El 25 d’abril de 1707, amb la derrota de l’exèrcit austriacista a Almansa, s’inicià la desfeta definitiva del Regne que fundara Jaume I al segle XIII. Felip de Borbó (V de Castella) liquidà les institucions forals valencianes dos mesos després. Ai quan el mal ve d’Almansa! La resistència de maulets i austriacistes, però, encara perdurà dos anys més al País Valencià, que la guerra continuà.Alacant, plaça forta del Regne, fou l’última població valenciana a caure en mans de l’exèrcit de Felip V, i el seu castell, bastió de la resistència contra l’ocupació borbònica (espanyola i francesa),no capitulà fins al 19 d’abril de 1709.
La memòria històrica, imprescindible per a la salut democràtica d’una societat, cal reivindicar-la, puix que l’oblit condemna a la desaparició, a l’extinció. Fa dues setmanes es commemorà la fi de la Guerra d’Espanya de 1936-1939, la guerra «civil» per antonomàsia a ponent enllà, però per a nosaltres, els valencians i tots els catalans, un capítol més dels intents de destrucció del nostre país, de la nostra singularitat nacional i històrica. Guanyaren els de la rojigualda, però els de la franja morada —color de Castella— a la bandera no eren precisament paladins del dret a l’autodeterminació dels pobles. Els costà Déu i ajuda acceptar l’autonomia del Principat català i arribaren a empresonar el president Lluís Companys i el govern català. Potser la volien «roja», si s’esqueia, la seua Espanya, però mai no, com ells diuen, rota. Els Països Catalans, en definitiva, són terra conquerida, adherida a la força al seu sistema de representacions que constitueix la ideologia espanyolista que impregna els fets i els sentiments tant d’un Santiago Abascal i un Pablo Casado (la derechona pura i dura), com d’un Pedro Sánchez, un Pablo Iglesias o un Cayo Lara. Aquest darrer, exlíder d’Izquierda Unida (més aïna la «izquierda hundida» espanyola), que no fa molt criticà impúdicament els jornalers andalusos solidaris amb el procés sobiranista català sota l’argument groller de «amb què pensen pagar el PER».
