Quan s’aproxima el 31 d’octubre, patim una invasió cíclica, de caràcter anual. Els aparadors de tendes i centres comercials s’omplen de carabasses desdentades, de bruixes malagradoses i d’esquelets fosforescents. Com no podia ser d’altra manera, l’objectiu final és induir-nos a comprar alguna cosa completament inútil i prescindible: una disfressa horrible, unes llepolies insípides o qualsevol flautada per l’estil. Halloween ens fa oblidar que tenim una identitat pròpia, amb uns éssers fantàstics autòctons i unes tradicions i llegendes genuïnes. Els pobles de cultura anglesa celebren amb força la Nit de Walpurgis (vigília de l’1 de maig) i la nit de Halloween (vigília de Tots Sants). Nits de bruixes i d’encanteris, tot és possible. Hi ha el costum de disfressar-se per evocar les bruixes i criatures espectrals que vagaregen pel món en aquesta nit màgica. Halloween, impulsat per la maquinària comercial, s’ha convertit en una demostració més de l’imperialisme cultural i consumista a què ens tenen sotmesos i ha condemnat a l’oblit del túnel del temps els nostres monstres, espantacriatures, llegendes i contalles de por.
Si fem una miqueta d’història, ens adonarem que totes les cultures del món reserven un dia a recordar els avantpassats. Els celtes tenien el dia que “Tot és sagrat”, dedicat al déu Samuhin, déu dels morts. Coincidia amb el començament del cicle d’hivern. Els romans, sempre espavilats, adaptaren les creences dels pobles conquistats a la seua conveniència, i adoptaren les calendes de novembre, també pel solstici d’hivern. Era l’època en que les legions romanes tornaven a les casernes i els camperols deixaven de conrear la terra. En paral·lel, els esperits sojornaven als campaments d’hivern i, per un curt espai de temps, les portes entre el món dels vius i el món dels morts restaven obertes. El cristianisme féu seua aquesta celebració amb el dia de Tots Sants. Entre les moltes tradicions de Tots Sants, com ara visitar els cementeris, hi havia la d’encendre llums a casa (ciris, candeles o “palometes”). Tots Sants és un dels dies de llum de l’any. Un dels dies en què les ànimes van mig despistades, retornen a les seues cases, i convé ajudar-les a retrobar el camí del cel perquè no s’extravien ni es queden al món dels vius. També són dies de llum el 6 de gener, el 2 de febrer (la Candelera) i el dia de Pasqua (Setmana Santa). Un altre costum que jo encara recorde haver viscut amb la meua àvia, era el de quedar-se aquest dia a casa, a recer del fred i de les ànimes perdudes. Entre el flaire del braser i les castanyes torrades ens contava, al caliu del tendur, històries de por sobre masos encantats, aparicions misterioses, frares condemnats o bruixes inesperades que ens mantenien hores i hores amb l’ai al cor.
La literatura no podia deixar de fer-se’n ressò. Hi ha uns quants llibres que, últimament, proven de recuperar o reconstruir la mitologia fantàstica dels valencians. I la por és un capítols més sucosos. En farem cinc cèntims.
La fallera calavera és una de les aportacions més originals i exitoses dels últims anys, primera i única mostra, ara com ara, de gore a la valenciana. A partir d’un joc de cartes creat per Enric Aguilar i les il·lustracions en la línia de Tim Burton d’Esther Méndez, es va llançar una novel·la breu, divertida i rocambolesca, amb personatges inoblidables com l’alcaldessa perpètua (feliçment jubilada), els zombis de la Delicà de Gandia, la Bellea Apegalosa i la Fallera Fantasma, entre molts altres. Tot un èxit pel qual va apostar Sembra Llibres, una editorial jove i dinàmica que ha sabut trobar el seu espai en apostar per llibres diferents per a lectors que valoren lectures diferents.
Andana edicions, per la seua banda, està oferint llibres molt interessants per als més menuts. Un és l’àlbum il·lustrat La Maria no té por, escrit a partir d’una cançó de l’incomparable Dani Miquel, el fenomen de la música infantil, sobre els monstres o espantacriatures que, antigament, atemorien els nostres avis (bubotes, butonis, homes del sac, la Quarantamaula…). L’altre és Els mons de Laia, un conte de Miquel Puig on cobren vida personatges de l’imaginari popular valencià amb unes il·lustracions màgiques de Marc Bou. Ambdós llibres comparteixen la marca d’Andana: edició acurada i d’elevada exigència. Finalment, no volem oblidar el que, sens dubte, serà tot un èxit del futur: El fantasma Pixallits, l’àlbum il·lustrat que preparen Andreu Galan i el dibuixant Lluís Demano, per mitjà d’un projecte de Verkami. Andreu Galan és un dels noms emergents de la poesia infantil. Es donà a conéixer amb Qui no sap riure no sap viure (Andana), Premi Atrapallibres. Una veu poètica original i amb espenta, divertida i intel·ligent, que sap reeixir en la difícil tasca d’empatitzar amb els més menuts, tant des del llibre com des dels espectacles de recitació i animació a la lectura amb què recorre Catalunya i el País Valencià.
Comptat i debatut, em ve a la memòria una dita que la meua àvia Virtu repetia sempre per aquesta època, quan séiem encaterinats a la vora del braser, l’orella parada i el cor en un pessic: «Per Tots Sants castanyes, i caragols amb banyes, i d’històries, les més estranyes».
La maria no té por… El llibre dels Espantacriatures
>
La Fallera Calavera. El llibre.
Francesc Gisbert
Viatjant i llegint és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)
