel!
– Anireu a l’infern per blasfemar.
– Com continuem així acabarem reencarnant-nos en vaca…
Soflames religioses s’amuntegaven entre quatre portelles atacant-se sense pietat en aquella guerra santa improvisada. Ningú no pensaria que poguessen aplegar ni a Castelló amb aquell ambient tan enardit, però inesperadament tots arribaren a un inesperat punt d’entesa. Un camió amb un conductor kamikaze de qui es desconeixia la religió s’abraonà sobre ells en direcció contrària. Mil·lèsimes abans de la col·lisió, mentre els fars els enlluernava el rostre, tots quatre reberen simultàniament la iluminació divina que a tot ser humà l’iguala un mateix destí final.
