Dones del silenci

“Ella és una ximpleta”. Així sempre. Però ella és qui els soluciona tots els problemes. Podria ser una de les raons perquè el huit de març siga necessari, com una espelma que desfer-me l’oblit. Com el dia obac, luctuós, d’aquella fàbrica, i de tants tallers arreu del món. Com els mocadors de les Mares de la Plaça de Maig. Com les adolescents d’esguard tèrbol als mercats orientals. Com les vagues de fam quan ens afartem de les torrentades de sang. La resta tal vegada no són més que vanitats estratègiques, mercadals que de vegades ens empesquem, l’eterna dèria per figurar, badomeries que no tenen res a veure amb el dolor quotidià.

Una data només per ser visibles? Som xiquetes entremaliades demanant una espurna d’ atenció? Hi ha massa Pigmalions presumptuosos, homenots, mestres que no ens volen a la seua illa tan còmodament obtinguda. Si gosem parlar, ens miren de cua d’ull. “Esta què vol?” I, malauradament, hi ha dones que obliteren altres dones. Hi farem vaga, i al matí següent haurem d’enllestir el treball de la jornada i també el d’hair, fins i tot, el del jorn que encara està per esdevenir.

En un autobús, encara no ha brollat l’aurora, s’escolta una veu femenina exhausta: “Tota la nit en l’hospital, amunt i avall, m’ha tornat boja. I a mi qui em cuida?” El seu tràfec repatani és el vespre establint-se entre els plecs dels núvols a l’alba.

Ens cobegen dones del silenci, hom pensa que allò que no s’anomena no existeix, com ara la mort i les dones fortes classificades com a histèriques. La indiferència és el crim dels covards.