VALÈNCIA. L’adolescència és l’etapa de trànsit per excel·lència. Les cançons que escoltem, els llibres que llegim i les vivències que experimentem en aquests anys condicionen de manera incomparable la nostra personalitat i el nostre futur. Caldria fer un gran exercici d’imaginació –o més aviat, d’empatia– per a comprendre el que significa passar la teua adolescència en un centre de menors, lluny de la teua família i de qualsevol cosa que, en el passat, pogueres considerar la teua llar.
Ahir/demà ens convida a fer aquesta reflexió. I ho fa a través de les veus i mirades de 14 joves marroquins que hagueren de prendre la decisió d’abandonar sa casa i travessar fronteres en pastera o en els baixos d’un camió fins a acabar al centre de menors de Bunyol. Allí van acceptar participar en un taller de teatre dirigit per Pau Pons i Jesús Muñoz, de la companyia Pont Flotant, que ha sigut convertit en un breu documental pel periodista Raul Riebenbauer. Després d’haver-se emportat el premi del públic al Festival de Tessalònica, ara el film s’estrena ara en el festival DocsValència el dimarts 12 de novembre a les 18 hores en la Filmoteca de València.
El documental és la imatge d’un instant en la vida d’aquests xics, “la fina línia que separa el passat recent del futur incert”, tal com assenyalen els seus creadors. Es tracta, per tant, d’una història que mira cap endavant i que narra com els seus anhels i aspiracions són canalitzats a través d’un taller teatral de tres mesos que acaba materialitzant-se en una obra estrenada davant del públic.
De fet, Ahir/demà també parla del potencial del teatre com a eina transformadora. Pont Flotant s’ha especialitzat en els últims anys en creacions que incorporen actors no professionals als quals fan partícips de tot el procés creatiu, de manera que les seues vivències personals es converteixen en matèria primera de l’obra. El resultat final, depurat i refinat pels membres de la companyia, acaba sent el d’un teatre proper i capaç de generar eixa empatia tan vinguda a menys hui dia.
Encara més, es tracta d’un documental que pren un valor especial en un temps en què aquests adolescents són tractats com a artilleria política per a despertar l’odi i les pulsions racistes d’una part de l’electorat. Mentre que aquests xavals són deshumanitzats sota la forma d’un acrònim per polítics i mitjans de comunicació i els representants de l’extrema dreta es permeten dir en un debat públic que “els MENA –Menors Estrangers No Acompanyats– estan terroritzant les nostres dones i els nostres fills, i alguns homes també,” sense que ningú els replique, Ahir/demà els posa nom i cognom i els interpel·la sobre la seua vida i expectatives. En definitiva, ho posa un poc més difícil a l’odi i molt fàcil als qui estan disposats a fer l’esforç d’entendre l’altre.
