Ausias March, 16.06.2016
En la meva infància, em fascinaven les fotografies on els grans futbolistes apareixien amb el baló sota el peu. Tenien la mateixa força que les pintures clàssiques dels reis amb el ceptre a la mà. El que realment captaven els croms no era la brillantor de les riqueses o el triomf del poder, sinó els moments íntims de la vida quotidiana. Eren figures retallades per una llum zenital que semblava aïllar-los del món. Darrere de cada un d’ells intuíem una llum interior que ens enlluernava. Els seus rostres, rígids i solemnes, mostraven alhora la resplendor de la glòria i la submissió a les regles del joc.
La figura del nostre retrat abandona ara la seua immobilitat, pròpia dels herois oblidats, per esdevenir un ésser de carn i ossos davant els crits eixordadors de les grades. Hom se sent condemnat a la recerca de la fama perpètua, el paradís creat per a uns pocs elegits. Si mires els seus rostres poden semblar freds, però al seu interior hi ha un volcà a punt d’erupció. Quan el xiulet de l’àrbitre dóna inici al joc, tot el camp esclata i res ni ningú gosa oposar-se a les seves disbauxes. Els ulls somiadors s’obren de bat a bat. Cada jugador busca el seu lloc en el terreny de joc. Tenir el baló als peus és com tenir la raó. Al principi només hi ha el somni. Després, la convicció de saber que el baló entrarà per tot l’escaire. És un senyal de poder total. Cal el coratge de l’heroi per acceptar el risc que comporta deixar-se la pell al camp. Tots els jugadors s’afanyen a arrossegar l’ombra del baló i van darrere la llum que faci esborrar les dissorts del zero a zero. El zero a zero no és futbol. No és passió. És només tècnica. El futbol reflecteix l’espill del món. Les estrelles que assoleixen el cel no poden resistir la temptació de poder ficar aquest gol mai vist ni imaginat, tot i que per a això s’enfonsin en l’infern del dopatge.
Hi hagué un temps en què el futbol era més cor que negoci. Avui en dia el joc està fora del camp. Als despatxos on s’especula amb els traspassos i els percentatges a guanyar. Els herois només volen pertànyer a un club que jugui en la Champions. Ja pocs senten els colors i els escuts com a senyal d’una pertinença social o com a part de l’oci de la seua vida quotidiana.
Quan érem xiquets corríem pels carrers darrere d’una pilota de goma, conscients que teníem als nostres peus tot un món de somnis. En l’aire suraven les olors de tota una època, entre els quals hom podia distingir el de les cassoles d’arròs que sortien del forn o el de la terra mullada, més enllà de la carretera general, on ja començaven a florir els tarongers. Al cel entrexocaven les melodies que brollaven dels primers televisors i l’enrenou de les mares cridant els seus fills perquè ja era massa tard per sopar. Amb l’estudi sobre el disseny del baló, dels uniformes i de l’arquitectura dels estadis, podríem escriure tota una història sobre el segle XX.
Sense adonar-nos-en, vam ser testimonis de com les creences s’esvaïen sota la resplendor dels crèdits. Les esglésies es buidaven de fidels i els estadis esdevenien catedrals. Recorde les vesprades en què tothom vivia amb les orelles enganxades a la ràdio. Les veus dels locutors es perdien a l’horitzó, sempre amb l’esperança de la victòria. Qui no recorda el so profètic d’un Matías Prats?
En els últims anys, el baló ja no es troba als peus del jugador, sinó a les entranyes financeres de la City de Londres. Com passa en la vida. No obstant això, més aviat que tard, tornarà a trobar-se en el cor inviolable de l’afició.
No és possible la derrota en un bon aficionat. Quan hom s’acosta a l’estadi, el somni de la victòria persisteix fins al final.
